SOS! La rumba catalana en perill d’extinció! (Capítol 2)

SOS! La rumba catalana en perill d’extinció! (Capítol 2)

Avui vull seguir amb la reflexió que vaig iniciar en el meu darrer article per aquest bloc. Podrem aconseguir que no es perdi el nostre llegat perquè tots aquells que estan per arribar coneguin què és la Rumba Catalana?

Sóc conscient que en la indústria musical actual els gitanos, els rumberos, estem completament fora de joc. Com vaig tractar d’explicar en el meu últim escrit, els gitanos ja no som ‘autoritat’ a la Rumba Catalana, els referents dels que avui dia volen tocar rumba ja no som els gitanos. Els grups que triomfen -o triomfaven, abans de la pandèmia- no són grups gitanos. I donar-li la volta a aquesta situació ja no està al nostre abast.

Avís per a navegants: Estic pensant en veu alta i la meva intenció no és ofendre a ningú, tan sols vull reflexionar sobre la situació en què es troba la nostra música. Repeteixo: “LA NOSTRA MÚSICA”. Una música que forma part de la nostra cultura, de les nostres celebracions, de les nostres reunions, de les nostres noces, dels nostres millors moments, una música que acompanya el nostre dia a dia, el dels gitanos de la Cera, de la Plaça Espanya, de Gràcia , de Mataró, de Lleida, de Tarragona, de Figueres i de qualsevol lloc on ens trobem.

És la nostra música i la nostra història, però alhora és patrimoni cultural també de tot el país, perquè nosaltres també som el país. I pot ser que sigui aquí on es compliqui la cosa. La nostra rumba és la rumba de tots. Ja sé que avui estic repetint molt però crec que és necessari per a no portar-nos a malentesos, així que torno a repetir: la nostra rumba és la rumba de tots. I precisament en el moment en què la nostra rumba ja no és només nostra, perdem el control sobre ella i, a més, de manera legítima. Ara bé, que sigui de tots no implica que no es reconegui la nostra autoria i no es defensi el nostre llegat específicament com a gitano, encara que també sigui català, però gitano.

De moment ningú ha pres cartes en l’assumpte per buscar un remei o, almenys, un tractament pal·liatiu al nostre problema. Aquest país hauria de donar-li més importància a l’assumpte perquè es podria perdre tot un patrimoni musical trenta anys després de reconèixer a la sardana. La nostra música no mereix el mateix reconeixement? És per ser una música gitana? Estan esperant a reconèixer-la a que els gitanos ja no en formem part de l’equació? Volen que passi el mateix que amb el flamenc? Perquè tal i com anem un pot arribar a la reflexió que lo bo que tenim els gitanos és de tots i lo dolent és exclusivament nostre, com en un bon matrimoni de conveniència.

S’hauria de prendre l’exemple de qualsevol altre país europeu, on la cultura musical sempre ha estat protegida, perquè la música és part de la història i del patrimoni de país, i ho tenen molt present.

Potser sóc una mica dràstic i dramàtic alhora, però és la meva manera de veure l’assumpte, són opinions meves. Sóc l’últim d’una nissaga musical amb cinquanta anys de vivències i històries en el meu cap i en el meu cor. No sé el temps que em queda però quan ja no hi sigui, tot s’haurà perdut per sempre. Ningú pren consciència.

Antropòlegs, historiadors, periodistes, musicòlegs, escriuen i escriuen sobre rumba, pregunten i escolten, però poca veritat reconec quan els llegeixo, i sé molt bé del que parlo. Si alguna cosa conec és la història de la rumba, vaig néixer al costat d’ella, i em temo que també me n’aniré amb ella. Els que vinguin després no coneixeran la rumba catalana, la rumba gitana i catalana, coneixeran altra, la que ja no és nostra.

Sóc molt conscient de moment musical en què vivim i dels canvis en la indústria, per això sé que la nostra rumba no es tornarà a difondre i comercialitzar-se com abans. Tampoc demano això, demano RECONEIXEMENT, demano que es conservi el nostre patrimoni, demano que es difongui i es conegui, demano que es reprodueixi, demano que siguem els gitanos els qui marquem la pròpia evolució de la nostra rumba –i no els productors musicals–, demano un reconeixement no només de paraules, sinó de fets.

Si trobeu pessimisme en aquesta línies, llavors heu llegit la meva ànima, però com dirien a Hollywood, Houston, tenim un problema!

Sobre el autor

Respondre