Vull ser artista!

Vull ser artista!

Després de diversos articles en els quals he intentat meditar sobre el paper que juguem els gitanos actualment en el món de la Rumba Catalana i enyorar temps millors, avui vull compartir les reflexions sorgides l’altre dia prenent un cafè amb Pepe dels Amaya i uns quants joves rumberos que intenten fer-se el seu espai en el món musical.

Els gitanos tendim a aprendre dels nostres majors i adaptar-nos al món actual sense perdre de vista d’on venim. Caminem a poc a poc. Ens costa canviar d’hàbits. I el món de la música actual requereix exactament de tot el contrari: transitar de pressa cap a patrons totalment diferents. I és aquí on els nostres joves se senten bastant perduts. El seu objectiu és aconseguir que la seva música vegi la llum i tingui repercussió, però com es fa avui dia?

Els joves ens preguntaven, potser amb to retòric, com agafar embranzida en aquest món tant difícil. Lamentablement, per a nosaltres ja és tot tan diferent que se’ns fa francament difícil oferir un consell, pensem en blanc i negre en un món 5G.

Amb una mica més de temps del què es disposa prenent un cafè, tractaré de respondre’m a mi mateix aquesta pregunta, començant per discernir què s’havia de fer en el passat i què s’ha de fer en el present -potser un present que ja tampoc és present sinó un imminent passat-.

En primer lloc, si componies alguns temes el primer que feies era registrar-los en la societat general d’autors. Abans això era molt seriós, el tema no sortia de casa si no estava registrat. Després havies de gravar una maqueta amb mitjans bastant precaris. Si tenies recursos podies anar a un estudi i gravar a dues pistes, si no tenies recursos sempre et quedava l’opció de gravar un cassette, i si eres de la meva generació, llavors podies fins i tot anar al moll de Barcelona, a una cabina on podies gravar una cançó per una pesseta i et lliurava un vinil i, de pas, fer-te també unes fotos.

El pròxim objectiu era portar-lo a les discogràfiques i deixar-ho a recepció a l’atenció del productor, que era l’encarregat de presentar-li al director els temes que creia bons o comercials. Això sempre que tinguessis la sort que aquest productor arribés a escoltar la teva maqueta, perquè tenien una caixa plena de cintes que no es van escoltar mai. Era una loteria. Llavors els testarruts insistíem trucant i intentant parlar amb aquest productor que, òbviament, sempre estava reunit. Tot era complicat, lent i incert, tret que tinguessis un padrí que portés personalment la teva maqueta.

Si els agradava el producte o encaixaves amb algun projecte que tinguessin al cap, la situació llavors canviava per complet. Es posava la maquinària de promoció a funcionar, es feia ràdio, premsa, televisió, presentacions en les millors discoteques, signatures d’autògrafs en les grans superfícies, es creaven clubs de fans, i en un mes podies estar a dalt de tot i els teus temes no deixaven de sonar arreu. Cobraves per anar a programes de televisió, els temes generaven ingressos en la societat general d’autors, podies compartir percentatges amb editorials que s’encarregaven de fer partitures i distribuir-les per tot el món, tenies la possibilitat que algun tema li agradés un altre artista de l’altra punta del món i el gravés.

Si aconseguies entrar en aquest cercle tenies tot un equip de professionals que feien una tasca excel·lent. No era fàcil però el músic que valia podia tenir la sort de fer realitat els seus somnis, i dic ‘el que valia’ perquè abans havies d’estar a l’altura i si no t’aconsellaven que et dediquessis a una altra cosa.

Anem al present o a l’imminent passat. Avui dia i gràcies al desenvolupament tecnològic, les possibilitats de gravar una maqueta pel teu compte són infinites i amb uns resultats que nosaltres mai haguéssim pogut imaginar. Però què fas amb aquesta maqueta? Poques discogràfiques queden, i moltes d’elles sobreviuen reeditant catàlegs antics i posant-los a la venda en plataformes. Ja no es venen CDs, la música s’escolta en el mòbil i, generalment, en formats de poca qualitat, per a estalviar megues, coses de la societat de la informació …

Si t’has pogut gravar o finançar tu mateix aquesta maqueta i algun segell discogràfic l’edita, no sols hauràs de regalar-la, sinó que a més hauràs de cedir-los els drets d’autor o, en el millor dels casos, compartir aquests drets amb ells. A canvi no hi ha cap llançament, ni cap campanya de promoció, ni programes de ràdio, ni televisió, res.

Hi ha molts artistes que escriuen i produeixen temes per a uns altres, registren els temes en la societat general d’autors, protegeixen la propietat del tema, però no obtenen ni un cèntim d’euro per aquesta propietat, ja que no hi ha difusió mediàtica. De què serveix ser autor?

Molts joves produeixen les seves maquetes i intenten vendre-les en petites actuacions mal pagades, a vegades et conviden a sopar en un restaurant i a canvi mostres la teva música i et deixen vendre CDs … permeteu-me riure de la situació, és un bon recurs per a no caure en una depressió.

Avui l’èxit en el món de la música ja no depèn per a res de la teva vàlua musical, per cada personatge que triomfa avui dia en el panorama musical llatí puc presentar-vos mil músics i artistes millors que passen sense pena ni glòria. L’èxit musical actual, en un percentatge molt elevat, depèn d’altres aspectes que res tenen a veure amb la qualitat musical o la creativitat.

El meu consell per a la joventut actual és que s’allunyin professionalment de la música. Per als qui els agradi la música de veritat, endavant, però penseu només en els bons moments gravant, component, tocant, compartint el teu temps amb altres músics. És al que anomeno ‘teràpia musical’. Oblideu els diners a canvi. Cal tocar per satisfacció, aprendre, explorar, crear.

No vull desanimar a aquells que comencen, tot el contrari, el meu consell és que es mirin des d’una altra perspectiva, que tinguin clar el moment que estem vivint a nivell musical i donin curs a la seva creativitat sense més pretensió que saber que estàs fent bona música. Que no vagis a cap lloc professionalment no vol dir que no siguis bo o que no valguis. La teva satisfacció personal ha de ser el teu major assoliment, continuar estudiant i millorant és la clau per a gaudir d’una de les coses més boniques que tenim en aquest món, la música –que és una cosa molt diferent a la fama i als diners–.

I com sempre dic, aquestes no deixen de ser les meditacions d’un rumber juràsic que amb cinquanta anys rumbejant ha viscut la transformació del món música, i encara que sembli que la societat està deixant d’escoltar i donar valor a la música ben feta, més enllà del món de la màrqueting i de les productores, hi ha molta vida.

Sobre el autor

Respondre