Orígens de la Rumba Catalana

Orígens de la Rumba Catalana

La història de la que vull parlar-vos comença en la dècada dels anys 20 al barri que els gitanos llavors coneixien com el Portal, i que avui coneixem com el Raval de Barcelona. Quan els grans es divertien escoltant i cantant flamenc, s’arrencaven per fandangos i altres pals més jondos. Els joves escoltaven però el cos els demanava alguna cosa més, alguna cosa diferent. Aviat va començar a escoltar-se a aquells joves cantant lletres alegres al ritme d’un primitiu garrotín. Musicalment podríem definir aquest estil com un tanguillo que a cada tres temps li seguia un d’espera.

Al barri hi havia dos gitanitos que tocaven molt bé la guitarra, el Toqui i l’Orelles. Eren ells els que posaven ritme a les festes dels més joves de llavors. No se sap ni quan, ni on, ni perquè, però en una de tantes, l’Orelles va decidir saltar-se el temps d’espera i rítmicament es va convertir un ritme a negres. Acabava de néixer el que més endavant batejarien com “Rumba Catalana”.

El nom no li va venir fins que Peret, el Chacho o el Pescaílla, que aleshores eren nens, van adoptar aquell ritme imprimint cadascun la seva pròpia empremta. Apareixen les palmes, els bongos i el piano. Ells són els que van acabar de donar-li el so que coneixem avui dia. Van ser també creadors d’aquest nou ritme, ara ja sí amb nom propi, la Rumba Catalana.

 

Del Garrotín a la Rumba Catalana amb la guitarra de Johnny Tarradellas

De seguida, els primers nens que van escoltar aquella música la van portar encara més al seu terreny i la van omplir de frescor i jovialitat. Es van obrir a noves fusions i als nous instruments. Podríem dir que acabava de néixer la tercera generació de rumberos, que van renovar el que l’Orelles, primer, i el que Peret, Chaho i el Pescaílla, més tard, havien començat a dibuixar. Estem parlant ja de Los Amayas, Els Chavós, Chango, El Noi, Ramonet o Moncho. Joves, molt joves, que van connectar amb el gran públic i que van convertir a la Rumba Catalana en un ritme molt comercial i que va cridar l’atenció de tothom.

La quarta generació vam heretar tot allò envoltats de molta més informació musical. Tobago va aconseguir arribar al número dos de diferents llistes mundials i obria discoteques en un moment en què la rumba estava vetada. Tot això gràcies a la seva fusió amb el so Funky de grups com Earth, Wind and Fire o Village People. Apareix també en la mateixa època Estrelles de Gràcia amb uns joveníssims Ricardo Tarragona i Manolo González “el Patata”, una impressionant banda que vestia elegantment la rumba catalana amb salsa caribenya.

 

Aquí podem escoltar la Rumba d’Estrelles de Gràcia en el seu inici professional

El públic de la rumba catalana va ser en augment, Peret arrasava, però sense que ho esperéssim, es va baixar dels escenaris per les seves conviccions cristianes deixant un buit musical que els seus deixebles vam intentar omplir. Difícil tasca, Peret va deixar el llistó molt alt i els únics que podíem seguir fent les seves cançons i el seu show de la mateixa manera que ho havíem fet durant trenta-cinc anys per tot el món érem els seus palmeros, Peret Reyes i un servidor, Johnny Tarradellas . Vam donar vida a Chipén, hereus directes d’un estil que van qualificar com a Rumba de Smoking.

Els nostres fills i nebots no van trigar a arribar i donar-nos la volta a tots, musicalment parlant. Però aquesta és ja una altra història que intentaré explicar millor en un altre moment.

Sobre el autor

Respondre

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies