Albert Pla i la Rumba Catalana

Albert Pla i la Rumba Catalana

Al llarg de la meva vida he compartit moments inoblidables amb músics amb un caràcter i una manera de ser que fregava l’oníric, l’incomprensible, artistes sense límits ni barreres, artistes de la vella guàrdia que eren d’una espècie a part. El mestre Bardají, el petit gran Beethoven, Pedrito Díaz, Ramoncito i un llarg etcètera. I ho deixo en ‘etcètera’ perquè vull anar al gra i no allargar-me massa. Avui vull centrar-me en un personatge amb el qual vaig coincidir casualment a l’estudi quan Chipén estàvem amb la producció del disc ‘Veritat’, dirigit per Peret que, encara que estava en la seva etapa evangèlica, vam poder convèncer perquè participés conjuntament amb els grans mestres de la producció Víctor Amman i José Max Kitflus.

En el mateix estudi on nosaltres gravàvem a les tardes, als matins gravava Albert Pla, un artista del qual no vaig trigar a adonar-me que era un personatge que també pertanyia a la saga d’indomables que us comentava abans. Era jove i procedia d’una cultura musical bastant distant a la meva i la seva música era única fins al moment –i ho continua sent-ho–, ningú havia gravat lletres i músiques com les seves, s’escapava totalment a la meva concepció musical.

Un dia mentre estàvem mirant un tema amb Peret, amb molta prudència i educació, Albert Pla ens va demanar permís per entrar-hi. Va dir que estava escoltant aquestes guitarres ventilant i que volia de “presenciar una cosa tan majestuosa”. A l’estona ens va comentar que havia composat un tema que pretenia ser una rumba però que, després de sentir-nos a nosaltres, tenia clar que “la paraula rumba no es podia aplicar a qualsevol cosa” i que “sense aquests ventiladors no podia anomenar-li rumba al seu tema”.

Molt poquetes paraules però carregades d’una profunditat immensa, d’una saviesa musical formidable. Realment ell era així, una persona amb una sensibilitat desmesurada. Davant tal situació no em va quedar una altra que oferir-nos a posar-hi les guitarres al seu tema. Va ser tal la seva il·lusió que va decidir esborrar tot el que havia gravat fins al moment i deixar només les nostres guitarres per a, segons ell, poder “anomenar-li rumba”.

Els arranjaments musicals els hi estaven fent Pep Bordas i Kitflus, aportant cadascun diferents cultures musicals. Kitflus, amb el qual nosaltres treballàvem normalment a l’estudi, em va convidar a participar en la producció de l’Albert Pla i donar-li un toc diferent a alguns dels temes que estaven fent. Albert es va mostrar molt agraït, va dir que el seu “honor tan gran que no tenia paraules per a expressar-lo”, i precisament que algú com Albert Pla et digui que no té paraules per a expressar-se, són paraules majors ….

Quan vaig començar a escoltar les seves lletres em vaig quedar de pedra, mai havia escoltat una cosa així, em sentia completament fora de joc, però davant la il·lusió i agraïment que havia mostrat l’Albert, tenia molt clar que havia d’implicar-me plenament.

Allà va ser quan vaig començar a conèixer de veritat a l’Albert. Probablement és la persona que més he admirat en la meva vida, cal conèixer-li de prop per a comprendre la seva majestuositat, el seu respecte cap a la música, cap a l’art. Ell no li obria la porta a qualsevol, o et donava la vida o no et deia ni hola, no tenia terme mitjà. M’encantava parlar amb ell de música i de la vida en general, perquè la seva manera d’entendre-ho tot era molt genuïna.

Al final, a més d’ajudar en la producció vam acabar cantant amb l’Albert el tema de ‘Joaquín el necio’. La meva neboda Quisi i el meu fill Jack van posar els cors, tindrien cinc o sis anys, havien de ser cors de nens desafinats i no hi havia manera d’aconseguir que desafinessin. Va ser una producció molt divertida, creieu-me, encara recordo al meu fill de cinc anys donant consells de producció a Kitflus.

Va ser una producció en la qual vaig tenir l’oportunitat d’aprendre un munt i fer coses que mai m’hagués imaginat abans. Guardo molt bons records. Al final, el títol del disc va ser ‘No sólo de rumba vive el hombre’, tot un honor per a nosaltres i una gran mostra d’agraïment per part seva.

Quan va acabar la producció, va succeir una cosa inesperada. En Tato Escayola, director d’Ariola Records, s’enamora de la producció i l’acaba comprant per una milionada. Tato Escaiola, després de parlar amb l’Albert, em truca i em pregunta si “l’Albert és una persona normal” … no sé del que parlarien però, abans de signar el contracte, tres metges van passar per a fer-li un reconeixement mèdic a l’Albert. La inversió no era poca. I d’aquí al llançament final del disc, tot són anècdotes pròpies d’un univers paral·lel i que només són a l’abast de ser protagonitzades per persones com l’Albert.

En el llibret del CD no podien faltar els seus agraïments més personals. Agraeix a la Rumba Catalana per haver abrigallat la seva producció, a la qual tenia l’honor de poder anomenar Rumba, filla de la gran Rumba Catalana, i que per poder-li dir Rumba li havíem honrat. Agraeix també als nens haver posat els cors de petits ja que de grans no els hi podria haver pagat. El tema principal del CD finalment va ser ‘Joaquín el necio’.

Va ser un honor per a nosaltres estar en la seva producció i va ser un honor per a ell comptar amb la Rumba Catalana. Va ser una relació de respecte i d’ètica. Ell expressava que el seu posicionament en la vida es basava a “no faltar el respecte a ningú i a ser tal com un és, i que si li faltés a un d’aquests principis, llavors no seria Albert Pla i hauria de canviar-se el nom”.

Tanco la sèrie dels últims quatre articles –SOS! La Rumba Catalana en perill d’extinció!, SOS! La Rumba Catalana en perill d’extinció! (Capítol 2), De Rumba i Respecte, el Gato Pérez– amb l’exemple d’un artista que s’aproxima a la Rumba Catalana des del respecte als seus creadors i amb la voluntat d’intercanviar, de fusionar, i amb la voluntat d’anomenar a cada cosa pel seu nom. Ètica.

 

Sobre el autor

Respondre