Lole Montoya: la cicatriu de la bellesa o el despertar del que és ocult
El paternalisme, la figura del pare, ens converteix en deutors per sempre. Ens fa desitjar, necessitar i anar a cercar l’acceptació i la complaença, el vistiplau i, al capdavall, l’autorització de la figura paterna. I aquí és on la cosa es complica: això es transforma en dependència o en submissió. És cedir i renunciar als drets individuals més profunds: la nostra veu, la veu pròpia, s’esborra; i encara més: si intentés resistir, tan bon punt aparegués seria percebuda com una cosa perversa i mesquina. La veu independent, la veu pròpia, que voldria una recerca solitària i serena, diferent, a vegades discrepant, serà viscuda com a nociva, perillosa i malaltissa. El pare, la veu del Pare, esdevé la màxima autoritat a l’hora de pensar. Els pensaments propis són el resultat del sedàs que hi passa la Veu del Pare. Cap pensament no travessa sense inspecció i control per part de la Gran Veu interioritzada.
Ara bé: un pare de carn i ossos, el pare biològic, no vol pas fastiguejar-nos. Com diu Poloni al seu fill Laertes, a el Hamlet de Shakespeare:
_ Encara ets aquí? Quina vergonya! A bord, a bord. El vent ja empeny les teves veles per la popa, i només t’esperen a tu. Rep la meva benedicció i guarda a la memòria aquests pocs preceptes: no diguis a la lleugera el que penses, ni facis res sense haver-ho rumiat. Sigues afable, però no groller. Lliga’t amb llaços d’acer als amics que has guanyat després de provar-los; però no escampis l’afecte a qui tot just surt de la closca i encara no té plomes. Defuig les baralles; però, si t’hi veus ficat, comporta’t de manera que l’altre et temi. Para l’orella a tothom, i dóna la veu a pocs. Escolta les crítiques, però reserva’t el judici. Vesteix tan bé com t’ho puguis permetre, sense supèrbia. Ric, però no extravagant: el vestit delata l’home, i els principals i cavallers tenen el gust molt fi en això. No deixis ni demanis diners; qui presta sovint perd alhora els diners i l’amic, i qui s’acostuma a demanar prestat perd el sentit de l’ordre. Però sobretot, fill meu, sobretot: sigues fidel a tu mateix, i així no podràs ser fals amb ningú. És tan inevitable com que la nit segueix el dia. Adéu, i que la meva benedicció faci créixer en tu aquests consells.
Poloni aconsella el seu fill des de la responsabilitat de pare. Però en realitat li traspassa consignes: perquè culturalment, els consells són els que són. La comunitat entén que un jove Laertes que arriba a París, a la Universitat, ha de comportar-se com “toca”. La societat imposa. La rastellera de recomanacions amb què Poloni s’acomiada del primogènit són advertiments socialment acceptables: el que qualsevol pare diria a un fill, les mateixes raons repetides i sinceres del costum.
Una societat que elimina -o prova d’amagar- el desequilibri, la inestabilitat i el trastorn essencial de la vida, és una societat que només vol reglamentar la llum i reprimir l’altra part, la fosca, que és necessària per continuar plenament vius. Amb la millor intenció, aquesta societat vol “il·luminar” la part més fosca de l’ésser humà. La intenció pot ser bona, potser fins i tot sensible. Però al fons és una actitud ingènua i perillosa, perquè és paternalista i es formula des de la caritat. Tot el cinema de Berlanga va d’això.
I també és una actitud ingènua i cínica, opressiva i tirànica, perquè les persones que es mouen amb una altra energia -una energia diferent- no mereixen patir aquest càstig que, amb tensió, pretén fer canviar allò tan arrelat en la persona i en la seva naturalesa. La història de la humanitat està escrita així: és la història del càstig i de la venjança; la història del judici públic contra el dissident. Es podria escriure una Història del pensament recollint aquests judicis oficials. Pensem en la sentència contra Sòcrates; en el judici moral contra les deesses gregues per la seva “depravació”; o en els processos de l’Índia antiga, que posen al pilori els herois més valents perquè cometen imprudències i sacsegen l’estabilitat social amb les seves “insensateses i desvaris”. El cas de Galileu, el de Dreyfus, el judici a Oscar Wilde, l’infern imposat a Alan Turing… i una llista interminable de processos que han dut a penitència, presó o mort els qui han pensat des de la seva foscor, enfrontant-se a la “Llum Social”.
Quan Poloni diu a Laertes: “els cavallers i principals senyors tenen el gust molt fi en aquesta matèria”, en realitat li diu: la societat t’ho demana, t’ho exigeix. I que ell, com a pare, té el deure de fer-t’ho entendre perquè “triomfis”. Les regles ja estan marcades, com les cartes d’una partida. Triomfar avui vol dir: una nòmina, una professió amb un conveni que pugi i et permeti viure per continuar pagant factures. Aquesta és la realitat. “És el mercat, amic!” “Així seran feliços els vostres fills!” diu la veu del Pare Social, incoherent i irracional. Irracional per antinatural i superba, perquè menysprea.
Però un pare real diu al seu fill: “Però sobretot: sigues fidel a tu mateix, i així no seràs fals amb ningú.” I aquí hi ha la gran contradicció. Aquí es veu la paradoxa: d’una banda, la veu social que ens empeny a oblidar-nos de la fidelitat a nosaltres mateixos; de l’altra, la necessitat ferma d’escoltar-nos, d’escoltar aquella veu interior enfosquida, que garanteix fraternitat i salut personal; independència i higiene espiritual i social.
Interioritzar la veu del pare, del Gran Pare, és l’intent de fer possible una comunitat: la convivència, l’entesa entre diferents. Però es paga car: es perd el més íntim i personal. Aquelles zones fosques són assenyalades per la mirada del Gran Pare com a llocs “perduts”, llocs que “necessiten llum”. I aleshores es van difuminant, s’amaguen en capes més fondes de la persona, on queden disfressades; es converteixen en espais de secret i d’ocultació, on la incomunicació i l’estranyesa amb un mateix es viuen com un deure social. Una repressió voluntària, calculada i acceptada. Ens maltractem nosaltres mateixos de bon grat i amb entusiasme, fins al col·lapse.
És un miratge de llibertat. Perquè quan interioritzem la Gran Veu del Gran Pare, fins i tot oblidem que abans hi havia una veu natural que alleujava, que consolava i feia possible una comunicació real entre iguals: civisme, responsabilitat, confiança, amistat i respecte. Tot això neix de dins. Les normes, en si mateixes, són buides. El Gran Pare buida tot allò personal, íntim, trencador, dissident o contrari a la norma. L’enemic és qui pensa diferent, fruit d’un treball personal: pacient, apartat i reflexiu. La persona es queda sense veu, i queda exposada al mercat que crida sense parar que cal ser bons, cal ser blancs, no pas foscos (dolents)… perquè la Foscor porta perill i càstig. I les alarmes ressonen, i la por fa carn. Com aquell esclau que va demanar el fuet al seu amo per flagel·lar-se i fer callar la veu interna que li xiuxiuejava independència i llibertat.
No és casual que, en la iconografia religiosa i mitològica, Déu sigui la Llum de tota llum que penetra les ànimes; i que la Foscor absoluta sigui la seva absència. La manca de llum queda lligada a la manca d’ordres, preceptes i lleis, que prometen una fraternitat universal ordenada i “bonica”, un dels objectius de qualsevol religió o moral. La Llum és la gran metàfora de la Veu Interior: “Déu ens parla” des d’aquí. Així, la persona discerneix el Bé i el Mal -productes del costum-, i la Veu Interior avisa, guia, disciplina i educa l’ésser humà cap al profit i la productivitat per a la comunitat. La felicitat social en depèn: d’ofegar tant com es pugui la Foscor de l’ego, allà on floreix el propi, la llum pròpia, la fraternitat pròpia, però també l’egoisme, la transgressió, i el desig natural -i sa- de rebel·lia.
Déu és el que l’home ha inventat per apaivagar l’angoixa d’aquesta paradoxa permanent: la norma i la Llei que imposen pau i ens empenyen a deixar de ser individus independents per esdevenir individus socials.
Aquesta és la genealogia de Déu: una idea que neix en l’home social. Per això és tan antiga. Un concepte vell, esquiu i maldestre, mai resolutiu i sempre present, que ens donem per conviure “en pau”. Seria bo que cada generació pogués revisar-lo per adaptar-lo al seu temps. Però això contradiria la tradició: ens dirien rebels… i tornaríem a ser al mateix lloc: expulsats per la col·lectivitat a patir judici públic. Per això diem que revisar és condició de salut, perquè neix de la reflexió i dels espais íntims; però, paradoxalment, la revisió és jutjada com un delicte -blasfèmia- contra la tradició i la Gran Veu del Gran Pare: inamovible, inflexible, immutable, incapaç de tolerar ni el més petit desviament de la norma.
I llavors arriba una artista, Dolores Montoya Rodríguez, i ho fa esclatar tot. Amb la seva veu, amb el seu cant, amb la delicadesa de dir-nos aquelles lletres meravelloses, la Lole suspèn per un moment la Veu Social -irritant i incisiva- i deixa espai per respirar bellesa. Durant una estona, mentre l’escoltem, l’armadura de la consciència s’esquerda. La seva afinació impecable, la veu oberta, la manera com bressola el ritme amb un compàs gitano que ens obliga a estar desperts, el so rodó del seu cant… tot això ens fa recordar aquella veu pròpia perduda, ara afònica.
Escoltar la Lole és respirar més enllà de la tensió que ens paralitza: destensa les estructures comunitàries i individuals i obre pas a una mirada interior, on l’esperit deixa d’observar-se obsessivament, de controlar-se, de fiscalitzar-se, i entra en el goig de trobar-se amb la bellesa, que ho relaxa i ho calma tot. La interrupció del quotidià -de la norma i la Llei- ens porta a la bellesa: la de les proporcions perfectes, l’equilibri i la simetria; la que idealitza la natura i busca la perfecció fins a tocar el sublim, allò que ens trasbalsa. Però és que ja no hi estem acostumats: la bellesa ens resulta estranya i ens pot suggerir, commoure, fins i tot espantar. Que s’ho diguin a Stendhal, que s’anava ensorrant pels carrers de Florència.
“Todo es de color”, diu la Lole Montoya:
“Señor de los espacios infinitos,
Tú que tienes la paz entre las manos,
derrámala, Señor, te lo suplico.
Y enséñanos a amarnos como a hermanos.”
Què és, doncs, la foscor? I què és la llum?
“La metàfora de la Llum, que des de l’antiguitat, passant per l’Edat Mitjana fins a la Il·lustració, domina el discurs filosòfic, teològic i social, és una referència potent. La llum brolla d’una font, d’un origen. És el medi de les instàncies que obliguen, prometen o prohibeixen, com Déu o la raó. Així genera una negativitat polaritzadora i produeix oposicions. Llum i tenebra són igualment originàries. Llum i ombra s’impliquen mútuament. Amb el bé s’hi posa també el mal. La llum de la raó i la foscor de l’irracional -o del merament sensible- es produeixen l’una a l’altra.”
Byung-Chul Han, La societat de la transparència.
Si abans trencar la norma comportava càstig, ara no assolir l’anhel comporta frustració. Càstig i frustració són maneres de patir: sentir que desobeïm allò que s’espera de nosaltres, i des de la indisciplina aixecar un palau propi amb les coses que de debò volem fer, construir un món a mida.
La foscor és l’espai personal on neixen els desitjos propis i es fa la persona. La llum és l’espai social que ens obliga, d’alguna manera, a renunciar a desitjos per construir col·lectivitat. La paradoxa és aquesta: una societat no es pot construir amb ciutadans sense ànima. I l’ànima només es fa en el silenci de la foscor íntima. Si no hi ha ànima, no hi ha societat: cal construir ànimes que facin possible la societat que anhelem.
Els bons artistes ho entenen i, sobretot, ens ho fan entendre: aquesta és una sortida de la paradoxa. Però la por paralitza; les lleis immobilitzen; els costums entumeixen. I davant del dissident sempre apareix el covard que no vol embolics. Les bones artistes, una vegada més, ens mostren com n’és de senzill fer-se gran per dins. Escoltar-les sempre és un pas dolç cap a la comprensió i la voluntat.
La Foscor és el lloc de l’íntim, on es construeixen visions pròpies, palaus d’enteniment autònom. La Llum és el lloc del col·lectiu, on es construeixen visions comunes i s’aixeca l’edifici social, sempre sotmès al que dicta el costum i la llei.
Allà on entra la Llum i la Gran Veu del Gran Pare, el pensament no arrela: faria nosa al dogma imposat per la consigna -per la fe- que decreta la Gran Veu.
La llei de la foscor ens obliga a mirar el món com un ritu d’iniciació. La llum, en canvi, ens ho dóna tot mastegat amb normes i usos. A la foscor ens tornem éssers simbòlics: la mirada contemplativa, imaginativa, autorealitzadora, fa possible intervenir en la construcció del món. Però quan tot és fix i marcat, el simbolisme ja no cal; i, pitjor: la mirada pròpia és percebuda com una amenaça a la unitat social. A la llum no hi ha ombra suficient per a la contemplació: tot estira cap a un “judici crític” de cartró-pedra que acaba confonent. La foscor no s’acaba de delimitar mai: és sempre per fer. La llum, en canvi, és frontera, tanca, trinxera, mur: allò acabat que esgota qui ha perdut el territori de la contemplació i la creació.
Ara, aquí, m’encantaria preguntar a la Lole Montoya:
_Qui és el teu déu?
I ella em respondria:
_ És la llum després de la foscor.
_ De la teva foscor, oi?
_Sí, de la meva foscor, que és la foscor absoluta i definitiva. Perquè és meva. Perquè és total.
“No desprecies los rincones oscuros,
donde nacen los recuerdos.
No desprecies los momentos
de oscura soledad
donde se hace el hombre bueno.
No desprecies las heridas,
no confundas las espinas.
No desprecies la palabra,
es normal que tengas miedo.
No desprecies la palabra,
como por ejemplo Eterno,
Infinitamente
o Alma,
que no es más que la esperanza
de escapar de nuestros cuerpos.
Me da pena, por ustedes,
que han de caminar creyendo
que simplemente al final
terminarán cayendo.
No desprecies mis creencias,
porque son mis llavecitas del cielo.”
Aquesta lletra és del tema “Metàfora”, creat per la Lole amb Alejandro Sanz.
_Són les claus del teu cel?
_I tant. I el meu cel em porta per la vida enlaire, com en volandes. El meu Senyor m’acull al seu si i em vetlla.
_Quina diferència hi trobes entre Ell i tu?
_Cap diferència. És la unió absoluta amb mi mateixa.
La música és la qualitat d’aquesta unió: entre la Lole i el seu déu; entre qualsevol persona i el seu déu. La música és el lloc on et retrobes amb tu mateix: l’instant d’entrar cap endins. I, alhora, és el lloc des d’on pots obrir-te al món: des del més íntim agafes força, a través de la música, per donar-te a la col·lectivitat. Però cal travessar aquell espai silenciós i desendreçat (perquè sovint no l’hem atès prou) si volem sortir de nosaltres mateixos amb capacitat real d’entendre què passa al voltant.
La música és un detonant per aconseguir-ho. Com ho és la contemplació, el repòs d’una migdiada, o el silenci d’una estona a soles. La qüestió és entrar dins nostre, allà on regna la foscor, i entendre’ns per poder ser capaços de tot.
Avui vivim en una societat que oblida la transcendència i l’intercanvia per la irrealitat amb què existim. La manca de transcendència ens buida: ens deixa deshabitats, perquè ja no hi viu ningú, dins nostre. Ens hem oblidat de nosaltres mateixos, de la nostra veu íntima i personal. L’ésser deixa d’expressar-se i cau en el buit d’una mascarada falsa, on la persona ha perdut atributs profundament humans -els planers, els senzills, de vegades mesquins, immorals, innobles, fins i tot menyspreables- per adaptar-se al distintiu del “bon ciutadà”: la deixadesa, la inèrcia.
Canviem la fondària de l’ésser pel buit de l’aparença. Oblidem la singularitat sagrada i la malvenem a preu de postureig social. Però en la contemplació, en la migdiada, en el silenci de la soledat, hi podem trobar repòs, calma i aquella placidesa que ens retorna a allò bell: allò que ens desconnecta del que no serveix i ens refà sencers. Aquella sensació de plenitud que reconeixem quan ens sentim necessaris, ineludibles, indispensables.
Quin triomf el d’una societat que ha aconseguit reduir-nos a evitar-nos! Per no pensar de debò, per no escoltar de debò, per no sentir de debò. Amb la música -en el meu cas, potser- em retrobo després d’una llarga absència de mi mateix i sento que sóc imprescindible per a la meva vida; sembla una broma. El mercat ha aconseguit fer-nos estranys a nosaltres mateixos i fer-nos patir com a essencial el que en realitat és absència d’ésser: una enginyeria concebuda per malmetre’l.
La llum -el soroll- irrita per saturació. La foscor -el silenci- reconcilia amb un sentiment de plenitud. Per això Déu pot esdevenir un soroll tossut a les orelles d’aquells que no han aconseguit callar-se per, finalment, acceptar-se com són.
La Lole ho té clar, i amb el seu cant ens ho deixa clar.
Que bonic seria que, a la vida, a la nostra terra espoliada, a l’univers, ens tornéssim divins. Ja no ho som. Ja no som déus. Ens hem convertit en serfs, en un ramat. És trist: avui som un ramat del rendiment -diria Byung-Chul Han-, un ramat de la informació i de les xarxes socials, tensat i tenallat pel telèfon mòbil.
Vivim en un infern fet per nosaltres mateixos, i ja no hi queda res de divinitat. Hauríem pogut ser déus, hauríem pogut ser divins. Però fa temps que vam vendre l’ànima a les llums del mercat, que anestesien i atordeixen l’esperit. Hem entregat la nostra Foscor sagrada a la falsa pau d’una tradició “lluminosa”, a una ciutadania enganyosa que només respecta qui pertany al ramat.
Vivim al redol, i hem perdut el nervi saludable, honest i vigorós de trobar-nos per dins per gaudir de la vida: de la nostra vida, l’única que tindrem.
Discografia
Amb Lole y Manuel
- “Nuevo día – El origen de una leyenda” (1975)
- “Pasaje del Agua” (1976)
- “Lole y Manuel” (1977)
- “Al Alba con alegría” (1980) (el títol és en record del naixement de la seva filla Alba)
- “Casta” (1984)
- “Romero verde”
- “Aljarafe”
- “Lole y Manuel cantan a Manuel de Falla” (1992)
- “Alba Molina” (1994)
- “Una voz y una guitarra” (en directe des del Teatro Monumental de Madrid) (1995)
En solitari
- “Liberado” (1996)
- “Ni el oro ni la plata” (2003)
- “Metáfora” (2018)
- “Cancionero” (2024)
_Vas sentir por quan vas tenir problemes, quan eres jove, enmig de l’èxit?
_Molta por. Sí. (Riu, obrint els ulls de bat a bat.)
En aquesta trobada fictícia amb la Lole, ella em cantaria una lletrilla:
Dime,
Si has mentío alguna vez.
Y dime si cuando lo hiciste,
sentiste vergüenza de ser embustero.
Dime, dime….
Si has odiao alguna vez,
a quien hiciste creer un cariño de verdad.
Dime..
Si siente tu corazón,
como en sí mismo el dolor de tus hermanos.
Dime..
Si has cortao alguna flor,
sin que temblaran tus manos.
Dime..
Si de verdad crees en Dios,
como crees en el fuego cuando te quema.
Dime, dime, dime..
Si es el cielo tu ilusión
o es la verdad en la tierra.
Dime..
A cada cosa sí o no,
y entonces, sabré yo
si eres mi sueño.
Dime, dime, dime.
A cada cosa sí o no,
y entonces sabré yo
cuál es tu credo.
Dime, dime…
Però no m’he atrevit a trucar a aquesta gitana per fer-li preguntes. Així que me les invento. Sàpiguen que potser no vaig gaire errat en el que ella podria respondre.
La Lole ha estat capaç de recollir Déu dins l’ànima i convertir-lo en essència pura, i tornar-lo al món com a Amor. Sense paraules, sense moralina, sense angoixa, sense lleis socials. L’ha transformat en el seu Jo perfecte, en aquell Jo únic que tots tenim dins però que no ens atrevim a fer sortir. És una reconciliació amb la Natura. Quan la Lole canta, sosté l’univers sencer amb mans delicades: fa visible la llum que neix de la seva Foscor. Ella sola pot inundar el món d’Amor, de súplica amorosa, i despullar el déu dels homes de tanta envoltura innecessària, d’aquell murmuri de retret i desaprovació.
Señor de los espacios infinitos,
Tú, que tienes la paz entre las manos,
derrámala, Señor, te lo suplico.
Y enséñanos a amarnos como hermanos.
Enséñales lo bello de la vida.
A hacer consuelo en todas las herías.
A amar con blanco Amor toda la Tierra.
Y buscar siempre tu Paz.
Señor, así no hay guerra.
Todo es de color.
Todo es de color…
A tots els meus germans i a totes les meves germanes. La Lole va saber obrir, als anys setanta del segle XX, la sensibilitat del poble. Va saber connectar amb la gent amb la seva manera de cantar, amb la guitarra i la sensibilitat del seu company Manuel Molina, i amb les lletres meravelloses de José Manuel Flores, un poeta sevillà que commovia amb el vers i que volia ser, simplement, un poeta del poble.
Van sembrar consciència ecologista: les seves lletres són plenes d’ullades al contacte amb la natura i a la cura de la terra. Van captivar una generació de joves amb missatges que canten allò que l’ésser humà sempre anhela. Es van convertir en guies en una època de transformació política i social profunda, a l’Espanya de la transició. En un moment decisiu, van donar impuls i valor a una veu col·lectiva que necessitava un ideari nou.
I avui la Lole encara és capaç de posar-nos cara a cara amb el seu Déu, que també és el nostre. El de tots.
L’esperit de la Lole és la foscor del món convertida en blancor infinita. És el despertar de qui dorm. És la maledicència refusada fins a deixar-la en buit. És l’oportunitat de retrobar-nos quan la sentim. És l’esperit de l’artista: però de l’artista del misteri, del fosc, del silenci, de la soledat convertida en triomf de l’ànima humana.
Amb la Lole, tot s’escriu en majúscules, perquè la paraula ja no pesa com abans: ara vola com una mariposilla, presumidilla y coqueta. Estimo Déu quan escolto la Lole. Crec en l’home i en la dona quan la sento. Entenc l’univers sencer quan l’escolto. I m’entenc a mi mateix.
Aquest és el viatge de qualsevol esperit que es vulgui cuidar i vulgui donar-se el valor que té. És el camí del misteri: el camí de la carn feta paraula, feta verb. El camí d’una espiritualitat que només existeix perquè la carn sent i vibra.
Respirem la veu de la Lole. Exhalem les seves lletres fins que esdevinguin ànima nostra.
Apa! que ho gaudeixin!
Agafeu-vos una tarda per a vosaltres i escolteu la Lole:
https://youtu.be/-yaZFDpIY3E?si=XPIiKttyd5zMUlOs
Emborratxeu-vos de vosaltres mateixos perquè, quan arribi la ressaca de la consciència, us trobi plens del que sou -del que sigui que sigueu. No perdeu l’ocasió que una mestra us xiuxiuegi a l’orella una veritat simple: que només som aquí per estimar i ser estimats.
