Arqueologia experimental del cant gitano, una exposició per apropar-se a la memòria profunda del flamenc
Divendres 17 d’abril, el Museu d’Història de Catalunya va acollir la inauguració de l’exposició Arqueología experimental del cante gitano, una proposta impulsada per Rromane Siklǒvne que convida a pensar i a escoltar la història del flamenc des d’una proposta antiracista i basada en la continuïtat entre les músiques tradicionals índies i les gitanes.
La iniciativa parteix d’una idea molt clara i suggeridora. Aplicar l’arqueologia experimental per comprendre millor la gènesi de la música flamenca, rastrejant sons, ritmes, maneres de cantar, memòries orals i formes de viure la música que han perdurat al llarg dels segles i han travessat fronteres. En aquest cas, el recorregut condueix cap a una arrel oriental, cap al viatge musical que uneix l’Índia amb la península Ibèrica.
Però el projecte no neix només de l’interès musicològic. Neix també d’una necessitat social i cultural que busca combatre els relats que durant dècades han minimitzat o, directament, esborrat l’autoria gitana en la creació del flamenc. Rromane Siklǒvne sosté que una de les formes de l’antigitanisme consisteix precisament a invisibilitzar les aportacions culturals del poble romaní i que, en el cas espanyol, aquesta operació s’ha fet especialment evident al voltant del flamenc, reduint els gitanos a la categoria de grans intèrprets d’una música de la qual se’ls nega la creació.
Aquesta mateixa idea va travessar la taula rodona celebrada després dels parlaments inaugurals. Pedro Casermeiro, coordinador de Rromane Siklǒvne i moderador del conversatori, va explicar que el projecte va sorgir després de detectar, en la historiografia del flamenc, “una línia molt clara d’anul·lar completament la participació gitana”. Va denunciar que fins i tot els testimonis gitanos sobre l’origen dels cants van ser deslegitimats per no ajustar-se a una lògica acadèmica basada exclusivament en la partitura escrita i en la noció convencional d’autoria. Davant d’això, l’exposició proposa tornar a escoltar, tornar a comparar i tornar a posar en relació músiques, contextos i memòries.
La inauguració va deixar, a més, algunes intervencions especialment significatives. Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya, va celebrar el valor d’una proposta que interpel·la fins i tot la mateixa disciplina arqueològica. “La materialitat d’aquest projecte és la materialitat dels sons, la materialitat, si voleu, de l’esperit”, va afirmar. També va defensar que la cultura és memòria, dignitat i una manera de posar en relació mons que avui poden semblar separats, però que històricament han estat connectats.
En la mateixa línia, Jaume Romero, director general d’Acció Comunitària i Innovació Social del Departament de Drets Socials, va traslladar el compromís del departament amb les propostes impulsades per les entitats gitanes i va situar aquesta inauguració en un moment especialment significatiu, pocs dies després de la commemoració del Dia Internacional del Poble Gitano i de la presentació de la nova estratègia catalana amb el poble gitano. En la seva intervenció va posar en relleu que aquest full de ruta incorpora com a eixos vertebradors la cultura, la memòria i la lluita contra els discursos antigitanos, i va expressar la voluntat institucional de continuar acompanyant i impulsant iniciatives que reforcin el reconeixement i la presència de la cultura gitana a l’espai públic.
També Ismael Cortés, director de l’Instituto de Cultura Gitana, va felicitar els impulsors de la mostra per atrevir-se a explorar “l’arqueologia d’una manera brillant i pròpia”, connectant l’exposició amb la dimensió transnacional del poble gitano i amb una lectura del flamenc com a llenguatge emocional, fronterer i capaç de construir ponts entre cultures.
Des d’una perspectiva europea, Željko Jovanović, president de Roma for Europe, va destacar el valor de la política cultural de Barcelona i de Catalunya, subratllant que aquí continuen existint condicions institucionals per acollir propostes impulsades pel poble gitano en museus i espais públics de primer nivell. En aquest marc va situar tant aquesta exposició com la gran mostra que el mateix Museu d’Història de Catalunya dedica actualment al poble gitano, El poble gitano de Catalunya, història i cultura. Jovanović va assenyalar que aquest tipus de projectes marquen un camí per a Europa i va expressar el seu desig que exposicions d’aquesta envergadura arribin tan lluny com sigui possible.
Una proposta per mirar el flamenc des d’un altre lloc
La principal hipòtesi d’Arqueología experimental del cante gitano és que el cante tradicional indostànic ha marcat la gènesi del cante flamenc i que, per tant, el poble gitano n’ha estat el portador, transformador i autor. Per mostrar aquesta hipòtesi, els músics Vignesh Melwani i Juan José Suárez han analitzat vincles entre la música índia tradicional i el cante flamenc a partir de diversos eixos, entre els quals la rítmica, la veu i les seves textures, la dimensió ritual del cante i la varietat melòdica dels pals.
La mostra explora els vincles entre la música índia tradicional i el cante gitano per repensar l’origen del flamenc des d’una mirada experimental. @MHC (Pep Herrero)
L’exposició planteja, per exemple, que certs compassos del flamenc conserven estructures asimètriques, cícliques i hipnòtiques que remeten a sistemes mètrics de la música indostànica. També subratlla afinitats en l’ús de la veu, amb timbres foscos, esquinçats, carregats de metall i expressivitat, que en el flamenc funcionen com una marca d’identitat i que troben ecos en diferents tradicions del sud d’Àsia.
Un altre dels nuclis de la mostra és la dimensió ritual del cante. Abans dels escenaris i de la institucionalització del flamenc, el cante va ser “casa, festa, cercle, comunitat”. I en aquest espai domèstic i sagrat, les dones van ocupar un lloc central com a sostenidores del compàs, de la memòria i de la transmissió cultural. L’exposició reivindica precisament aquesta sacralitat quotidiana del cante gitano, aquell moment en què la música deixa de ser només expressió estètica per convertir-se en comunió i en una experiència col·lectiva compartida.
En un resum molt breu, l’exposició assenyala quatre grans idees. El ritme es pot llegir com una empremta històrica. La veu guarda una memòria tècnica i emocional. El cante neix en un context ritual i comunitari. I molts dels seus pals i girs melòdics només es comprenen plenament si se’n reconeixen les arrels orientals i l’aportació decisiva del poble gitano.
L’autoria gitana en l’origen del flamenc
Per als autors de l’exposició, no es pot parlar amb rigor de l’origen del flamenc sense parlar d’autoria gitana. El projecte insisteix que el poble romaní, en diferents llocs d’Europa, va transformar músiques locals des d’un bagatge propi marcat pel sentit del ritme i de la melodia, pel virtuosisme tècnic i per una manera particular d’entendre i utilitzar la música. A Espanya, sosté la recerca, aquesta intervenció va ser decisiva per a l’aparició del que avui coneixem com a flamenc.
La taula rodona va permetre explicar al públic el sentit de la recerca i la seva aposta per rellegir la història del flamenc des de la memòria gitana. @MHC (Pep Herrero)
Durant la taula rodona, Pedro Casermeiro va apuntar, a més, un element històric clau. L’emergència pública del flamenc a la segona meitat del segle XIX coincideix amb l’aparició del Codi Penal i amb la fi de la legislació antigitana prèvia. És a dir, quan el poble gitano comença a recuperar marge per reunir-se, expressar-se i fer música públicament, apareix també el flamenc com a fenomen visible. Aquesta relació entre repressió, silenci i posterior eclosió cultural forma part central de la lectura que proposa l’exposició.
El conversatori posterior a la inauguració va reunir els músics Vignesh Melwani i Juan José Suárez, el dramaturg Francisco Suárez i Pedro Casermeiro com a moderador. Més que no pas una explicació acadèmica a l’ús, va ser un diàleg viu sobre experiència, herència musical, espiritualitat i memòria cultural.
Vignesh Melwani va explicar que el procés de recerca conjunta els ha permès deixar enrere lectures superficials o exotitzants per reconèixer una proximitat profunda entre la tradició musical de la qual procedeix la seva família i el cante gitano. En la seva intervenció va subratllar tant les afinitats tècniques entre ambdues músiques com la proximitat cultural i espiritual que apareix quan se’n comparen els usos festius, rituals i comunitaris.
Juan José Suárez va explicar que aquesta recerca neix del cante viscut, de la veu, de l’experiència i de la memòria que continua present en aquells que el canten. D’aquí que parlés d’una veritable “arqueologia de l’experiència”, una recerca que no se sosté només en la teoria, sinó també en el coneixement que conserva la pràctica musical.
Francisco Suárez, per la seva banda, va convertir la recerca musical en un relat mitològic capaç de fer accessible al públic la dimensió simbòlica del projecte. La seva aportació s’articula al voltant de la figura de Dionysos, entès com un déu hindú i un déu estranger a Grècia, desbordant i transgressor, però també com una presència vinculada a l’èxtasi, al ritu, al viatge i a la transformació. A partir d’aquesta figura, Suárez explica el periple musical del poble gitano.
En última instància, l’exposició no tanca una recerca, sinó que obre un camí per continuar analitzant i defensant la memòria musical gitana. Arqueología experimental del cante gitano es presenta també com una manera de revisar narratives antigitanes heretades i de donar valor a les aportacions culturals del poble gitano.
L’exposició és itinerant i podrà visitar-se al Museu d’Història de Catalunya fins el proper 30 de maig, després viatjarà a diferents equipaments culturals i comunitaris de Catalunya.
