Fi de festa. Record a Peret Pubill Jr, Ramon Serviole i Joan Ximénez ‘Petitet’
Després d’una obligada aturada al blog, tornem a la càrrega, i tornem a la càrrega per a compartir la història i el present de la rumba catalana des de dins, sense la mediació (podria haver escrit: ‘tergiversació’) de terceres persones que més que plasmar la nostra música i el que ella significa, semblen desdibuixar les nostres vivències per a convertir-les en una imaginació alternativa. Aquesta és una lluita en la qual, achantats per l’actual lògica dictatorial del mercat, sembla que no vulguem combatre. Jo, que ja vaig perdre la batalla del mercat, no vull perdre també la batalla per la veritat de la nostra música, que va moltíssim més enllà de la seva comercialització.
Avui no podia tornar després d’aquests mesos sense recordar i retre homenatge a tres companys que ens han deixat en els últims mesos.
Peret Pubill Jr. Fill del rei de la rumba, ‘CumCum’ com afectuosament m’agradava dir-li. Va tenir el millor mestre de tots, va viure la rumba des de totes les perspectives possibles i, probablement per això va ser l’aprenent més docte de tots. Va bolcar tota la seva saviesa rumbera en la informàtica aplicada a la música. L’experiència d’acompanyar al seu pare en innombrables concerts i gravacions, també com a guitarrista, li va servir per a treure-li el màxim profit a l’estudi musical que el seu pare va muntar en la finca de Mataró, un estudi professional amb el millor equipament possible. Es va convertir en el nostre tècnic i productor de capçalera, entenia perfectament el que cadascun dels músics que vam gravar amb ell necessitàvem. Es va estrenar amb el seu pare, després vam ser Chipen, Yumitus, Blay, Son como son, o D’Kantaka entre molts altres. El seu perfeccionisme va fer que el llistó de les seves produccions fos elevadíssim. El seu caràcter també el va convertir en una de les persones més estimades en el nostre món.
Ramon Serviole, ‘Ruba’, com acostumava a anomenar-lo. Mai va ser músic professional, el seu pare era francès, de París, la seva mare gitana catalana. Va passar la seva infància escoltant la rumba dels gitanos francesos i, també, dels catalans, ja que alternava temporades en tots dos costats de la frontera. Vam créixer junts, venia sovint a l’estudi, allà vam compartir una infinitat d’hores. Si teníem algun bolo, o unes noces, no dubtava a acompanyar-nos, i encara que no es va dedicar professionalment, gaudíem compartint escenari amb ell. Potser no es va atrevir a jugar-s’ho tot a la rumba, en això va demostrar molta més saviesa que uns altres, sobre tot tenint en compte com està el pati … Però, la rumba també viu a través dels seus amants i aficionats, d’aquells que traspassen el coneixement, l’amor i la passió per la rumba de generació en generació, engranatges necessaris perquè la roda giri i el ventilador no s’apagui.
Joan Ximénez ‘Petitet’. Han estat molt pocs els moments de la meva vida que ell no estigués al costat meu. Si algú podia dir que em coneixia bé, era ell. Les innombrables actuacions, gravacions, viatges, bolos, …, deixen massa anècdotes com perquè no ho consideri una part de la meva vida, una part de la qual no m’acomiadaré mai. Fa no gaire ja vaig escriure un article sobre ell en aquest bloc. En aquells dies les notícies que teníem d’ell ja no eren massa bones. Mentre escrivia allò, sabia que havia arribat el seu crepuscle. Es va anar com l’indomable artista que era, la seva ànima no podia acceptar l’homenatge en vida que li preparaven a la Sala Apol·lo, així que deu dies abans va decidir anar-se’n. Insigne. Ara toca continuar honrant-ho. Va ser un artista de port únic i irrepetible, combinava la gràcia més espurnejant del món gitano amb una rumba imperial. No sols va ser el campió dels pesos pesants de la rumba, sinó que va tenir la insolència de lluir la seva corona en el palau més brillant de Barcelona, el Liceu, un escenari mai abans conquistat, i que dubto ningú s’atreveixi a reeditar la seva gosadia.
Aquest últim trimestre els tres han tocat en la seva festa final. I perquè una festa nova comenci, una altra ha d’acabar abans.
Recordant-los avui aquí, homenatgem les llambordes que van posar en el camí de la rumba, llambordes que han quedat harmoniosament encastades a moltes altres i per les quals hauran de transitar les generacions més joves per a aconseguir que la rumba arribi cada vegada més lluny i acompanyi les festes de gitanos i no gitanos, ara i sempre.
