Retrat del retratista

Retrat del retratista

Com darrerament em manen massa repòs, m’he permès el luxe de llegir-me a mi mateix i revisar tot el que he anat compartint amb vosaltres en aquest blog i crec que estic complint, a poc a poc, amb el meu objectiu inicial, generar un espai en la xarxa on, des de dins del món de la Rumba Catalana, explicar la nostra història i evitar que aquesta quedi en l’oblit. No és un relat històric a l’ús, no soc historiador, ni tampoc musicòleg, ni antropòleg, ni periodista, ni res que se li assembli, el que simplement soc és testimoni i també culpable de la història de la Rumba Catalana.

Al llarg d’aquests breus escrits he volgut compartir les meves vivències personals, des de la infància fins ja la meva recentment estrenada senectut, des dels creadors la rumba fins al present, tractant sempre d’oferir una mirada en primera persona, no sols de la música, sinó també d’una forma de vida diferent, la dels rumbers catalans.

Després de llegir-me a mi mateix amb certa mirada externa, em veig també en l’obligació de donar-vos les gràcies per la paciència a tots aquells que em dediqueu una estona de lectura perquè soc conscient que en algun moment em deixo portar per la frustració i la impotència de veure que la Rumba Catalana, a la qual molts hem dedicat tota la nostra vida, està sent completament distorsionada per una sèrie d’interessos econòmics aliens a aquells que van donar llum a la rumba, els gitanos.

Després de parlar clar i català com ho he fet fins ara, després de criticar a tot el que es mou en aquest món, també és moment de veure que pensa el retratista de tot això i aprofundir una miqueta més.

La música, la Rumba Catalana, que és el que ha omplert la meva vida sencera, està, en l’actualitat, decebent-me profundament. Després de tota una vida dedicat, no sols a fer música, sinó a fer-la amb sentit per a la nostra comunitat, facilitant el relleu amb les generacions més joves, transmetent el mateix que a mi se’m va transmetre de petit, permetent que la roda giri i que no es perdi el vessant més humà i comunitari que envolta a la nostra música, crec que la seva raó d’existència està perdent-se.

La globalització cultural –o anòmia comunitària, com prefereixin anomenar-la– en la qual vivim fa que ja no donem importància a l’arrel, a l’essència i sentit de la música en el seu propi bressol, en la seva pròpia casa. La Rumba Catalana ha estat la música dels gitanos del ‘Portal’, dels gitanos de Barcelona, dels gitanos de Catalunya, no obstant això, la senda presa la darrera dècada ens portarà a que la Rumba Catalana jo no sigui més ‘la nostra música’, un ‘nostra’ amb majúscules, i es converteixi en una música més que posar en alguna plataforma digital per qualsevol persona, en qualsevol part del món i a qualsevol hora … que també té el seu vessant positiu, però deixarà de ser la música comunitària, la música gitana, la música que acompanyava amb harmonia les nostres vides. Ja no es valora pels joves gitanos com en la meva generació, ja no la valora la ciutat en què va néixer, el cordó umbilical que la uneix a la seva comunitat és ja tan fi que no se si aguantarà molt, però el destí sembla ja incontestable. La nostra música deixarà de ser una música identitària per a ser una música qualsevol –amb tot el pejoratiu que la paraula ‘qualsevol’ pot tenir en l’àmbit de la música.

Ho sento, però estic en l’obligació de dir sense embuts el que penso, un petit privilegi que ja ni tan sols sé si els gitanos vells continuem tenint.

La Generalitat de Catalunya va declarar la Rumba Catalana com a Patrimoni d’interès cultural i musical a Catalunya, i cada dia tinc més clar que allò devia ser un títol pòstum, i que encara que alguns com jo gaudíem de molta il·lusió amb tal reconeixement, uns altres ja havien de saber que la Rumba Catalana no trigaria massa en deixar de ser gitana. Desconec si aquell reconeixement ha anat acompanyat d’alguna acció concreta. Si n’hi va haver-hi alguna, poc impacte degué tenir ja que no em sona … Decepció és la meva paraula amb les institucions en relació a la rumba.

Tot i que més amunt he escrit la paraula ‘pòstum’, continuo albergant una mica d’optimisme realista. Sí que es poden fer moltes coses per fer reviure això. Seguim amb vida i amb forces molts rumbers que hem tingut l’oportunitat de conviure amb els millors artistes, hem recorregut el planeta sencer, hem conegut una infinitat de cultures musicals diferents de les que hem après moltíssim, i encara hi ha temps que tot aquest bagatge no es perdi, que el significat que la rumba té per a nosaltres pervisqui, existeixen alternatives comunitàries perquè el destí globalitzador no faci que la nostra història s’esfumi amb el vent. Només fa falta voluntat, nostra –dels gitanos– i de les institucions.

Decepció també amb mi mateix i amb els meus. Sento una gran melancolia de temps no gaire llunyans. M’hauria agradat que, en la meva vellesa, pogués continuar compartint com durant tants anys he fet amb tots aquells que començaven en el món de la rumba i que mai els vaig deixar de costat. Avui tot ha canviat molt i aquell món en què vaig viure ja no existeix, però com he dit anteriorment, existeixen alternatives molt millors al que està succeint amb la nostra música.

Reitero: gràcies a tots per no renyir-me com probablement mereixo, sé que pensar en veu alta pot molestar però em nego a enganyar a ningú o a edulcorar els fets.

Permeteu-me un altre desfavor més, però és que ha arribat la primavera! Que bonica era abans! quan s’acostaven un munt de concerts, quan les festes dels pobles i els escenaris a la platja eren sinònim de rumba, quan els rumbers estaven tots enfeinats amb la promoció d’un nou llançament discogràfic, quan els festivals d’estiu remataven sempre al compàs de la Rumba Catalana, … (sospirs).

La primavera i la Rumba Catalana. Si us sembla ho deixo per a la pròxima entrada.

Que la Rumba us acompanyi!

Sobre el autor

Respondre