Homenatge a Petitet en pausa… i una nova fornada que ja escalfa motors
Hi ha notícies que no sonen a titular, sinó a passadís de camerino: trucades amunt i avall, agendes creuades i aquella intuïció que el que val la pena, quan arriba, ha de fer-ho amb aire i amb temps. Això és el que passa ara amb l’homenatge a Petitet: la voluntat hi és, l’emoció també… però el format que es busca demana múscul.
La família hauria volgut fer-lo per Nadal, per allò simbòlic. Però un esdeveniment gran no es resol amb pressa: es parla de molts artistes, necessitat d’assaigs, un backstage capaç d’absorbir el volum de participants i, sobretot, una sala que aguanti el muntatge. Amb aquestes condicions, el projecte queda en stand-by a l’espera que encaixin calendari, espai i logística.
Si em permeteu explicar-ho més planer: això no serà “un bolo” més. Això serà una nit d’aquelles que fins i tot les pedres del carrer recordaran el que va succeir amb l’orgull d’haver-ho sentit.
I ara que he agafat el llenguatge planer i sense embuts que et permet una edat avançada com la meva: uns se’n van i altres arriben … Show must go on! Arriben tres joves, molts joves, per fer que la rumba continuï sonant com sempre, posant al servei del públic una tradició musical molt llarga, per adaptar-se als sons i ritmes més actuals. El que sempre hem fet els rumberos
Soniké és el nom del grup. Tres artistes i tres cognoms de famílies amb molta solera. Roger Herrero, fill de Roger de Los Manolos. Andy Hernández, fill de Yumitus. I Coe Junior, al qual ja vam presentar aquí fa un temps.
La clau, però, no és només el llinatge: és el plantejament. Estem parlant de joves nascuts al segle XXI -que per als dinosaures com jo, sona a pel·lícula de Stanley Kubrick-, un segle on la música mil accents, mil cognoms, però cap etiqueta fixa. El grup serpenteja entre estils, però manté la tècnica rumbera com a brúixola. Soniké sona a pregunta: sona a què? Doncs sona a present. I si el present és mestís, la rumba també.
Es van presentar en públic a l’estiu amb una Jam Session al barri de Gràcia. Ara només necessiten rodar, sonar i deixar que la qualitat que porten a dins emergeixi. Petita anotació: l’hivern és dur per als artistes… i per als rumberos, una mica més. Així que quan marxi el fred i la rumba torni a enfilar escenaris, busqueu-los: Soniké.
