ART

Cant Gitano

El Cant Gitano

De vegades, fer un cop d’ull a la història i mirar com van ocórrer les coses és un exercici saludable; abusar no és convenient perquè la història està escrita pel qui tenia accés a les “llibretes” que deixen constància de l’ocorregut i normalment menteixen perquè narren des de la fortuna del vencedor, col·locant els successos al seu antull; però en aquest cas no correrem cap perill de falsificació perquè tenim totes les dades necessàries per a construir el nostre relat. El tema és donar un cop d’ull al moment concret en què els gitanos traiem al carrer, a la plaça, a l’àmbit públic la nostra creació més exquisida: la nostra música que amb amor i solidesa es convertirà i serà el Flamenc.

Els nostres vells porten el cant des de terres molt llunyanes. Amb el sol i el vent va néixer un indici de sons negres atrotinats per la tempesta i la fam. Diuen que del dolor neix lo bell. I lo bell es desenvolupa des del lloc més íntim i espiritual de l’ésser.

Quan escoltem el cant flamenc ens adonem immediatament que no ha perdut res de la sacralitat, de la ritualitat, del pes que dona el món espiritual a la música. Cal reconèixer el seu origen en aquesta sonoritat que ve de molt antic. És la lluita contra l’oblit perquè en el cant reposen una sèrie de connexions profundes que ens fan despertar a la bellesa del món i reconèixer-la com una cosa pròpia.

El gitano surt al carrer, a mitjans del segle XIX, anul·lades les antigues pragmàtiques gitanes que prohibien la seva llengua, el seu estil de vida, els seus costums o els seus oficis tradicionals, i amb el reconeixement –sobre el paper– de la ciutadania espanyola. L’economia i la política social d’aquesta època propicien una millor convivència entre gitanos i no gitanos. Les constitucions liberals i els moviments revolucionaris des de 1789 per tota Europa permeten un millor encaix de lo ‘gitano’ a les societats.

Podríem dir, llavors, que l’edat daurada dels gitanos a Espanya va des de 1850 fins a l’arribada del tractor mecànic i la seva implantació en el món rural en 1950 que fa trontollar una difícil estabilitat. Fins a aquell moment, una extraordinària revolució agrícola, ramadera i artesanal de la forja fa que el gitano adquireixi una bona posició econòmica i social en aquest període.

Confiat surt al carrer i comença a mostrar el seu tresor. La força del seu sedueix i conquesta a totes les oïdes, músics comencen a comprendre el cant amb admiració i van situant-se còmodament, amb el pas del temps, dins del cercle d’intèrprets capaços i vàlids per a crear el Flamenc, esbossat i custodiat en la seva creació i desenvolupament pels gitanos cantaors de l’època, pels mestres que porten i contagien el cant gitano. Els que treuen de les seves cases un cabal tan valuós són imprescindibles perquè la sonoritat tingui el pes essencial i la mesura justa.

Des dels martinetes, seguiriyas i soleás, es van concebent uns altres cants que establiran tota la riquesa del Flamenc tal com el coneixem avui. Els Fandangos, que són l’adequació del folklore musical andalús a la sonoritat gitana (tarantas, tarantos, levanticas, cartageneras, mineres i murcianescants de llevant-; les granaínas, pròpies de Granada; els estils de Màlaga: malaguenya, jaberas, rondeñas, jabegotes i verdiales. Garrotín i Farruca). Després els Tangos (tanguillos, tientos, marianas), les Cantiñas (alegries de Cadis, mirabrás, romeras, caracoles); i les Buleries i Jaleos extremenys. I com a desenvolupament lògic algunes gitanes i gitanos es fan cantaors professionals, esdeveniment que procura que el cant continuï a les mans del seu creador, fixant un repertori cada vegada més complet i ric. Després, amb la nova tecnologia, arriben els primers enregistraments en disc deixant constància que el Flamenc ja estava fet, acabat, consumat i adult a principis del segle XX. Aquests gitanos, cantaors de carrera, van a l’estudi d’enregistrament i fixen l’arrel de sons negres que perdurarà fins avui mateix. Les aportacions seran múltiples i el gitano i la gitana seran filtre musical i realitzaran el cribratge estilístic perquè el Flamenc quedi tancat.

En aquests carrers de pobles i ciutats andaluses de principis i mediats del XIX va ocórrer una cosa tan poderosa que avui dia continua veient-se la resplendor d’aquella tarda nit en la qual un gitano es va posar a cantar en la plaça i es va decidir que allò era ja Flamenc, que aquella riquesa espiritual era mereixedora de l’amor etern d’un poble que va sumir al món en la llum de lo més íntim. El cant flamenc continua sent el lloc comú on una cultura sencera mira per a no oblidar el més profund de l’ésser humà. Després van arribar alguns amb les “llibretes” i van escriure una altra cosa, van construir una mentida que avui dia a ningú convenç perquè se sap que una gitana va sortir al carrer una tarda amb decisió i afecte i va determinar que la intimitat de l’amagatall ja no tenia lloc en la seva vida; d’aquí neix el Flamenc, d’una voluntat tendra i amorosa sense por ni covardia a la igualtat. Per uns anys ens vam creure la nostra igualtat i vam ser capaços de ser ciutadans i aportar la nostra joia més preciosa. Què no hauríem aconseguit si no ens haguessin llevat la il·lusió de la igualtat!

Escrit per Juan José Suárez Laso.