Entrevistem a Tatiana Font, nova responsable del Pla Integral del Poble Gitano de Catalunya
És la segona setmana del mes de gener i quedem dilluns a una hora primerenca del matí, una cosa pròpia de qui vol extreure el màxim suc a la setmana que té per davant. Em rep amb cordialitat i assossec, però ràpid comencem a intercanviar informació, acaben de complir-se els sis-cents anys de l’arribada del poble gitano a la península i hi ha moltes opcions obertes sobre la taula per a commemorar-ho. Després d’una àgil conversa sobre els detalls d’aquest esdeveniment, ens cenyim al que ens ha reunit, conèixer el posicionament de la nova responsable del Pla Integral del Poble Gitano (PIPG) de la Generalitat de Catalunya.
Tatiana Font és treballadora social de professió. Va començar en el càrrec a la fi de desembre, fa escasses setmanes, però la seva relació amb el Pla Integral del Poble Gitano és molt llarga, ens recorda durant l’entrevista que ja participava en grups de treball de la primera edició del pla, fa pràcticament vint anys. En aquells dies, la Tatiana era tècnica d’educació en la Fundació Privada Pere Closa, on acompanyava el procés educatiu de nens i nenes als barris de La Mina i Sant Roc.
– Tatiana, com arribes al món de l’acció social i de l’activisme gitano?
Abans d’estudiar Treball Social, remenava diverses opcions més, com ara medicina o INEFC. En aquells dies, jo ja estava vinculada a la Unió Gitana de Gràcia i tenia allà moltes persones referents, educadores socials i treballadores socials. Un dia va arribar un tríptic que explicava que era treball social i vaig veure que estava molt vinculat amb les tasques que jo feia com a voluntària amb nens en les activitats de reforç educatiu, llavors vaig decidir fer treball social. (Somriu) a la meva casa sempre em deien que era l’advocada dels pobres, i crec que això es materialitzava molt bé en treball social.
– Què t’agradaria aportar a aquesta nova etapa professional de la teva llarga trajectòria en el món associatiu gitano i també com a treballadora social en un equip de Serveis Socials?
Vull portar la visió més social com a intervenció. Aquí, en el departament, s’elaboren polítiques, i el meu repte és que aquestes polítiques no es quedin en el relat i en la narrativa i poder baixar-les a peu de carrer. De fet, aquesta és la meva experiència.
– Què consideres que necessita el PIPG perquè arribi a les persones i tingui un impacte real i ampli?
Necessita materialitzar-se. Des que va començar el primer PIPG hi ha una ruta dibuixada, però aquesta ruta no acaba aterrar definitivament als barris. Quan em plantejava si presentar-me al càrrec, el que més em motivava era precisament això. El Pla té ja una trajectòria de vint anys pràcticament, i en aquest temps jo crec que si féssim una enquesta a tota la població gitana sobre qui coneix el Pla i les seves accions, serien molt poques les que poguessin dir que el coneixen.
D’alguna manera, l’administració té l’obligació que el Pla arribi als ajuntaments i altres institucions de tot el territori, però nosaltres, tots els gitanos i gitanes, tenim també l’obligació que les accions del pla arribin a la gent. Si tu ets el meu veí i jo sé alguna cosa que et pot incumbir, o ho pots usar, tinc l’obligació d’explicar-t’ho. Per a mi és un tema comunitari i de corresponsabilitats.
– Reprenent la llarga història del PIPG i la teva participació en ell, què t’agradaria rescatar de les edicions prèvies?
M’agradaria treballar perquè sigui més àgil, potser amb grups motors, per a poder anar avançant, i després posar-ho en comú en plenària. Treballar per línies específiques de treball. També crec que hem d’incloure a més gent que és referent als barris i no està vinculada a cap entitat i escoltar el que han de dir. Al final, es tracta que tothom pugui fer-se seu el pla.
– Quins són els següents passos que preveus en el disseny i aprovació del PIPG?
Ens hem trobat amb un esborrany del Pla del qual hi ha molt desacord per part de les entitats gitanes, així com poc consens i acord amb tots els departaments que haurien d’estar implicats en la millora de les condicions de vida de la població gitana.
Per això, davant aquest escenari, cal ser prudents i reflexionar per tal de redirigir el nostre full de ruta i alinear les accions i el disseny a la realitat actual, com es fa a nivell estatal i europeu, intentant aconseguir així una planificació que quedi emmarcada més enllà dels mandats polítics establerts i els canvis periòdics que aquests puguin patir.
– L’antigitanisme és un fenomen molt polièdric, amb moltes cares, moltes manifestacions i molts efectes en la població gitana. Com planteges la lluita contra l’antigitanisme?
Actualment existeix una proposta d’observatori de condicions de vida de la població gitana que, entenc, està relacionat amb l’informe que es va fer sobre condicions de vida. La idea és comparar l’evolució d’aquestes condicions de vida i si les actuacions del PIPG repercuteixen o no.
En aquesta mateixa línia, crec que seria interessant fer un observatori específic d’antigitanisme, per què no? Amb entitats que treballin en aquest àmbit i que es reculli informació de l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació, els jutjats, el Síndic de Greuges, etc.
No sé com treballarem aquest assumpte, però sí que és un dels punts que ha de ser més representatiu i, si el govern declara enguany com a any del poble gitano, haurem d’aconseguir més difusió. De la mateixa manera que la ciutadania ha arribat a entendre quines són les actituds micromasclistes, hem de fer entendre quines són les actituds antigitanes, aquestes que habitualment es normalitzen.
– Vivim en una societat que avança molt ràpid, amb canvis de molta transcendència en molt poc temps, com és el cas de la lluita per la igualtat de gènere i la lluita contra el racisme. Quin lloc ha d’ocupar la dona gitana en la societat?
Jo crec que no podem parlar d’una única posició, hi ha molta diversitat, no pots afirmar que la dona gitana es posiciona davant el món d’una única manera. No crec que hi hagi una única línia. Et donaré la meva opinió personal, que no té per què ser compartida, però estic acostumada a escoltar afirmacions com ara ‘la dona és el motor de canvi’ ,‘la dona és el pilar de la cultura gitana’, i, per a mi, fer-te carregar amb tot aquest pes no deixa de ser una altra violència, no pot ser exclusivament paper de la dona. La cultura la fem de manera comuna, la fem totes i tots. Entenc que en algun moment ha anat bé perquè les dones gitanes poguessin introduir-se en el moviment associatiu, però ara no és moment de carregar amb això, i les lluites potser són unes altres.
– Quines lluites anteposaries?
Per exemple, jo no crec en un ‘top ten’ de dones, a mi m’és tan vàlid el que una dona amb problemes diaris de salut mental -que és un altre dels tabús del qual mai parlem- sigui capaç d’aixecar-se al matí i sortir al carrer. La lluita d’aquesta dona és igual de vàlida que la d’una noia que decideix una trajectòria professional i es treu un postgrau de gènere. Aquest no donar crèdit, no reconèixer, ens fa molt mal a nosaltres mateixes. Hauria d’existir, entre nosaltres i entre tots, més sororitat. Potser per la resiliència, per la lluita constant contra el racisme, per l’atac i enderrocament constant al que fem front, que no tenim l’espai per créixer.
– El món de l’educació és del qual vens. Quin pes ocuparà l’educació en el nou PIPG? Quines coses t’agradaria canviar en aquest àmbit?
Em deixa perplexa que després de vint anys la història i la cultura gitana no formin part del currículum escolar. Lamentablement encara em continuen arribant les mateixes ressonàncies, comentaris del que li succeeix a l’alumnat gitano. A més de sensibilització al professorat i d’altres agents educatius, crec que fa falta molt més diàleg perquè encara hi ha gent que no ens coneix, tenen idees molt estereotipades i els alumnes també poden acabar fent servir aquests estereotips.
Hi ha barris on no graduen en ESO alumnes gitanos i no segueixen estudis postobligatoris gairebé cap persona gitana des de fa moltíssims anys. Depèn de quins barris no hi ha tant d’absentisme, però em sorprèn perquè hi ha territoris on això no ha canviat res, zero. Per a mi els canvis es donen realment quan són assumits i treballats des d’una vesant comunitària. Sempre posos el mateix escenari i és que si hi hagués mil noies no gitanes que es perden en el pas de sisè a secundària ja s’hagués inventat alguna cosa, o hi hauria altres recursos. Si ens conformem amb que la solució passi exclusivament per les figures creades per la pròpia comunitat per fer front a les dificultats i a través de subvencions del tercer sector no avançarem. Cal que es promoguin polítiques públiques amb recursos i finançament per executar els programes i buscar-ne l’èxit e impacte d’aquests.
– Precisament, la mirada estereotipada de la qual em parles no és exclusiva del professorat, en la societat cada vegada pesen més el que succeeix a les xarxes socials, on avancen sense fre discursos populistes, simplistes i racistes. Com pot rescatar-se la cultura gitana de la contínua marginació i imaginació racista i interessada?
És obvi que hauríem d’estar en espais on la cultura gitana no arriba mai. No em refereixo a xarxes socials, ni ràdios o televisions, això ja s’ha fet i es pot fer millor, em refereixo a espais culturals més prominents i de referència, com per exemple poden ser els museus. També estar molt més presents en les programacions dels grans festivals musicals, perquè aquí mai hi ha presencia gitana, no hi ha promotors culturals que apostin per això sí o sí. De la mateixa manera que existeix una acció afirmativa en educació, també hauria d’existir en l’àmbit de la cultura. Devem, com a administració, visibilitzar tot el llegat que la cultura gitana ha aportat a la societat.
– Moltes gràcies pel teu temps Tatiana.
