Entrevista a Francisco Suárez Montaño, una vida dedicada al teatre, la paraula i la reivindicació

Entrevista a Francisco Suárez Montaño, una vida dedicada al teatre, la paraula i la reivindicació

Gitano de família de ferrers i tractants de bestiar, director d’escena, dramaturg i escriptor, intel·lectual de mirada lluminosa i neta; humanista ingenu amb la sort del lluitador perseverant. Gitano noble de subtil enginy, Francisco Suárez Montaño neix en Santa Marta de los Barros, província de Badajoz, un 15 de gener de 1948. De molt nen és portat a estudiar al Seminari de Badajoz, la capital, on se li ensenya grec i llatí, retòrica i geometria, moral i poca llibertat, però que ell reverteix per a enfrontar-se a un món canviant on aconsegueix triomfar amb serietat i independència, voluntat i gosadia. Es troba, prop dels vint anys, amb el teatre, signant un compromís per a tota la vida. Després d’aquest contracte, troba a María del Carmen Laso Silva, la seva companya de vida, lleugera com un somni i pesada com una mare, pura gitana portuguesa que coincideix amb el seu espòs que la vida és una curta respiració plena de paranys, que superen iradament. Després, els fills, llast necessari, però fecund. L’obra d’aquest director d’escena parla, fonamentalment, de l’amor i del consol, del fer i de la paraula que tot ho pot. Últimament està arraulit en novel·les amb el pols d’escriptor, de qui coneix la força, potència i necessitat del llenguatge.

 

Francisco, què té més poder, la política o l’art?

Sens dubte l’art. L’art com a manifestació del coneixement i de la cultura és un esperó transformador de l’individu i per tant de la societat. L’art permet entendre i comprendre el món de manera essencial i profunda perquè no s’adequa a res, és el més oposat a qualsevol sistema que té fins concrets i com a objectiu una tasca eficient com són la ciència i la política. L’art produeix crisi de consciència donant lloc a insuperables conflictes. Aprofundeix i amplifica la percepció del món, sent així com adquireix el seu sentit el projecte inútil que és l’art, com la vida, desbordant esquemes rígids, perquè no es regeix per l’assenyat, sinó per tot el contrari. No és això declarar la superioritat de l’art sobre la ciència i la política per al coneixement de l’home?

 

En els anys seixanta i setanta es va donar un món on política i art estaven units per un sentit reformador de la societat, què queda d’aquest somni? quan es van separar?

En els anys 50 i 60 política i art van tenir el compromís d’aglutinar-se amb l’únic objecte d’enfrontar-se a la dictadura franquista. En aquests anys de compulsió social, l’art en qualsevol de les seves expressions artístiques van estar al servei de recuperar les llibertats conculcades pel règim feixista. Motivació encoratjadora perquè aquests anys es convertissin en una època daurada per a la política i la creació artística. Aquest moviment polític i artístic va estar sublimat en la fi de reconquerir la llibertat arrabassada en 1936. Per a la nostra generació aquesta va ser la nostra única premissa fins a ben entrats els anys 70 i després d’aprovar-se la Constitució del 78 la societat, impulsada per la recuperació de la normalitat social i política i pel canvi generacional va aconseguir separar aquests dos conceptes. No obstant això i des d’una visió complementària de la Història, política i art, continuaran inspirant un esdevenir comú on l’art no tindrà una altra fi que el del coneixement i la cultura.

 

Alguns gitanos vau fer un treball en aquesta línia, quines eren les vostres intencions? quin món hi havia abans d’aquesta revolució?

En quant al gitanos, durant aquests anys es van establir unes coordenades de moviments associatius impulsats majoritàriament per l’església catòlica i emparats pel règim amb la finalitat d’integrar a l’ètnia gitana en una societat adscrita a les bases més reaccionàries de l’Església i de l’Estat. Abans d’aquest moviment associatiu era molt difícil i en alguns casos perillós denunciar la situació injusta en què els gitanos vivien majoritàriament en un estat de supervivència i marginació.

 

En els teus treballs teatrals poses l’accent en el conflicte entre el poder i l’ésser humà que sofreix el seu trastorn i deliri com a crueltat. T’ha estat possible trobar l’equilibri entre aquests dos extrems? Si creus que l’home està tan desvalgut i desemparat davant el poder com mostres en les teves obres, quina és la solució a aquest dilema?

El dilema entre autoritat i llibertat serà etern. Allà on hi hagi un home subjugat hi serà l’art i concretament el teatre per a denunciar aquest abús. En tota la meva trajectòria artística apareix el relat de la injustícia com a força motriu a favor dels perdedors.

 

Qui és el teu avi Paco? Qui és el teu mestre d’escola en Santa Marta de los Martos?

El meu avi Paco Montaño, va ser un tractant de bestiar que va saber, per la seva tenacitat i intel·ligència, crear en un poblet, Santa Marta dels Fangs, en la baixa Extremadura, un vincle comercial entre gitanos i paios, creant un ambient d’enteniment positiu en un context de racisme extrem. Va aconseguir guanyar-se, amb un esperit conciliador, l’adhesió dels uns i dels altres. Era un home profundament honest que va aconseguir en els anys de la postguerra elevar el seu estatus econòmic passant a ser considerat com un gitano i un home totalment incorporat a la societat del seu temps. Molt religiós. De la seva mà, cada matí, em portava a missa i després de desdejunar en el casino del poble, em deixava a la porta de l’escola. De la seva mà a la mà del meu inoblidable mestre, don Fernando Pérez Marqués. Un fervent sequenista. Ell va ser qui em va obrir les portes del consol, recomanant-me lectures que van fer despertar en l’ànima d’un nen l’afany per saber, i el descobriment del món.

Més tard i per atzar o el destí, no ho sé encara, vaig tenir l’oportunitat d’ingressar en el Seminari Diocesà de Badajoz, on es van ampliar els meus coneixements humanístics. Els cinc anys que vaig romandre vaig aprendre llatí i grec i allà vaig traduir La metamorfosi d’Ovidio i l’Evangeli segons Sant Mateo i va ser un miracle que caigués a les meves mans el Prometeu encadenat d’Èsquil. Aquest llibre sagrat em va obrir els ulls als tràgics grecs i va ser el desencadenant de la meva vocació teatral. Entre assistir a missa diàriament, una de les millors posades en escena que conec, i la lectura dels clàssics van fer de mi un adolescent curiós i despert. Als divuit anys, i amb el permís del meu pare i del meu avi, em vaig traslladar a Barcelona, després d’haver aprovat una oposició com a funcionari de carrera en Comunicacions.

En els anys seixanta, Barcelona era punta de llança de la cultura europea i sense perdre temps em vaig inscriure com a estudiant en una de les poques acadèmies de teatre que existien en aquells dies al país, on em vaig diplomar en direcció d’escena. Barcelona va ser la porta que em va obrir al món i va ser allà on, amb l’experiència adquirida, vaig reconèixer la meva singular pertinença d’una ètnia, la gitana, que necessitava en aquells moments l’activisme per a la seva projecció cultural i social. Anys després, i després del meu matrimoni, vaig tornar a Badajoz on vaig continuar amb la meva labor professional i teatral. En aquells anys, en el teatre anomenat independent van sorgir diverses propostes teatrals que em van fer pensar que el meu activisme polític, com a gitano, havia d’estar sobre les taules, és a dir, proposar i donar a conèixer des de i a l’escenari la situació d’injustícia de la meva gent.

Després de les propostes escèniques de Salvador Távora i José Heredia amb el seu Camelamos Naquerar em vaig posar a la feina adaptant, anys més tard, la posada en escena de Persecución de Félix Grande i Juan Peña. Mai vaig pretendre crear un teatre gitano. El que vaig fer va ser recollir el llegat històric del teatre i adequar-lo als objectius que requeria una posada en escena on el gitano fos el tema principal. Per a això vaig adaptar La Orestiada d’Èsquil, així com Romancero Gitano de Lorca i Ítaca d’Homer en versió del meu estimat Félix Grande.

 

Èsquil i Shakespeare; més ençà de la seva dimensió universal, per a tu, com a gitano, qui són? què ens revelen i ensenyen?

Èsquil i Shakespeare són dos genis que han permès reconèixer-nos com a éssers humans. Els seus textos ens parlen de les contradiccions que com a tals ens fan més humans encara si cap. Tots dos ens revelen els conflictes de l’ànima, les esperances d’un món en contínua i constant transformació i ens ensenyen que malgrat tot, a l’home li queda sempre la possibilitat i la capacitat de redimir les seves fosques raons i accions.

 

Lorca; quin misteri tenia que connectava tan bé amb els gitanos?

Si Lorca no hagués existit, els gitanos estaríem, encara, als llimbs primitius del desemparament, però gràcies a ell, els gitanos pertanyem per dret propi al mite dels herois universals. Podria dir-se que ens va crear i ens va posar en el mapa dels pobles perseguits. Ell, amb el seu alè poètic ens va donar carta de ciutadans, ens va elevar a llegenda i ens va reconèixer com una cultura que ofereix una visió del món més bella i tolerant.

A l’ètnia gitana, la més pròdiga i antiga establerta a Europa, imbuïda per una envejable aspiració de llibertat i custodia de la més exquisida cultura se li continua donant per contrària per no acatar les lleis i rebel·lar-se amb perícia a qualsevol norma que pogués restringir el seu afany de llibertat. Oriünds de l’Indus, de la primera llum de Harappa i Daro, llueixen amb honra en el front la flor del seu llinatge. Saben com ningú que la vida és una picada d’ullet del sol i proclamen als quatre vents que per a ser lliures no cal posseir ni tomba ni casa, gaudint així del bell regal de la vida.

 

Diálogo del Amargo (Lorca), el teu últim espectacle estrenat en el Teatre Espanyol de Madrid. Parla’m d’aquest crític espectacle i de la seva exhibició censurada.

Al març del 2020 vam estrenar, sota la meva direcció, en el teatre Español de Madrid El Diálogo del Amargo de Lorca. Un espectacle que parlava de la nostra memòria i de la de tots els perdedors de la Guerra civil enterrats en fosses comunes. Després de la seva estrena i diversos dies d’exhibició, la pandèmia va fer acte de presència i es va haver de posposar fins més tard, quan la direcció del teatre decidís reposar la programació. Al setembre d’aquest any torna a obrir-se el teatre però la Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, Andrea Levi, del PP, decideix no programar-lo per tractar-se, segons les seves paraules, d’un espectacle no convenient per la seva radical posició a favor de la recuperació de la Memòria històrica. Pot arribar a entendre’s aquesta decisió ja que en l’escenari es mostrava la caça i mort a les mans de la Guàrdia Civil, de militars franquistes i de falangistes, d’uns gitanos innocents, i entre ells, el mateix Lorca.

 

El teu teatre està fet amb una mirada gitana. Necessito que em descriguis aquesta mirada.

La mirada gitana que dius no és una altra que aquella que José Heredia Maya va definir com la mirada neta del món.

 

Tens una novel·la recentment acabada que has presentat als premis de novel·la Alfaguara, què ens contes en aquest relat?

La novel·la es titula El mar de Tánger i tracta de la vida d’una gitana adolescent que cerca i troba en la mar la metàfora de la seva llibertat. Un mosaic de vides creuades en un context social de por, ignorància i repressió.

Tens un projecte per a cinema. Un guió cinematogràfic teu ha estat elegit per una directora de cinema per a portar-ho a llargmetratge. “Mamá está entre los cerezos”. Què ens pots contar?

Mamá está entre los cerezos és un guió original on es conta la història d’un infortunat noi que va haver de matar a la seva mare obligat per una llei ancestral de venjances de sang. Una tragèdia, en fi, que desgraciadament encara perviu, en algunes ètnies i cultures. Aquest guió no té un altre sentit que el de condemnar aquesta llei i al mateix temps reivindicar el dret de les minories ètniques europees a viure en llibertat en una societat democràtica. És la història d’un jove gitano que descobreix la vida des del dolor i la culpa, i també una metàfora sobre la vida i la mort, però per sobre de tot, una emocionant història d’amor i de somnis entrellaçada amb el mite de l’aigua, del vent, de la terra i el foc, autèntics protagonistes de la història, símbols de l’etern i canviant discórrer de l’home.

Està basat lliurement en La Orestea d’Èsquil, recollint d’ell el seu esperit, l’esperit de concòrdia que va propugnar i ens va llegar el gran poeta grec. He seguit pas a pas tots els esdeveniments del personatge principal, i per descomptat, la seva dignitat humana. Orestes és un jove manejat per un destí cec que el porta a convertir-se en un heroi que desafia i es rebel·la contra unes lleis injustes. En el seu camí, aquest guió no és sinó una pel·lícula de camins, aquest infortunat noi descobreix i aprèn la vida. La pel·lícula està situada en 1974, el dia de la Revolució dels Clavells, a Lisboa, i quan per a milers de ciutadans començava la seva llibertat, per a Orestes començava la seva esclavitud. Una pel·lícula d’iniciació: el descobriment de la por, de la culpa, de l’amor, de la paternitat i dels somnis.

 

En el Teatre Nacional de Catalunya estrenaràs un projecte sobre la figura d’Helios Gómez. Qui era Helios? Explica’m que mostres en aquest document teatral?

En quant al pròxim projecte de Helios, el gitano de la corbata vermella, la intenció no és una altra que reivindicar l’extraordinària figura d’un gitano pintor i anarquista reconegut a nivell mundial com un dels més importants pintors de les avantguardes dels anys 30 i 40. Un viatger impenitent i un home que va lluitar per la llibertat. Va morir als 53 anys, després d’haver romàs molt anys en la presó Model de Barcelona.

 

Gràcies per la teva sinceritat i saviesa. T’estimo

Gràcies fill.

 

 

Sobre el autor

Respondre