Maruja Garrido. Una icona que no podem oblidar

Maruja Garrido. Una icona que no podem oblidar

Hi ha persones que s’han guanyat a pols, en aquest cas a cop de ritme i art, un espai molt especial en el món de la rumba, i avui vull acostar-vos una mica de la història d’una de les meves icones, Maruja Garrido.

Precisament, fa uns dies vaig tenir el plaer de compartir amb ella el superb homenatge que Cruz de Caravaca li va dedicar. Tornava per fer un concert  al seu poble natal després de diversos anys sense anar-hi, però sembla que mai va marxar per a triomfar a Barcelona, Madrid o París, com ho va fer; per l’afecte rebut del públic i del consistori sembla més aviat que sempre va ser allà, molt present. No en va, després d’un concert benèfic que va realitzar en els anys 70, Caravaca de la Cruz va posar el nom de Maruja Garrido a la seva avinguda més llarga. Obrim incís: quanta diferència amb el tracte que per aquestes latituds se li brinda als seus músics … tanquem incís.

Maruja va passar tres dies envoltada de mitjans, entrevistes, ràdios, televisions, va ser tot un esdeveniment. El fermall final un homenatge a la gran diva de la rumba i del flamenc-pop dels anys seixanta i setanta.

I això de ser músic a vegades a un també li dona una petita satisfacció, a mi me la va donar el poder acompanyar a Maruja en el concert final que va oferir per a tancar les festes del poble, un concert en el qual vam estar Chipen, Alex Fajardo i Miliu Chava acompanyant a la gran Maruja.

Va ser tot honor que comptés amb mi per a un acte tan emotiu per a ella i per al seu poble. Ens uneix una gran amistat i aquests viatge de tres dies amb ella sembla que no sols va ser un viatge cap al sud, sinó que va ser un viatge en el temps a tenor de l’afecte i respecte que ens van prestar, no ens van deixar tocar de peus a terra, em van fer recordar aquells temps en què a un artista se li tractava com a tal.

I mentrestant, vaig aprofitar per a tenir una petita conversa amb ella i que em parlés una miqueta dels seus principis. María, que és com l’anomenem els més pròxims, explica’m, com et decideixes a entrar en el món de l’espectacle? “Per necessitat, aquesta és la veritat. Érem molts germans i les coses no eren fàcils, el meu pare havia estat cantaor, i la meva germana i jo cantàvem de petits actes per a portar a casa també alguns calerons. Recordo que una vegada vam anar a Madrid a visitar a una germana meva i, amb la despesa del viatge, vam arribar sense diners. El meu pare no va tenir un altre remei que portar-nos a un bar on es donaven reunió tots els agents artístics de l’època. Allà anaven també els flamencs per a veure si els sortia algun contracte, i va ser en aquell bar on van començar a sorgir-nos alguns treballs. La meva germana cantava, que ho fa molt millor que jo, i jo ballava, però ens vam adonar que jo tenia més desimboltura per a cantar i ballar, amb la qual cosa el directe era molt més contundent. I així va néixer Maruja Garrido”.

“Després de treballar una temporada a Madrid vaig venir a Barcelona, on em vaig casas i on el meu home va obrir un tablao a la Plaça Real, ‘Los Tarantos’. Allà treballava cada dia, vam muntar un quadre flamenc que m’acompanyava. I va ser a Barcelona on em vaig enamorar de la rumba catalana. En aquells anys era la música de moda a Barcelona, estaven Peret, Chacho i el Pescaílla. Jo també vaig començar a gravar rumba, vuit discos en Belter, una de les millors discogràfiques del moment i vaig començar a sonar en els mitjans de comunicació i el públic català em va acollir amb moltíssim afecte”.

Els Tarantos es va convertir en el tablao de moda per on va passar el millor del flamenc. La societat barcelonina va fer dels Tarantos el seu local. Van passar presidents de govern, actors de Hollywood, escriptors, pintors …, Dalí tenia la seva taula en primera fila reservada tot l’any.

Van ser els millors anys de la Maruja Garrido, compaginava actuacions a la sala dels Tarantos amb gales i concerts. Poc després va arribar París, primer un concert, després li van oferir un contracte d’un mes sencer al Teatre Olímpia de París. Dalí, que es trobava també a París, la va presentar al públic en el dia del seu debut. A partir d’allí, Maruja va conquistar tota Europa a base de talent i temperament,  fins i tot modistes de la talla de Milano també la requerien perquè actués en les seves desfilades.

 “Va ser una època daurada que mai oblidaré, explica l’artista. Maruja Garrido i el seu quadre flamenc estava a dalt de tot, segurament perquè mai vam tenir un problema entre nosaltres, tot el contrari, molta professionalitat per part de tots. Ells van fer que el meu nom fos respectat en el món de l’espectacle”.

Maruja va recopilar un munt d’èxits, també a l’Amèrica. Ha estat una de les artistes més icòniques del món de la Rumba Catalana, una artista amb un historial i una memòria que no hem de deixar escapar. La Maruja atresora un llegat que, avui més que mai, ha de continuar viu entre les noves generacions. Temperament, valentia, força, professionalitat i esforç, les claus de l’èxit, també les claus perquè la rumba sigui rumba i no sigui una altra cosa. Maruja Garrido, un exemple.

Sobre el autor

Respondre