Los Vecinos de Manué: rumba catalana amb arrel i futur
Fa poc vaig tenir l’honor de conèixer el grup Los Vecinos de Manué, que em van convidar a gravar una versió del meu tema “No voy pa mi casa” (anys 90…). Va ser especial: fer versions pot ser una manera de tendir ponts amb allò que va sonar en el passat i que pot tornar a trobar el seu moment.
Ara bé, tal com defensen els mateixos Vecinos de Manué, les versions haurien de ser només això: un pont entre generacions. Perquè si alguna cosa necessita la rumba catalana per continuar viva no és repetir el passat, sinó crear present: cançons noves amb codi rumbero, amb ventilador i compàs, amb veritat.
Aquesta idea la van resumir molt bé en una conversa breu. Segons ells, el que necessita la rumba catalana per tirar endavant és rumba catalana original i recolzament institucional: beques per gravar discos, concursos que financin una producció, programacions públiques que apostin per repertori propi a les festes majors… Perquè, sense aquest impuls, la creació es sosté a pulmó: el que es guanya tocant es reinverteix a gravar, a fer vídeos, a assajar, en tot el que implica treure música nova. I la roda, de vegades, es torna injusta.
En aquest context, projectes com Los Vecinos de Manué tenen un valor especial: aposten per una rumba que es reconeix en les seves arrels i, alhora, s’atreveix a escriure avui. El grup “neix a Granada i creix al barri de Gràcia”, bevent de la rumba catalana i del flamenc. També es defineixen per un directe enèrgic, amb músics joves amb experiència en grans bandes i orquestres, i un repertori que combina clàssics de la rumba, flamenc fusió i cançons pròpies.
El seu recorregut discogràfic recent deixa veure aquesta voluntat de repertori propi. El 2023 publiquen “La Vecina”, i el 2025 apareix l’àlbum “Soniquete Català” (9 temes), un títol que ja és una declaració d’intencions: sonar a casa, sonar a rumba.
En la conversa també em van dir que avui molts programadors busquen fórmules segures del passat –versions– i del present –sons més llatins que a vegades s’allunyen de la rumba catalana–. Per a ells, l’equilibri és clar: lletres noves i rumba original amb un codi rumbero nítid, i a partir d’aquí, si cal, buscar sons més actuals, però des de l’arrel.
Parlar amb ells em va ajudar a entendre que potser no li estem donant el lloc que es mereix a la creació, i que falta suport per sostenir l’esforç de mantenir viva la nostra música. La rumba catalana va néixer a Barcelona, als barris, en comunitat, barrejant influències i vida real. I si vol continuar caminant, ha de seguir fent el mateix: barri, comunitat, barreja… i cançons noves. En aquesta línia, Los Vecinos de Manué hi posen el seu granet de sorra: amb arrel, amb compàs i amb la mirada posada endavant.
