CULTURA

Poble Gitano

El dia 21 de Novembre de 2001 el Parlament de Catalunya reconeix la identitat del poble gitano i s’inicia un camí de possibilitats de diàleg i coneixement entre les persones gitanes i la població catalana en general. El poble gitano mereixem el reconeixement com a poble i com a cultura, una cultura que com podreu apreciar és rica i en ple desenvolupament. Les persones gitanes convivim a Catalunya des de fa sis segles, i com a d’altres indrets del món, som una minoria desconeguda.

Històricament, la presència dels gitanos a Catalunya està datada en el segle XV. Arribats a la península a través dels Pirineus, el primer document que testimonia la nostra presència té data de 1425, quan el Rei Joan II d’Aragó concedeix una cèdula de pas a Joan i Tomàs, als que anomenen comtes de Egipte Menor. Les persones gitanes a Catalunya i a la resta del món estem fent un gran esforç per recuperar i desenvolupar aquells elements històrics i culturals que donen suport al nostre poble.

Malgrat aquesta llarga història de convivència, 600 anys, no podem dir que el veïnatge hagi estat un compartir i trobada entre cultures; ni tan sols de coneixement o reconeixement. La història escrita del poble gitano i de la seva persecució, en definitiva, la història del poble rom, com s’anomena de manera genèrica als gitanos d’arreu del món, s’inicia en el segle XV a Europa, en el que aleshores és el món conegut.

El poble gitano som presents a tot el món. Ens podeu trobar a Amèrica del Nord i del Sud, Europa, Austràlia, Àfrica i Orient Pròxim. Malgrat tot, la nostra presència es sovint viscuda es del conflicte social o cultural, i no des de la contribució, l’intercanvi o l’aprenentatge intercultural. La nostra participació en la vida social, econòmica i política de les regions on vivim és gairebé inexistent; i en el millor dels casos es invisibilitzada. Tot i que a Europa l’antigitanisme creix a passes de gegant,  també existeix una voluntat política de canvi, però desafortunadament aquesta es entesa en molts països des de la vessant més paternalista, i es barra la nostra presència en espais de decisió que permetin una veritable convivència i transformació social.