Homenot. Entrevista a Pastor Pavón, ‘La Niña de los Peines’
Continuem amb aquestes Entrevistes-Homenots-Semblances o petits Homenatges a persones meravelloses que ens han deixat una herència immaterial, digna de ser recordada. Aquesta trobada amb “la Niña de los Peines” té lloc l’any 1961. I jo vaig néixer el setanta-quatre. Feu vosaltres els comptes!
El lector ha d’escoltar la veu d’aquesta gitana com qui ha oblidat que el temps és unidimensional, apropant-se a les teories físiques més actuals que defensen i investiguen les tres dimensions independents del temps, com un tapís. I la possibilitat que ofereixen aquestes teories per recórrer-lo amb total llibertat, sense la tenalla de la unidimensionalitat. El tempooo… O com ho explicaven Hesíode i Homer: la Jornada.
Gaudiu del bon viatge!
Per què canten els ocells? Què els obliga? Els colors del so s’escampen des del cant d’un ocellet que saluda la seva estimada, o que crida els seus germans. L’oïda reconeix aquests colors. Un perill, un so. Un rondineig, un avís. La possibilitat d’alguna cosa nova, un viatge… Sons. Vibracions. Colors. Ones de partícules energètiques. Mai no havia pensat el cant de Pastora Pavón des de l’ornitologia, però confesso que escoltar els seus discos, ara, m’arrossega a una mena de tràngol des d’on puc reconèixer-ne els colors, el volum i la massa, com una cosa física que impacta el meu cos, que m’arriba com un avís, com un missatge, com si darrere dels seus cants Pastora estigués descrivint altres coses. Les seves ambicions, els seus desvaris, les seves certeses i els seus amors. Relat de la seva vida. I em recorda Cassandra, la princesa troiana, filla d’Hècuba i Príam, a qui el déu Apol·lo va atorgar el do de la profecia, però a qui també va maleir perquè ningú no cregués les seves prediccions, condemnant-la a una tràgica incomprensió. La Niña de los Peines no només parla dels seus records, de les seves vivències, sinó que, en cada lletra, en cada cant, ens avisa de què és l’ambició, ens adverteix dels desvaris de la bogeria i ens prevé de l’abandonament del judici en l’amor. Com Cassandra.
He quedat amb ella, amb María Pastora Pavón Cruz, “la Niña de los Peines”, al barri de Chamberí de Madrid, en un cafè preciós, dels antics, avui dia 22 de desembre de 1961.
Nascuda un deu de febrer de 1890, a la Puerta Osario de la capital sevillana, ja tenien, ella i els seus dos germans, l’herència necessària per convertir-se en l’aristocràcia del Cante. A l’altura dels tsars. Aquesta cantaora ens va deixar fet tot allò que coneixem per Cant gitano, per cant flamenc.
_ Hola tieta. Fa anys vaig estar amb el seu germà Tomás, prenent un cafè a la plaça de la Mata de Sevilla. Va ser a l’estiu del quaranta. Recordo que feia molta calor i que encara s’estremien les ànimes de la gent amb la proximitat de la Guerra Civil. Per a mi és un honor que pugui estar amb mi una estona.
_ D’on ets tu, nebot? Em mira amb els ulls d’una pirata fenícia a qui li haguessin acabat de sostreure alguna joia formidable. Se’m farà llarguíssima la tarda, penso.
_ De Badajoz, de Madrid, de Buenos Aires, de Barcelona. Nat a Extremadura.
_ Uf, fill, deus estar cansat de tant caminar! Quina família més gran has de tenir! Picarona.
Em ve un singlot sever. Volia fer-li entendre que, com ella, conec món, que, com ella, he vist coses més enllà del terrer on un neix. Però crec que he caigut de quatre potes. Sospito que aquesta nit se m’ajuntaran les ganes de fotre’m un tret amb les punxades d’un mal record. I no aclucaré l’ull. Sempre em passa el mateix, cony! Quan vull caure bé, fer-me l’interessant, fico la pota per no saber-ho fer. Per això continuo sense parella que em fregui l’esquena a la dutxa.
_ Em recordava del seu germà… Dic gairebé espantat, desitjant que donya Pastora Pavón no em clavi una altra vegada aquella mirada. Suplico que aquesta dona em deixi una mica de dignitat quan acabem la conversa.
_ Ara tothom parla del meu germanet. Però quan van venir mal dades, cap va tenir collons de donar-li el lloc que li corresponia. Va morir sol, sense joies a casa seva. Tenia un jaç, dues cadires i una taula. Era orgull pur. Ara tothom se’n recorda.
_ Però ningú va fer els cants com ell els va deixar fets, tieta!! Ella reconeix a la meva veu que ho dic de cor.
_ Bé nebot. Deixem els mals records per a un dia de pluja. Ha quedat una tarda preciosa! —diu mentre ja em mira d’una manera més amable—. Les portasses de les finestres de casa del meu germà Arturo es van obrir de bat a bat quan Tomás va tornar a cantar després de la lesió de les cordes vocals. I jo em volia tirar avall. Com va cantar el “Reniego” aquella nit!! Quin metall! Quin eco!! Feia prop de dos anys que no obria el cant. Allà tothom va plorar.
_ Tieta, des de quan canta vostè?
_ Fill. Des que tinc ús de consciència estudio cada so com un joc a les meves mans. Ara, amb setanta-un anys, puc dir que l’únic que he fet en tota la meva vida ha estat cantar i manejar els cants com preciosos joguets. Em queden vuit anys de vida —diu entornant els ulls, mirant un cel tèrbol madrileny— i puc dir amb la boca plena que he recorregut totes les ombres de tots els cants. He creat escola, i he treballat amb els millors de tots.
Als vuit anys va realitzar la seva primera actuació pública quan va ser contractada en una caseta de la Fira de Sevilla per substituir el seu germà gran, Arturo. El 1901 va debutar a Madrid, al “Café del Brillante”, on va conèixer el pintor Ignacio Zuloaga, que la va convèncer per actuar a Bilbao, al “Café de las Columnas”. Des d’aquell any, Pastora no ha deixat de ser als millors cartells, als millors teatres, enregistrant les interpretacions més ajustades, riques i sublims del Cante gitano. Tinc davant meu una dona baixeta, rodoneta, fibrosa, enèrgica, gitana fins al moll de l’os, que em parla de les seves coses sense saber que m’està explicant la història del Cante. Com Cassandra parla, parla la tieta Pastora; amb una eloqüència misteriosa i profètica que obre sentits més enllà del que diu. El bo d’aquesta dona és que ha estat reconeguda, en vida, com la millor de tots els temps. A la seva alçada, Lole Montoya continua amb el cant misteriós, femení, fosc i resplendent del món.
_ Quin és el cant amb què se sent millor?
_ Podria ser la Cartagenera. Amb ella he pogut obrir la meva veu i la meva creativitat. La Bambera l’he creada per a l’afició. Les Peteneres me les demanen a tot arreu. Però les soleares i les seguiriyas són els cants més gitanos que hi ha. És com quan era petita i el meu pare m’asseia a les seves cames i em cantava xiuxiuejant.
_ Els gitanos cantem millor que els paios!! I crec que he tornat a ficar la pota. M’he deixat portar per una eufòria falsa. Ella torna a mirar-me amb aquells ulls de pirata…
_ Quines ximpleries diu la joventut! I en Chacón, i en Vallejo… No, fill meu, no! Els paios canten com els àngels quan el so de la seva gola és honrat i senzill. Se’t fica dins del sentit deixant-te l’ànima oberta. No hi ha més secret que això: humilitat i conèixer els cants. I una obsessió que et rosega per dins, ja per sempre.
_ Perdoni, tieta, a vegades el gitano que porto a dins m’obliga a dir coses que no tenen res a veure amb la realitat. Però, ¿no creu vostè que els gitanos i les gitanes han creat el Cante?
_ Això sí, nebot! Aquí ens entenem! Els gitanos portem el Cante dels nostres avis. De les nostres cases. I hem fet que Andalusia vessi música amb el nostre aire. El Flamenc és nostre! I no vull que em tornis a parlar més d’aquest assumpte!! Perquè en la meva època qui sabia cantar, doncs estava als llocs; i qui no sabia cantar es quedava a casa seva. Excepte el meu germanet Tomás, que podia fer el que li donava la gana. Podia anar als llocs o quedar-se a casa seva. És el que tenen els grans.
Els bons artistes viuen aliens als premis i als reconeixements. L’únic que agraeixen és treballar cada dia fent allò que saben fer.
_ Aquest any se li ha fet un Homenatge Nacional a Còrdova. M’han dit que tot el món del flamenc la va acompanyar.
_ Han estat esplèndids amb mi. Va ser preciós. El problema és que al públic d’avui li agrada el cant dolent. És una llàstima que ja no s’entenguin els cants purs. Ara es tira de cançonetes, de coplilles fetes per als falsos aficionats. Això ens perjudica a tots. I després ve el comerciant de torn i vol que bategem l’engendre com a Cante!! Em bull la sang pensant en les coses que han fet aquella gent. Aquella gentussa, que ha vingut per quedar-s’hi. Acabaran robant-nos el que és nostre!
Diu Gonzalo Montaño Peña, dels Peña de Lebrija, dels Perrate, que el Flamenc ha estat per als gitanos, per a les cases cantaores gitanes, la comercialització dels seus propis cants, de la seva pròpia intimitat, treta a collibè al carrer pels comerciants que venien amb la fanfàrria dels diners i de l’èxit de baixa estofa.
_ Els emborratxaven! Als gitanos, els emborratxaven! I els feien cantar com ocells ensinistrats. Però el meu germà Arturo, el gran; el meu germanet Tomás; i jo… Mai vam caure en aquella trampa menyspreable. Es veia venir de lluny que tot acabaria en mans dels comerciants.
Una dona d’aquesta categoria té una informació valuosíssima de la Història d’Espanya. Vull preguntar-li per la República espanyola, aquell sol fugaç que va portar les enveges dels senyorets, dels borbons (borronets) i dels militars traïdors que van aconseguir eclipsar la resplendor de l’astre rei per portar la nit de la guerra i de la dictadura, mare del crim execrable i de l’oblit.
_ Quan la Segona República, vostè ja era al cim de la seva carrera. Quins records té d’aquella època?
_ El catorze d’abril va arribar la nena bonica d’un viatge molt llarg. Tot va canviar per bé. La festa era al carrer. El cineasta de poca volada va marxar. A les dones se’ns va treure la por. I els pobres van anar a l’escola. Els calós i les callís vam trobar una mica de tranquil·litat. Vaig cantar les coses que eren de veritat. Bona època la de la nena bonica! Després els voltors la van matar. Fatigues!! —La gitana, sàvia i ferma, diu aquestes últimes paraules gairebé en un xiuxiueig, mirant al seu voltant, per si algú l’escolta.
Aquí a Madrid, l’any seixanta-u, no es pot parlar segons de quines coses. Qualsevol delator et pot ficar en un embolic gros. El millor és parlar de passada de les coses de les quals no es pot parlar.
Aquí deixo al lector la transcripció de la resposta anterior de la tieta Pastora:
_ El catorze d’abril de 1931 es va proclamar la Segona República, i el quinze tot va canviar. Jo tenia quaranta-un anys i era a l’Arriaga de Bilbao cantant. Vam fer una festa a l’hotel i fins i tot hi va venir l’alcalde, un paio basc amb tota la gràcia del món. Al borbó se’l va fer fora d’Espanya i ens vam treure un pes de sobre. Les dones vam poder tenir més protagonisme als carrers. A l’educació se li va donar el lloc que li correspon. Els gitanets van tenir un respir durant aquells anys. Jo vaig poder gravar les lletres que no es podien cantar, lletres que parlaven de coses importants. Una època preciosa que va durar molt poc, perquè l’Alfonso borbó va voler venjar-se del país i va portar la Guerra, pensant, l’imbècil, que ell mateix tornaria. Franco, el canalla, el va enganyar, com va enganyar tothom per quedar-se ell sol. La Guerra Civil va acabar amb tot.
_ És vostè conscient que el seu cant, tan complex, calma i cura? Que la seva veu, tan aspra, és un bàlsam que ens alleuja?
_ D’aquestes coses ni me’n preocupo. Jo canto com sé. I ja està!
_ I és vostè creient?
_ Els gitanos hem recorregut el món sencer. Hem conegut Zoroastre i el papa de Roma. Adorem l’antiga lluna i som hereus del sol. La natura ens defensa sempre i ens ha deixat la seva empremta a l’ànima. Hem cantat als palaus perses més hermosos, i als menys il·luminats, foscos castells dels senyorets. El temps és el nostre aliat, i en fem el que ens va ensenyar Circe, la dels cabells bells: que, com a criatures d’un sol dia que som, hem de manifestar a cada instant el nostre goig per la vida. Allargar cada sospir convertint-lo en plaer per estirar el temps tot el possible. I aquesta és la meva religió i la meva fe: que la vida és un sospir incòmode que mereix l’ardua tasca d’aconseguir fer-lo una delícia comparable als poemes japonesos més antics o al plaer d’assistir a una posta de sol. Són els nostres fills i les nostres filles les que podran conèixer noves formes de religió. Nosaltres ja som velles, i només ens queda la reconciliació amb el món!! O amb la terra!! —Riu murriament com una nena petita.
Pastora va morir cridant.
_ Els meus gitanos!! On són els meus gitanos? Van ser les últimes paraules de Pastora. Això diuen…
Tant és el que diguin. Escoltin Pastora Pavón, la Niña de los Peines. Escoltin-la, una vegada i una altra fins que caiguin exhausts de tanta bellesa aspra. Com quan Tolstoi va descriure les flors de l’estepa ucraïnesa quan va fer aquell viatge que el va transformar.
Per què canten els ocells? Què els obliga? Crec que saber que la comunicació és necessària fins al punt que han de ser ells mateixos els qui es transmetin el contingut del que veuen, del que escolten, del que senten, per donar sentit al seu món. La comunicació com l’acte més solidari. Els colors del so s’escampen des del cant d’un ocellet que saluda la seva estimada, o que crida els seus germans. El temps és el mateix per a tothom, fins i tot per als déus. Ningú, ni home ni déu, pot sostreure’s a l’atracció de la força de gravetat del temps que, diuen ara, és una magnitud de la matèria. L’oïda reconeix aquests colors. Un perill, un so. Un rondineig, un avís. La possibilitat d’alguna cosa nova, un viatge… Sons. Vibracions. Colors. Ones de partícules energètiques. La Niña de los Peines ens té reservada l’escolta del Cant gitano, del cant flamenc, dels missatges foscos i misteriosos dels antics oracles. Com Cassandra, que era de les princeses troianes la que tenia el do de fer-nos arribar l’avís que la part fosca del món es barreja amb la claror. I que res no és negre o blanc: que l’amor és un infern gloriós, que la bogeria és part constituent de la consciència, o que l’ambició és el suprem “bé” de l’home i la dona actual. Gràcies, donya María Pastora Pavón Cruz, per deixar-nos el Cante fet. Gràcies, senyora!!
Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,
alentado, mortal, difunto, vivo,
leal, traidor, cobarde y animoso.
No hallar fuera del bien centro y reposo;
mostrarse alegre, triste, humilde, altivo,
enojado, valiente, fugitivo,
satisfecho, ofendido, receloso.
Huir el rostro al claro desengaño;
beber veneno por licor suave;
olvidar el provecho, amar el daño.
Creer que un cielo en un infierno cabe;
dar la vida y el alma a un desengaño.
Esto es amor, quien lo probó, lo sabe.
Lope de Vega.
