Quan la música envelleix en silenci
Hi ha coses que, a mesura que un es fa gran, li remouen per dins d’una altra manera, sobretot, i més encara quan t’afecten en primera persona. Com bé sabeu, estic arribant a una edat juràssica i ja fa temps que em començo a queixar de tot, però sempre oferint alternatives constructives a una realitat poc amable. Avui em queixaré de com de difícil és afrontar professionalment i econòmicament la vellesa per a un músic.
Quan ets jove, fas tots els sacrificis del món per tractar de fer-te el teu espai, tens força, fas moltes hores d’assaig, molts quilòmetres, molts bolos, moltes festes majors, moltes hores al damunt de l’escenari, però infinitament moltes més creant, assajant, gravant, fent promoció, etc. Al final renuncies als horaris, a la família, acceptes fer la teva feina en condicions poc regulars, amb contractes que van i venen, amb temporades bones i temporades dolentes, amb diners que entren tard, malament o mai. I fas tot aquest sacrifici pensant que arribaran temps millors, que tot canviarà. Però res canvia, el món de l’espectacle -i l’economia que hi ha al darrere- continua amb la seva tirania.
Amb els anys, mires enrere i t’adones que has estat un munt d’anys corrents cap amunt i cap avall, fent música, fent ballar la gent, divertint-la, animant les festes majors, però quan ja no ets capaç de córrer i lluitar com quan ets jove, et veus fora de l’equació que necessita el sistema econòmic entorn de la música. Llavors, quedes en l’oblit, amb molt poca cobertura i amb una sensació amarga d’haver estat útil només mentre pujaves a l’escenari.
Això no ve d’ara. Fa molts anys que arrosseguem aquesta realitat, però, com tantes altres coses relacionades amb la cultura, s’ha deixat al racó. S’ha normalitzat massa la precarietat del músic, com si formar part d’aquest ofici volgués dir acceptar per sempre més la inestabilitat. Com si la passió hagués de servir d’excusa perquè els drets arribin tard, malament o no arribin mai.
I no, la música no és només una vocació. La música és una feina. És un ofici. És disciplina, és sacrifici, és salut que es desgasta, és temps robat a la família, és assaig, és presència, és ofici après a base d’hores, de nits, de decepcions i també d’alegries. Però sobretot és feina. I mentre no ho entenguem així d’una vegada, continuarem condemnant molts dels nostres músics a una vellesa indigna.
En els últims anys s’han fet alguns passos. S’han aprovat mesures que permeten compatibilitzar la pensió amb l’activitat artística, i això, evidentment, és millor que res. Seria absurd no reconèixer-ho. Però també seria absurd fer veure que amb això ja està tot resolt. Perquè ni de bon tros no ho està.
A més de la precarietat en què et deixa l’Estat, els músics grans hem de conviure amb un altre drama: la falta de cultura musical, de memòria i de respecte per la història dels qui van construir aquest ofici. I així ens va, que en un país on massa sovint es toca sense saber d’on ve el que es toca, també es deixa caure en l’oblit aquells que van obrir camí, fins al punt que al final són els mateixos companys els que s’han d’acabar ajudant entre ells.
Mentrestant, hi ha altres països que fa temps que van entendre que l’artista no és una anècdota administrativa, ni algú que ja s’espavilarà. A Alemanya, per exemple, existeix un sistema específic que integra els artistes dins la protecció social amb suport públic. Al Regne Unit, determinades organitzacions complementen la manca de cobertura amb ajuts econòmics i sanitaris. A França, al Canadà, a Austràlia o als Estats Units, amb models diferents, s’han articulat fórmules més serioses per no deixar desemparada la gent gran del sector.
No dic que tot el que fan fora sigui perfecte. Però almenys hi ha una idea de base que aquí encara costa massa d’assumir: que una carrera artística discontínua no pot ser castigada com si fos una anomalia, perquè precisament la discontinuïtat als escenaris forma part del mateix ofici. La major part de la nostra feina està fora de l’escenari, i això encara ni es comprèn, ni probablement ho hem sabut explicar. De fet, els músics som experts a expressar-nos terriblement amb paraules racionals.
Crec que s’entreveu en el meu escrit que aquest no només és un problema del model econòmic de la cultura, sinó també de com ho regula l’Estat. Al final la víctima és la baula més dèbil de totes: els músics envellits. Hem de parlar dels números que mou el món de l’espectacle, dels números que ens arriben a nosaltres, de les cotitzacions, de les pensions i de les alternatives que donem als artistes quan arriben a una edat en què no poden competir en un sistema tan despòtic.
Parlem de dignitat també, parlem de tot el bagatge i tot el que podem oferir sense haver de fer quilòmetres a la carretera com quan érem joves, sense haver de fer horaris noctàmbuls, sense haver de demostrar que estàs pletòric d’energia quan ja no la tens.
I aquí és on, almenys en el món de la rumba catalana, els músics grans encara podem tenir un paper clau com a transmissors d’un llegat que, si no es cuida, es perd. Podem ensenyar als més joves les arrels de la nostra música, què hi ha darrere d’un compàs, d’una manera de tocar, d’una manera d’acompanyar, i un munt de coses més que no trobaràs mai en un manual o en una escola de música. Podem fer de pont entre generacions, podem mentoritzar, podem acompanyar els més joves a no perdre’s en un món cada vegada més exigent, on compatibilitzar la vida professional amb la familiar és d’una dificultat enorme, i on no n’hi ha prou amb saber tocar o cantar, perquè també cal saber gestionar-se i aprendre a prendre decisions professionals.
I també podem continuar fent música, amb músics de la nostra generació o amb joves que necessiten ofici i guanyar confiança a l’escenari. Podem obrir-los camí, podem compartir repertori, podem aixecar projectes més humans, més locals, però sobretot més amables amb l’edat, sense haver d’aspirar sempre a omplir sales i estadis a base de nocturnitat, salts i una energia que el temps, senzillament, ja no et demana ni et dona. Potser també hi ha un públic que no busca això. Per això una Casa de la Rumba Catalana, per exemple, hauria de servir també per a tot això: per transmetre, per acollir, per barrejar generacions i per donar lloc a tothom. I on dic rumba catalana, dic qualsevol altre gènere musical, perquè del que estem parlant, al capdavall, és de tenir les estructures necessàries perquè tothom pugui continuar aportant allò que porta dins, independentment de l’edat. No és tan difícil, crec.
Bé, aquest grunyó s’acomiada desitjant-vos: molt bona rumba!
