ART

Cap a un teatre gitano

Cap a un teatre gitano, a través de Francisco Suárez

Teatre. Una de les arts més importants que tenim en el nostre món, creada fa milers d’anys. L’art dramàtic com a instrument d’educació i eina d’experimentació cultural que planteja al públic experiències i reflexions de penetrant i profunda tradició i actualitat. Un gest cultural, tal i com el coneixem avui dia, que neix pròxim a la filosofia i a la mateix temps que la democràcia, un art que la sensibilitat artística gitana comença a utilitzar en els anys setanta del segle passat com a reivindicació política i històrica del crim, menyspreu i oblit suportats durant tant de temps pel nostre poble.

“Tot això no és més que pur teatre. Simples taulons i una lluna de cartró. Però els escorxadors que es troben darrere, aquests sí que són reals”.
Bertolt Brecht.

En el teatre, qualsevol detall humà s’eleva a gest universal; la importància de l’escena fa que les idees, les emocions, les reflexions i els conflictes de l’ésser humà transcendeixin a una comunicació directa entre iguals. El teatre neix d’aquest esbrinament democràtic, i convé no oblidar que tot el que sorgeix en l’escena passa de ser aparició de motius individuals a convertir-se en causes universals. La intenció d’Èsquil, de Calderón, de Lorca, de Bertolt Brecht, de Chejov o de Shakespeare, en presentar-nos als seus desvalguts personatges, és la de qui coneix a l’home i a la dona prou com per a somiar a modelar, des de l’amor, la severa i cruel naturalesa humana. El teatre aglutina tota mirada singular i esbiaixada, com pot ser la gitana, o la japonesa, o qualsevol altra, per fer-la profunda i elevada observació de l’ànima humana. El teatre no pren ostatges. Crea, en tots els casos, consciència i saviesa, coneixement de l’home per a l’home. I el teatre gitano és el que amb uns codis particulars –el flamenc, el món gitano, la qüestió gitana– reflexiona sobre el present per a aconseguir una projecció plena en el món que li ha tocat viure a través d’un tema tan essencial com és l’anhel de llibertat de qualsevol poble sotmès a l’abús i a la injustícia.

Teatro Gitano - Diálogo del Amargo
Escena de l’obra Diálogo del Amargo de Francisco Suárez, representada al Teatro Español de Madrid el 2020. Font: Teatro Español de  Madrid. ↵

En el teatre, qualsevol detall humà s’eleva a gest universal; la importància de l’escena fa que les idees, les emocions, les reflexions i els conflictes de l’ésser humà transcendeixin a una comunicació directa entre iguals. El teatre neix d’aquest esbrinament democràtic, i convé no oblidar que tot el que sorgeix en l’escena passa de ser aparició de motius individuals a convertir-se en causes universals. La intenció d’Èsquil, de Calderón, de Lorca, de Bertolt Brecht, de Chejov o de Shakespeare, en presentar-nos als seus desvalguts personatges, és la de qui coneix a l’home i a la dona prou com per a somiar a modelar, des de l’amor, la severa i cruel naturalesa humana. El teatre aglutina tota mirada singular i esbiaixada, com pot ser la gitana, o la japonesa, o qualsevol altra, per fer-la profunda i elevada observació de l’ànima humana. El teatre no pren ostatges. Crea, en tots els casos, consciència i saviesa, coneixement de l’home per a l’home. I el teatre gitano és el que amb uns codis particulars –el flamenc, el món gitano, la qüestió gitana– reflexiona sobre el present per a aconseguir una projecció plena en el món que li ha tocat viure a través d’un tema tan essencial com és l’anhel de llibertat de qualsevol poble sotmès a l’abús i a la injustícia.

Ens aproximarem al concepte d’un teatre gitano des del treball d’un artista, director d’escena i dramaturg gitano, des de la trajectòria de Francisco Suárez, des de la mirada neta de qui desitja transformar el món en un somni de pau i concòrdia, i que, prenent el teatre grec com a referent, crea una proposta escènica gitana de la qual es pot apropiar qualsevol ciutadà. Per tant, el teatre de Suárez és el d’un gitano que utilitzant codis dramàtics universals els converteix en propis de la seva identitat com a mirall on pugui reflectir-se qualsevol ésser humà.

Teatro Gitano - Diálogo del Amargo

Escena de l’obra Diálogo del Amargo de Francisco Suárez, representada al Teatro Español de Madrid el 2020. Font: Teatro Español de Madrid.

No parlarem aquí d’una història ni d’una estètica, sinó d’una proposta inèdita de dramatúrgia que sorgeix quan, l’any 69, Juan Bernabé amb el seu espectacle Oratorio, estrenat en Lebrija, va sorprendre propis i estranys amb una proposta escènica de tons litúrgics i primitius; més tard l’actor i director d’escena gitano Salvador Távora amb el seu inoblidable Quejío, estrenat el 15 de febrer de 1972, reivindicatiu i tràgic, va sorprendre al món amb l’aportació del flamenc al llenguatge escènic, creant una originària dramatúrgia que va permetre que el poeta gitano José Heredia Maya generés, anys després, una dramatúrgia més elaborada i precisa. Va ser al febrer de 1976 quan va presentar en els escenaris el seu mític espectacle Camelamos Naquerar, líric i reivindicatiu, que el va convertir en el referent d’una línia de futures dramatúrgies gitanes. Va ser a partir de llavors quan per primera vegada i d’una forma originalíssima es va utilitzar el llenguatge del flamenc, és a dir, el cant, el ball i la guitarra com a trassumpte teatral. Amb els seus treballs van aconseguir establir les bases d’una nova dramatúrgia universal basada en el poderosíssim art flamenc. Ells tres van ser els artífexs d’una fórmula acabada, no tancada, basada fonamentalment en els cerimonials de la tradició cultural i religiosa andalusa. La fórmula triada va ser el gènere tràgic i l’assumpte, el destí dels gitanos i el dels andalusos, convergents en la seva experiència vital de segles de por i marginació. El flamenc, tràgic de per si mateix, els va venir com a anell al dit. El flamenc i la tragèdia amb els seus herois marcats per l’infortuni, manifestant-se en cants lírics i danses rituals van definir l’ajust. Es recorda com vibrava el públic davant d’aquell torrent d’emoció i de bellesa i com les avantguardes teatrals d’aquell llavors els va fer seus. En aquells seixanta i setanta les cerimònies flamenques cantades i ballades van ser capaces de recuperar la memòria col·lectiva, i van suposar el retrobament amb el teatre sagrat i amb el teatre polític en uns anys on els homes i les dones buscaven, entusiastes i dolguts, la seva llibertat perduda.

Comenta Ismail Kadaré, escriptor contemporani albanès, premi Príncep d’Astúries de les Lletres, en el seu llibre sobre Èsquil que el poeta grec va utilitzar per als trenos i els estásimos lírics de les seves tragèdies tons i accents musicals orientals procedents de l’Índia i Pèrsia, i afirma que tals músiques s’assemblaven en gran manera al que avui es coneix com a flamenc; també precisa que els cants funeraris dels seus paisans gitanos dels Balcans, tant en els textos com en els compassos, són hereus d’aquelles cadències. No pretenc propiciar ni sostenir cap tesi, només vull fer valer que aquesta nova dramatúrgia gitana, i per tant teatral, neix d’una forma natural amb la fusió de l’art gitano-flamenc i els recursos estructurals del gènere tràgic. A ells, a José, a Salvador i a Juan, la meva admiració.

Posades en escena José Heredia Maya: “Camelamos Naquerar” (1976), “Macama Jonda” (1983), “Sueño Terrenal” i “Un gitano de ley” (1997).

Posades en escena de Salvador Távora, amb la companyia La Cuadra de Sevilla: “Quejío”, “Andalucía Amarga”, “Nanas de espinas”, “Piel de toro”, “Las Bacantes”, “Alhucema”, “Crónica de una muerte anunciada”, “Identidades”, “Carmen, ópera andaluza de cornetas y tambores”.

Posades en escena de Juan Bernabé: “Oratorio”, “Noviembre y un poco de hierba” i “El cepillo de dientes”.

L’aportació de Francisco Suárez és continuar desenvolupant aquesta proposta d’una forma permanent en la seva extensa trajectòria teatral, ajustant-la al seu propi estil, i contribuint al fet que aquest llenguatge tan original, aquesta dramatúrgia gitana, s’homologués com a part legítima del patrimoni teatral contemporani. Suárez pren de la tragèdia grega l’estructura formal i el fons primordial per a portar aquesta dramatúrgia gitana a escena i consolidar-la dins del cànon teatral espanyol.

Teatro - Persecución - Francisco Suárez

Cartell de l’obra Presecución, de Francisco Suárez estrenada l’any 1979 al Teatro Lope de Vega de Sevilla.

Diu Francisco Suárez: “La tragèdia grega i el flamenc pertanyen indiscutiblement a la nostra cultura occidental i aquestes dues arts unides van ser l’eix de la creació d’una dramatúrgia gitana que va suposar el poder mostrar sobre l’escenari uns esdeveniments i temes desconeguts per al gran públic, reclosos fins llavors a l’àmbit familiar gitano. Aquesta dramatúrgia va possibilitar que es fessin visibles a través del llenguatge universal del teatre, una cultura vivent i deutora dels petits i grans problemes de l’ànima humana. L’home i el seu destí, l’home que pregunta i no obté respostes; el gitano i el seu destí en el secret d’una societat on no acaba de trobar la sortida, com Teseu en el Laberint.”

Amb mirada romàntica i crítica, en els seus espectacles Suárez dona testimoniatge de la nostra entrada, presència i dissort a Espanya; parla de la desconsideració de l’estranger i el conflicte tràgic dels matrimonis entre gitanos i paios; mostra l’odi ancestral entre la societat sedentària i la nòmada, o ens ensenya amb l’estil d’ Èsquil com tres gitanes defensen la seva herència de sang; elabora un text original sobre les injustes i antigues lleis que prohibeixen a una dona gitana continuar vivint després de la mort del seu home, i de com, inmisericorde i impiadosa, la societat gitana la condemna a morir en vida; crea una metàfora escènica sobre la culpa i el càstig, i dedica un espectacle a tots els morts gitanos que no van poder ser enterrats pels seus familiars quan estava prohibit sepultar-los en els cementiris; concep un acte sacramental gitano amb la deessa Lluna com a sacerdotessa de la Mort, i ens conta la història d’un segle XX genocida i criminal on els gitanos també van ser víctimes innocents. Temes gitanos tractats per Francisco, en diferents espectacles, com a metàfores de l’home; conflictes del gitano que porta a l’escena per a mostrar la foscor i la ceguesa, la llum i la claredat.

De les seves posades en escena, el fet gitano és protagonista en:

Persecución (1979) estrenat al Teatre Lope de Vega de Sevilla, Amargo de Lorca (1983) al Festival de Sitges, Medea (1984), La Furias (1986) al Festival de Teatre Clásico de Mérida, Memoria del Cobre (1990) al Centro Cultural de la Villa de Madrid, Plaza Alta (1996) al Teatre Albéniz de Madrid, Antígona de Sófocles (1997) en el Festival de Teatre Clàssic de Mérida, Bodas de Sangre de Lorca (1998) amb motiu del centenari de la mort del poeta, Trilogía de la Intolerancia: Orestes en Lisboa, basat en textos d’Èsquil, Romancero Gitano de Lorca estrenat al Teatre Español de Madrid e Ítaca, basada en l’Odissea de Homer al Teatre Español de Madrid; i per últim, Diálogo del Amargo de Federico García Lorca (2020) al Teatre Español de Madrid.

Posades en escena plenes d’amor, a la recerca de l’emoció exacta que amb més precisió mostri l’alegria de l’ànima i els seus desassossecs. En la temporada 2023-2024 del Teatre Nacional de Catalunya, Suárez construirà de nou la identitat gitana sobre l’escenari, reafirmant la dignitat de qualsevol home i de qualsevol dona. “El gitano de la corbata vermella” serà un espectacle dedicat a conèixer la consciència política, la intel·ligència i el talent creador d’Hèlios Gómez, gitano d’una aristocràcia estètica única i d’una èpica humana transgressora.

Escrit per Juan José Suárez Laso.