Joan Ximénez, Petitet

Joan Ximénez, Petitet

Les paraules que avui comparteixo amb vosaltres són de les més especials que he escrit fins ara. Sempre penso en veu alta i a cada entrada d’aquest bloc vull deixar constància de les meves vivències i els meus pensaments sobre el llegat de la rumba catalana. Avui escriuré d’un dels meus germans. De sang vaig tenir germanes, però de criança vaig tenir el privilegi de guanyar tres germans més, Ramón Giménez, Rafael Laseras i Joan Ximénez.

Va ser amb ells amb qui vaig muntar el meu primer grup, Els Calós, amb deu anyets, i des de llavors, i sempre junts, vam tractar de seguir els passos dels nostres majors i no perdre el fil a l’agulla de la rumba. Vam tenir la sort d’assaborir l’èxit amb el grup Tobago, vam ser números u en les llistes d’èxits internacionals dels vuitanta. Sempre vam caminar junts, i jo, com el major del grup, sempre em vaig sentir amb la responsabilitat de cuidar-los, i ells em van fer sentir com un germà major.

De tots ells, malauradament només em queda un, Joan Ximénez, més conegut com Petitet. No crec que hi hagi en el món una persona que em conegui millor que ell, hem compartit moltes vivències, molts assajos, moltes gires, molts riures, molts menjars, molts cafès, moltes discussions –constructives totes elles-, …, molts anys, i que en siguin molts més!

I avui vull aprofitar per a fer alguna reflexió sobre ell, sobre l’artista, sobre la persona, perquè igual que no hi ha ningú que em conegui millor que ell, també és ell la persona a la qual jo conec millor, no en va vam créixer un al costat de l’altre.

Si us digués que ja llavors era un gran músic o un gran cantant, em temo que us estaria mentint. Tenia un ‘nosequé’, una cosa molt pròpia, la seva percussió era pura i salvatge alhora, llavors ja la millor del moment, era molt singular. En molts enregistraments d’aleshores en què participaven grans artistes amb excel·lents percussionistes, moltes vegades acaben cridant en Petitet perquè el resultat que ell oferia estava per sobre de moltíssims professionals.

Petitet ha gravat i col·laborat amb els millors músiques, ha passat tota una vida acompanyant, primer a Peret i després a Chipén. Evidentment va recollir l’herència del seu pare, l’Oncle Ossos, i va acabar per crear un estil únic, un so racial i salvatge, un so molt recognoscible. En qualsevol reunió, en qualsevol estudi, en qualsevol lloc on sona la seva música, després del primer somriure arriba sempre el mateix comentari, ‘sona a Petitet’.

La veritat és que ja de molt jove vaig començar a adonar-me que ell tenia una màgia especial que ho feia destacar, no li feia falta tocar ni cantar. Fins i tot parlant, sense ser un gran orador, s’expressava ja d’una manera que la gent es queda sempre embadalida amb ell. Té màgia, com l’Oncle Paló, que mai es va aprendre un tema, no afinava, i en l’escenari era igual que al carrer, va néixer rumber i el que feia li sortia de dins perquè ell era així, i va ser un rumber que es va guanyar l’afecte i l’admiració de tot el públic i de tots els rumbers, incloent a tota la joventut que començava a rumbejar. Són persones que neixen amb una màgia que a moltes estrelles els hi agradaria tenir-la i que no hi ha escola que la pugui ensenyar, cal néixer amb ella.

Petitet és un altre fenomen que després de molts anys rumbejant ha fet possible el seu somni, tenir el seu propi grup, un grup del que sempre ens parlava quan érem joves, d’una gran formació rumbera. I al final ho ha aconseguit, avui lidera l’Orquestra simfònica rumbera, una gegantesca agrupació de músics que, en els moments en què estem vivint, no és gens fàcil de moure, però segur que en els pròxims mesos que sembla que el món de la cultura ha de reviure, la seva formació tornarà a donar molt de què parlar, encara que sempre és millor sentir la seva música que sentir parlar d’ella.

Amb la seva agrupació, Petitet va aconseguir portar la rumba a l’escenari més gran, al Liceu de Barcelona, que encara que als gitanos de la Cera ens resulti tremendament pròxim –està a escassos metres de distància nostra- però que ens ha costat un món conquistar. En 2017 va aconseguir portar el seu espectacle Petitet i la seva Rumba Simfònica al gran teatre barceloní. No recordo que un espectacle de rumba hagués aconseguit atreure mirades com va fer Petitet en aquella ocasió. I la cosa no va quedar aquí, sinó que tot el que va embolicar aquell projecte musical va ser recollit en un documental pel director Carles Bosch i va acabar per emportar-se el Premi Gaudí que atorga la Acadèmia del Cinema Català a la millor pel·lícula documental. En Petitet va aconseguir portar la Rumba Catalana a primera línia del front.

El meu germà Petitet, que encara que no gaudeix del millor estat de salut possible i encara que la pandèmia està dificultant molt la vida dels artistes, continua tenint en l’horitzó una infinitat de projectes i molta energia i molta guerra per lliurar, i com a ell li agrada dir molt ben dit i a la seva manera: ‘asòs no s’acaba aquí!’.

Sobre el autor

Respondre