No se’ls pot oblidar
Si girem la mirada enrere, a tots ens vindran al capdavant imatges i cançons dels grans creadors de la rumba catalana. Sense Peret, sense el Pesacaílla, sense el Chacho o sense Els Amayas seria impossible entendre la història d’aquest gènere musical. No obstant això, acompanyant-los en els escenaris també van haver molts artistes que, amb el seu talent, van marcar els primers anys de vida de la rumba, definint el seu caràcter i el seu so.
Encara que als ulls del gran públic juguessin un paper secundari, dins de la filosofia de la rumba no tenen espai aquestes distincions, ja que tot el que es pujava a l’escenari aportava un ingredient indispensable i necessari perquè la rumba fos el que va ser i sonés com va sonar. El mateix succeeix en l’actualitat. Tots els que ens pugem a l’escenari som actors principals, i així ens comportem entre nosaltres.
Avui vull rescatar de l’oblit a molts dels van contribuir a construir la Rumba Catalana però que mai van ser enfocats en primer pla.
Peret va començar molt jove en la ja desapareguda Bodega Apol·lo, allí li acompanyava la Tia Pepi ballant. Tots dos van sumar el seu talent ja de ben petitons, i van entendre perfectament que cadascun havia d’aportar el seu granet de sorra.
La Tia Pepi i Peret en una de les seves primeres actuacions a finals dels anys 40
Peret va anar creixent com a guitarrista tocant en els tablaos flamencs de Calella. Allà va començar a fer seva la rumba i quan va arribar als escenaris de Barcelona ho va fer ja acompanyat per dos palmeros, l’Oncle Toqui, que també tocava la guitarra, i l’Oncle Bolu. Amb ells podria dir-se que va néixer l’agrupació rumbera més bàsica, guitarra i palmes. Sense aquests dos components seria difícil parlar de Rumba Catalana, ja que la força i el ritme vertiginós que oferien les palmes van permetre que acabés per forjar un nou gènere musical. Avui dia ningú té referència de l’Oncle Toqui i l’Oncle Bolu, però sense ells, segurament no hauríem arribat fins aquí.
L’Oncle Toqui acompanya a la guitarra el ball de la Tia Pepi
Va aparèixer Chacho, un gitanet que estudiava piano en el Liceu de Barcelona i un matí es va aixecar sentint la rumba en el seu cor i va decidir saltar a l’escenari abrigallat per dos palmeros, l’Oncle Ninus i l’Oncle Huesos, el primer a introduir el bongo en la rumba. A ells se’ls van sumar l’Oncle Loren, palmero i ballador, l’Oncle Miliu, palmero i guitarrista, i Enrique de la Noru. Van ser els pioners.
El Pescaílla actua acompanyat d’Enrique de la Noru, l’Oncle Huesos i l’Oncle Ninus
Aquest quintet d’acompanyament no va trigar a fer-se famós per la seva elegància i contundència a l’escenari, uns personatges singulars, la seva autenticitat i humor dalt dels escenaris feia que el públic se sentís també part del fenomen de la rumba. Van ser els palmeros de moda. Lola Flores, Dolores Vargas, el Pescaílla i molts més els volien en totes les seves actuacions. Es van convertir en imprescindibles del gènere. Van ser els senyors de la rumba.
Més tard va aparèixer en escena l’Oncle Toni, inseparable de Peret, el seu ritme i contundència t’obligava a aixecar-te de la cadira i a ballar.
Ells van crear la guia bàsica de la rumba catalana per a palmes. Si avui vols aprendre a tocar les palmes rumberes, aprendràs el que ells van crear.
Els Amayas, que van començar de molt jovenets acompanyant a l’Argentina Coral, quan van formar el seu cèlebre duo artístic, es van fer acompanyar a les palmes, als bongo i fent cors de l’Oncle Chango, de l’Oncle Carpi, de Juanito del Pocholo i de Peret Reyes.
Ells van ser la segona remesa que, encara que molt joves i innovant, van formar part d’aquesta història que pocs coneixen, i que repeteixo, és la nostra història.
Apareixen d’esquerra a dreta, a dalt en Peret Reyes, a baix en Juanito del Pocholo, amb les guitarres al centre estan els germans Delfín i José Amaya, i a dalt a la dreta, en Chango
Després de parlar de la nostra història compartida i rememorar a grans companys, m’agradaria tornar als primers paràgrafs, quan esmentava la filosofia subjacent a la música i a la relació que existia entre els artistes dins de l’escenari. Doncs bé, aquesta relació plenament horitzontal també existia fora de l’escenari, i crec que continua existint, però és cert que amb el declivi de la participació gitana dins del panorama rumber, crec que també estem perdent aquesta bona relació i respecte que va caracteritzar els millors moments.
Com he anat comentant en altres articles, existeixen iniciatives que tracten de promoure aquesta unitat entre els artistes –ara mateix està guanyant molta importància la Plataforma de la Rumba Catalana–, no obstant això crec que falta una cosa més primària, crec que necessitem tornar a aquesta horitzontalitat, respecte i bon rotllo a nivell personal, deixant la rumba d’un costat, tornar a un esperit de comunió personal que ens permeti construir amb solidesa totes les iniciatives que siguin necessàries perquè la rumba gitana recuperi oxigen.
Sento molt dolor, més del que pugueu imaginar, per no preocupar-nos una miqueta més els uns dels altres, quan hauríem de ser tots una gran família. Aquesta família és el que jo vaig aprendre i vaig heretar i, potser, també ha estat culpa meva i dels de la meva generació no saber traspassar-ho. En les nostres rutines com a músics, hauríem d’imposar-nos com a obligació reunir-nos de tant en tant, per a saber més els uns dels altres, per a organitzar coses junts, amb persones i generacions diferents. Crec que millorar el nostre estat d’ànim grupal és bàsic i indispensable per a tractar de detenir el compte enrere que aguaita a la rumba gitana, i que la guia irremeiablement cap a l’extinció.
Jo, com a patriarca, com a iaio rumber, com a icona amb poques piles ja, em sento en l’obligació d’intentar-ho, perquè tots formem part d’una història comuna que hem de salvaguardar, que hem de transmetre als nostres hereus –amb unió, afecte i orgull- perquè ells la projectin cap al futur, adaptant-la als temps que corren i correran. Per això aprofito aquest espai per a comprometre’m amb la meva família, en la rumba, per a oferir aquest espai. En breu us prometo notícies referent a això.
