Reflexions d’un rumbero

Reflexions d’un rumbero

En primer lloc m’agradaria dir-vos que per a mi és una satisfacció tenir l’oportunitat de deixar tots aquests records i vivències per escrit, són part de la història de la rumba catalana i crec que tenen un important valor històric ja que ningú ha escrit, basant-se en les seves pròpies experiències, la història d’uns personatges i la seva música, dels responsables que avui existeixi la Rumba Catalana.

Encara que existeixen altres treballs de documentació, aquest és el meu testimoni de mig segle com a rumbero, de mig segle com a protagonista de la encara curta història de la Rumba Catalana.

Per a mi aquest bloc no és només un espai on parlar d’un estil musical, sinó que a més vull compartir una forma de vida ignorada per molta gent i que mereix molt respecte, especialment per aquells que s’autoqualifiquen de ‘rumbero català’. No entengueu el meu comentari com a visceral o discriminatori, però considero necessari que abans de adjudicar-nos cap títol ens parem a pensar sobre la realitat d’allò que ens adjudiquem i si realment som el que diem ser. Repeteixo que en el món de la Rumba Catalana no hi ha cap discriminació, però no puc deixar d’expressar el meu dolor al veure com molts s’adjudiquen ser rumberos quan en realitat desconeixen el seu veritable significat. Seria com dir que jo sóc flamenc perquè se tocar quatre ritmes flamencs i em posés a fer simposis de la seva història.

Ja que he esmentat a el flamenc, m’agradaria aprofitar per obrir un petit incís i expressar una cosa que respecto i admiro molt del món del flamenc, i és que encara que les últimes generacions flamenques han evolucionat moltíssim musicalment -s’han fusionat i han après d’altres estils- segueixen conservant les seves arrels, estudien als artistes de totes les èpoques i fins els més joves poden parlar amb gran rigor dels primers artistes dels que es conserven gravacions.

He tingut la satisfacció de compartir en la meva vida bastants gravacions i actuacions amb flamencs, de llavors i d’ara, i sempre he quedat aclaparat pel respecte i l’admiració que senten cap a altres estils, sent sempre conscients que ells són mestres en el seu . En una producció de ‘Kantaka’ en què participaven dels millors guitarristes flamencs, veterans i joves, entre ells ‘Paquete’ de la ‘Barbería del Sur’, em va confessar la seva admiració per la tècnica del ventilador dient-me, ‘Tito, sóc incapaç d’executar-la com vostè , amb aquesta força, em faig mal i no aconsegueixo fer-la sonar’, i jo al seu torn li vaig confessar que era incapaç de fer sonar la guitarra amb la dolçor i amb la riquesa dels seus acords.

En la producció de la banda sonora de la pel·lícula ‘El Triunfo’ vaig tenir el plaer de compartir diversos mesos estudi amb Juan Fernández ‘Farruquito’ i el seu germà el ‘Farru’, protagonista de la pel·lícula. Cantar diversos temes de Rumba Catalana va representar un gran repte per al ‘Farru’. Em vaig quedar completament abstret al presenciar com ‘Farruquito’ no només era un excel·lent artista ballant, sinó que a més dominava a la perfecció l’equip informàtic d’un gran estudi de gravació, i que a més tenia les coses molt clares a l’hora de produir.

No obstant això, a l’hora de gravar els temes de rumba del seu germà no hi havia manera que entenguessin l’execució o la mètrica a l’hora de cantar una cosa que per a nosaltres és tan senzill i tan simple. A la fi, després de conviure sis mesos amb ells i tocar de festa entre nosaltres vam poder gravar aquests temes. ‘Farru’ em va dir ‘només vostè podia fer-me cantar aquests temes, i el secret ha estat estar de festa amb vosaltres i entendre la manera que vostè expressa aquest ritme’.

La BSO de la pel·lícula ‘El Triunfo’ va guanyar el premi a la millor BSO del Festival de Cinema de Màlaga

Senyors, tenim un patrimoni musical al qual no li donem la importància que es mereix i molts es creuen que ventilant ja poden posar-li l’adjectiu de rumba catalana. Hi ha una història, hi ha uns creadors, hi ha uns orígens i hi ha una evolució. Només pretenc que aquests coneixements no es perdin i estiguin disponibles per a aquells que realment vulguin saber què és això de la Rumba Catalana, partint dels seus orígens. La joventut d’ara ha de tenir coneixement de tot això perquè no es perdi tota una cultura musical.

Jo, com rumbero, sempre he tingut una gran admiració i una gran influència musical de la Salsa. Ingènuament m’he atrevit a crear temes guiat per la gran admiració que sentia per la Salsa, però sempre amb la plena consciència de que es tractava de la imitació d’una música que pertany als salseros i que mai podria tenir aquest sabor inconfusible dels creadors salsers encara que tècnicament fos semblant.

No només nosaltres admirem la Salsa, sinó que els salseros també admiren la nostra rumba per un petit detall que la fa única i que em van fer comprendre estant de gira amb ells. Estàvem amb Peret en els Carnavals de Miami compartint escenari i hotel amb la ‘Fania All-Stars’, la més gran institució de la Salsa. Ells no donaven crèdit quan a l’hotel compartíem música, treia la guitarra i ventilava. El mestre Ray Barreto em deia ‘gitano, fes-me aquesta beina del ventilador’, i quan la hi feia es trencava la camisa dient ‘gitano això és una orquestra, vostès tenen un tresor!’. Willie Colón ens deia el mateix, ‘Ritme i harmonia, això és màgic!’.

El grup Chipén va col.laborar amb la Troba Habana en una de les seves gires a Cuba

Va ser per a mi una gran experiència estar amb els més grans de la Salsa i adonar-me d’una cosa a la que mai li vaig donar importància. Aquests grans mestres no podien entendre el ventilat que acompanyava una cançó donant-li ritme i harmonia amb diferents ambients d’execució. La meva àvia deia ‘sabater a les teves sabates’, jo dic ‘fes el que sàpigues fer’.

I la meva reflexió com rumbero és que el més gran que m’ha donat la música és haver tingut l’oportunitat i la sort d’haver conviscut amb sis generacions de rumberos, des dels que em van donar l’oportunitat als dotze anys de créixer artísticament amb ells fins als qui jo he tingut el privilegi de formar des que eren petits, alguns d’ells s’han fet grans al meu costat i he tingut el gran orgull de veure com es convertien en excel·lents professionals.

I això és la Rumba Catalana, una manera de passar-nos de pares a fills no solament un ritme sinó una infinitat de vivència i històries, d’oferir-los l’oportunitat que poguin conèixer per ells mateixos la rumba dels antics, de formar part d’una cadena que es va iniciar fa pràcticament un segle, una cadena que es segueix transmetent com si es tractés d’un virus, contagiant a uns i altres. Ells són rumberos catalans, no per un estil musical sinó perquè han viscut des de petits de la mateixa manera que nosaltres vivim amb la gent gran.

Per això quan veig un grup que diu fer rumba catalana i surt a l’escenari amb vestit de faralaes, o saltant i tirant pilotes, o parlant al públic de tu, o fumant i bevent a l’escenari, no em queda altra que enutjar-me. Per a nosaltres totes aquestes coses són impensables i res d’això entra en el que ens van ensenyar la gent gran, en l’elegància i respecte al públic.

Ja sé que els temps han canviat, jo ja no surto a l’escenari amb esmòquing, però mai m’he preocupat ni he hagut de cridar l’atenció als meus músics, que els considero com si fossin els meus fills perquè els he criat a tots. Ells saben com han de comportar-se en l’escenari perquè és el que han viscut de petits. Són coses que fan que la nostra rumba no sigui millor, però si diferent de les altres.

Reitero que no m’agradaria que s’entenguessin les meves paraules com una crítica verinosa, sinó com una crítica instructiva. I reitero també el meu profund respecte per tots els rumberos que avui fan que la nostra rumba segueixi viva.

Sobre el autor

Respondre