Sense pena ni glòria 3, un servidor

Sense pena ni glòria 3, un servidor

Advertiment per a navegants: en el darrer lliurament d’aquesta trilogia, el que escriuré és ni més ni menys el que penso, pesi a qui li pesi. Pot ser que les meves reflexions en aquesta sèrie d’articles resultin una miqueta incòmodes –fins i tot per a mi–, però l’única cosa que he volgut és transmetre la veritat que sento, sense adorns, sense condescendència, sense edulcorants ni additius que canviïn el sabor dels meus pensaments, i amb l’única missió de reflectir tota una història que ens identifica com a rumbers catalans. Una història que, en el present, molts han aconseguit distorsionar i lucrar-se comerciant una narrativa molt esbiaixada, que parteix del que ens han preguntat i el que nosaltres hem contestat, però que manca d’una comprensió profunda dels gitanos, dels creadors de la rumba, dels rumbers, del lloc que ocupa la rumba catalana en les nostres vides i en la nostra comunitat.

No vull criticar el treball que uns altres han fet en el seu intent d’aproximar-se a la rumba catalana i als rumbers, però sí que vull apuntar que han quedat ocults molts flancs que han de veure la llum, molts angles morts que només des de dins de la mateixa comunitat gitana i rumbera es pot albirar.

La rumba catalana no és exclusivament una rumba d’artistes i estrelles televisives, que també ho és, sinó que és la rumba de moltes persones de les quals mai es parla, de molts músics, aficionats, amants practicants, gitanos i gitanes que donen sentit a cada acord, a cada cop de compàs, a cada lletra, a cada somriure en una festa, en un escenari, en unes noces, en una reunió, els veritables motors de la rumba catalana, els rumbers de la primera línia del front de batalla, els veritables protagonistes d’una història de la qual ningú parla. I és per ells que, per a mi, és un gran plaer poder escriure, encara que sigui de manera molt abreujada.

Em remeto al meu primer paràgraf i que ningú s’ofengui, només vull expressar els meus sentiments i el dolor que em causa estar vivint aquests moments en el panorama rumber, sobretot quan la satisfacció més gran que m’ha donat la música ha estat veure créixer a una infinitat de rumbers que avui ja tenen fills i nets que continuen fent el mateix que jo vaig fer amb ells.

Encara que en els escenaris sempre vaig portar a una banda de luxe, amb músics de primera divisió, sempre donava peu a què s’unissin a nosaltres els alevins, per a ells era el premi per haver fet de meravella tots els deures.

En gairebé totes les meves produccions sempre he involucrat a aquests rumbers majors, ja apartats de la música, que em van acceptar al seu costat quan jo era l’aleví que començava a fer els seus primers passos amb els grans en aquells moments. Mai oblidaré l’afecte i la confiança que em van brindar, i sento que haig de retornar-los aquests entranyables moments que vam passar plegats, no deixant que caiguin en l’oblit. Per això, en altres articles parlo d’ells, perquè ells van ser els que van acompanyar tota una vida als creadors de la rumba. Quin gran honor veure les seves cares de satisfacció i tornar-los a veure amb aquella alegria que tenien llavors, ballant i fent broma entre ells, com si el temps mai hagués passat! Rumba més enllà de la música.

Peret sempre em comentava que la seva major vitamina era tenir-nos a nosaltres i als nostres fills al seu costat, perquè érem una gran família.

La joventut sembla haver heretat la part musical com mai hagués pogut imaginar, és com si heretessin més dels que els dones, i això és una cosa que m’enorgulleix. Sempre parlo d’ells com si fossin els meus fills, perquè els he vist començar a caminar i s’han fet majors al meu costat, la gran família de la qual ens parlava Peret. Però sento que unes altres de les lliçons que degueren aprendre els joves no van acabar d’arrelar massa bé, o van fer campana o no vam saber transmetre’ls-ho.

Després de Los Amaya, les úniques icones que quedem vius som el meu compare Peret Reyes i jo. No malinterpreteu les meves paraules, quan dic icones no em refereixo al fet que em consideri un artista amb unes dots especials en el qual hagin d’inspirar-se els més joves, sinó que em refereixo a uns rumbers que hem tingut l’enorme privilegi de viure i compartir cinquanta anys d’història de la rumba catalana, icones perquè vam tenir l’honor de començar amb els creadors de la nostra música i de ser testimonis de tota l’evolució que ha viscut la rumba fins als nostres dies. Icones perquè, quan començàvem, l’última novetat era l’estèreo, un tocadiscs amb dos altaveus, i gravàvem a cara o creu, si t’equivocaves, volta a començar. Qui seria capaç de reproduir amb tota la tecnologia actual el so que aconseguien Los Amaya en el seu moment d’una embranzida? Eren uns altres temps i altres reptes musicals. Icones com a sinònim de biblioteca vivent.

El meu primer lament és que la joventut ja no cuiden als majors com nosaltres ho hem fet amb ells, perquè si es talla el fil umbilical que ha d’haver-hi entre generacions caurem en el parany que, potser el món vol, que ja no sols no pintem res en el món comercial de la rumba, sinó que a més la rumba deixi de ser el que és dins de la nostra pròpia comunitat. Ja no es preocupen d’aquells que van ser els seus referents, molts desconeixen en quin estat estan i estem, envellint sols i sense una mostra d’afecte de tots aquells que es van fer grans al nostre costat. Fa mal amb majúscules. Ho estic vivint a les meves pròpies carns, fins amb els més pròxims a mi, de qui mai hauria imaginat aquest oblit, aquesta complicitat a permetre que tota la nostra història –la de Peret, la de la Tia Pepi, la del Oncle Paló, la del Chacho, el Pescaílla, Los Amaya, el Petitet, la de la Tia Selu, la Tia Payoya, el Chango, Peret Reyes, l’Oncle Ninus, l’Oncle Huesos, l’Oncle Toni, l’Oncle Loren, l’Oncle Miliu, la del Toqui, l’Orelles, el Tita, el Regadora, la de la Laura, la Mami, la Rosita, la Susi, el Noi, la meva, i la de molts més– es vagi apagant a poc a poc.

Què ha passat amb aquesta sensibilitat? Amb aquesta unió entre rumbers? Entre gitanos? El temps passa de pressa, també per a ells, i si no canvia res, ells també seran testimonis exactament del mateix que jo, i entendran la meva amarga queixa, però tant de bo siguin a temps de posar-hi remei. No hi ha res més trist que sentir-se sense pena ni glòria.

El meu segon lament ja l’he expressat en altres articles previs i sense ànim de repetir-me només ho enunciaré, de poc o res serveix que la Rumba Catalana hagi estat declarada com a patrimoni d’interès cultural i musical pel Parlament de Catalunya si veritablement no es lluita per a la seva subsistència, si no es reconeix activament amb alguna cosa més que amb paraules l’autoria gitana de la rumba catalana.

I com sóc home de rumba i no de paraules, quan vaig començar a pensar en aquesta trilogia, també vaig pensar en rumba i hem acabat gravant, amb Pepe de Los Amaya un tema que resumeix el nostre sentir. La música ja està disponible a Spotify si i ben aviat compartirem en aquest bloc el videoclip que estem a punt de filmar.  

Sobre el autor

Respondre