La primavera rumbera

La primavera rumbera

Ja ha arribat la primavera!! Després de totes les vicissituds que ens ha tocat viure en aquests últims temps -pandèmia, restriccions, tocs de queda, tancament de l’activitat cultural en viu-, la primavera ha arribat i a poc a poc intentem tornar a la normalitat, a veure’ns les cares amb el públic, a veure el seu somriure, a veure la seva atenció, tornem a fer girar la roda.

No obstant això, no és com aquelles primaveres que comentava en l’article anterior quan els músics trèiem, amb tota la nostra il·lusió i tot el nostre esforç per a fer arribar al públic, tot el que havíem estat cuinant a foc lent durant l’hivern, llançàvem el nostre últim treball, començàvem promocions en ràdio, televisió, primers bolos, …, la roda girava.

Tristament tot això ha quedat en el passat, és primavera i hi ha festivals i el públic té ganes de veure’ns, sí, però la mecànica de treball ja no és la mateixa, ja no hi ha un moment de llançament, ja no hi ha una estratègia anual en la qual se solapava el llançament d’un disc amb l’arribada dels festivals de primavera i estiu, i aquí crec que l’artista i el públic hem perdut. La dinàmica és una altra, a alguns li funcionarà molt bé, però la meva valoració, com a artista amb dècades d’experiència darrere, no és positiva. I si ens centrem en el cas de la Rumba Catalana, doncs encara menys positiva. Aquella dinàmica de treball, a l’hivern preparar, a la primavera llançar i a l’estiu explotar, coincidia també amb la pròpia motivació del públic i acabava per tenir un resultat excel·lent, i a nosaltres com a artistes, ens feia mantenir uns tempos i unes metes molt clares.

Els rumbers gitanos vam perdre la preeminència dins de la nostra pròpia música, vam perdre els tempos i la dinàmica de treball, ens van avançar per la dreta i ara poc queda perquè acabem creant el nostre propi ‘Greenpeace’ per a salvar a la rumba gitano-catalana de l’extinció.

Reviso la programació dels grans festivals de les ciutats, de les petites festes als pobles de la costa i on està la rumba?

Personalment adoro els festivals de sardanes i d’havaneres, són la manera de mantenir els estils propis, ja poc comercials, amb vida, amb opcions de reinventar-se, d’aconseguir cridar l’atenció de nous públics, de resistir; però els festivals de Rumba Catalana brillen per la seva absència. Antigitanisme? Valorin-ho vostès mateixos.

Tant de bo pogués tornar a sentir la primavera de la Rumba, el sol lluint amb força, molta feina, molt d’enrenou, els músics alternant els uns amb els altres, provant les últimes mescles de les nostres produccions per a tenir-les a punt per a l’estiu, un munt de concerts i actuacions, un munt de pobles, l’arribada de l’estiu amb la revetlla de Sant Joan, Sant Jaume, Sant Pere, el públic celebrant, ballant, amb coca (de Sant Joan), cava, amb alegria, fins a les tantes del matí, al so de la rumba, dels petards. Imagino que aquests temps ja no tornaran tal qual eren, tot el que no es renova està condemnat a desaparèixer. No obstant això, la rumba necessita que torni a brillar el sol, una nova primavera.

Que la rumba us acompanyi!

 

* Imatge de Ramdas Ware. Creative Commons

Sobre el autor

Respondre