La cultura musical

La cultura musical

Avui m’agradaria reflexionar, en veu alta, sobre un assumpte del què mai parlem: la cultura i el patrimoni musical. Aquest és un tema en què tradicionalment els músics gitanos, ja siguin rumberos o flamencs, ho hem tingut força en compte. No obstant això, em penedeixo de no haver sortit de la nostra àrea de confort musical -la Rumba Catalana- i haver estudiat la cultura musical d’altres grups ètnics, altres cultures, altres estils, perquè aquesta és una informació importantíssima a l’hora de cantar, tocar , compondre o produir la teva música.

Realment l’objectiu de tots aquests escrits, encara que estiguin centrats en la rumba catalana, no és altre que divulgar la informació que he pogut recopilar en cinquanta anys de carrera musical. Amb la voluntat que tot el que he viscut i après no es perdi en l’oblit i serveixi a tots aquells que els interessa la nostra cultura i la nostra història musical, nomenant i recordant icones que van ser història de la rumba, alguns d’ells coneguts per tots però altres que, malauradament, han caigut en l’oblit.

En articles previs he pogut parlar de la meva relació amb el flamenc, i és que he tingut el privilegi de conèixer i compartir estudi i escenaris amb grans artistes flamencs des de jove, arribant també a treballar amb les últimes fornades de flamencs, els quals posseeixen un profund coneixement de la seva història musical, cosa els permet fusionar-se amb una infinitat d’estils com el jazz, la salsa, el funk i, fins i tot, la música disco, però sempre des de l’estudi d’aquests estils i el respecte al flamenc ..

A Cuba quan vaig estar amb l’Oncle Moncho, em va entristir molt veure la precarietat de tan bell país, encara que també vaig quedar aclaparat perque l’Estat obliga a tenir dues assignatures de dos instruments musicals. Mai abans havia vist a nens treure un so tan bo a instruments tan malfets. Quan a una bona genètica musical se li afegeix la cultura de l’estudi, el resultat és obvi.

I no eren només els nens! Vaig compartir gravació amb ‘NG La Banda’ i ‘Els Van Van’, vaig al·lucinar de la precarietat del que disposaven tècnicament i de com sonaven gravant amb micròfons de directe trencats i plens de cinta aïllant.

Ells s’ho muntaven com podien, però amb una gran informació i execució musical. Podríem dir que tots són mestres perquè ho són. Musicalment, al seu costat, em sentia com un nen de parvulari. Quan van escoltar el meu ventilador, de seguida van saber que patró rítmic emprar per acompanyar-me, van tirar de ritmes d’artistes ja vells.

Allà conserven una gran informació de les seves arrels, coneixements de la seva història musical. Segueixen homenatjant i admirant a músics que mai van ser famosos de primera línia però que van estar allà, són part de la seva història i són molt conscients de la importància de conservar-la perquè no es perdi. I aquesta és una important reflexió que els converteix en grans mestres, per ser grans coneixedors i conservadors de les seves arrels i, alhora, per la gran motivació per acostar-se a conèixer altres cultures musicals.

Crec que seria importantíssim que a les escoles hi hagués una assignatura musical, en la qual es pogués estudiar de manera pràctica diferents estils musicals, procedents de diferents grups ètnics o culturals, i donar-li suport amb la informació històrica rellevant.

Arrels de Gràcia és un grup de joves que sonen molt actuals a la vegada que mostren tota l’essència recollida de les generacions prèvies

En el nostre cas, a Catalunya, tots els nens i joves haurien de tenir l’oportunitat de practicar i conèixer la història de la Rumba Catalana. No hi hauria millor manera de conèixer al Poble Gitano que a través d’una de les seves màximes expressions culturals i artístiques, la música, la Rumba i el Flamenc. Poc sentit té que els alumnes i les alumnes de Catalunya coneguin el Jazz de Nova Orleans si no estudien també la música de casa.

Per tots aquells que estimem la música, no concebem que un músic toqui un estil musical sense conèixer la història que hi ha darrere d’aquest estil i dels artistes que el van construir. La consciència i el coneixement del que s’està tocant són aspectes bàsics per assegurar que realment té sentit la música que s’està creant.

Sense respecte a la història de la música, no hi ha música, hi ha una altra cosa. El patrimoni musical és una cosa molt important que no hem de perdre, i molt menys ignorar.

Sobre el autor

Respondre