L’estafa de la pel·lícula ‘El Rei Peret’
Avís per a navegants i lectors. Estic de molt mal humor, porto diversos dies així, segueixo sense entendre la pel·lícula, ‘El Rei Peret’, que va emetre la televisió pública catalana –aquesta que tots financem encara que tinguem tradicions culturals diverses–.
Segueixo sense saber si vaig veure una pel·lícula de José Antonio de la Lloma o si vaig veure una pel·lícula sobre un dels principals artistes catalans del segle XX. És una situació bastant incomprensible. Per què el cinema enfoca a les persones gitanes sempre com a bàrbars o delinqüents? Per què es conta la història del principal referent de la Rumba Catalana com si fos un delinqüent de pa sucat amb oli? Per què no s’explica una història plena de sacrifici per la música (i la dels seus companys) com va ser la història de Peret? De veritat és més interessant per al públic exacerbar les ximples discussions que tots tenim en el nostre àmbit familiar que la història d’un artista amb majúscules que va portar la bandera de Catalunya arreu del món?
Si el que es volia era injuriar a la figura de Peret com a artista català, s’ha aconseguit amb escreix. Si el que es volia era reproduir tot un imaginari sobre el poble gitano com un poble violent, estafador i ximple, també l’han aconseguit. I aquesta vegada no es tracta d’una empresa de comunicació que busca generar guanys a costa del que sigui, sinó que es tracta d’una empresa pública que tots financem amb els nostres impostos. I és aquí on fa mal, perquè si aquesta és la funció que ha de complir una televisió pública, ja podem fer el senyal de la santa creu i preparar-nos per al que pugui venir en el futur. Perquè una televisió pública compra les narratives racistes pròpies de l’extrema dreta? I aquesta sí que és una pregunta retòrica a la qual els convido a reflexionar pausadament sobre ella perquè em sembla que ja no és tracta de la retòrica només de l’extrema dreta.
Jo vaig tenir el privilegi de viure molts anys, dècades, acompanyant a Peret. A més de company, era el meu amic i el meu mestre, i en res reconec al personatge que apareix en la pel·lícula. L’actor que li representa ha muntat un personatge que es passa la pel·lícula enutjat i cridant. Els palmeros semblen tots trets d’un circ de l’horror quinqui, la música –que podia haver estat l’epicentre de la pel·lícula– no està tampoc a l’altura.
D’aquella època tan gloriosa per a la Rumba Catalana ja només quedem quatre contats, i amb el pilot de la reserva de la benzina encès fa temps. Ens queda poc temps i tots compartim la decepció perquè ningú s’interessa per la veritable història de la rumba que portem dins. Potser el món, i diferents institucions, estan esperant que ens anem per a no haver d’explicar-la i, com succeeix amb el flamenc, argumentar que la Rumba Catalana és moltes coses menys gitana. Potser sigui això.
Quatre som les icones que quedem i, a més, de tres generacions diferents. ‘Chacho’, com un dels creadors; ‘Els Amaya’, com a hereus dels creadors; i ‘Chipén’ que recull tota l’essència de les generacions passades. L’essència i la història d’un segle de vivències que estan a punt de desaparèixer. I quan desapareguem amb la nostra història, ja només quedarà allò que pugui lucrar a algú, és a dir, ja només quedaran productes com la nefasta pel·lícula que vam haver de presenciar sobre Peret, que ja el títol avisava, ‘El Rei Peret’, que no ‘El Rei de la Rumba’. Aquesta última és una pel·lícula que està encara per fer, encara que imagino que una pel·lícula que dignifiqui a una persona gitana no generaria beneficis ni audiència, aniria massa contra corrent dels conglomerats empresarials que es dediquen a la producció audiovisual caigui qui caigui.
En aquesta pel·lícula, que no s’ha rodat i que no es rodarà, es podrien explicar les grans nits que van compartir Peret, Chacho, el Pescaílla i el Palop, i com aquests quatre púgils van acabar per forjar junts un nou gènere musical a base d’art, tenacitat, exigència i amor per la música i pels seus companys. Es podria explicar la història d’esforç que hi havia darrere de cada producció, l’exigència i professionalitat que reivindicava a la resta de músics. Es podria explicar les històries de satisfacció quan s’aconseguia fer la música que es pretenia. Es podria plasmar l’elegant vestuari amb què ell i els seus companys es pujaven a l’escenari. Es podria mostrar el molt que va treballar i va viatjar per tot el món. Es podrien explicar milers d’anècdotes que servirien per a definir-ho com l’excel·lent persona que era dins i fora de l’escenari. Es podria explicar la gran comunió que tots teníem amb Peret. Es podria explicar l’amor que tots els gitanos i gitanes teníem per ell. Es podria explicar el que significa la Rumba Catalana per als gitanos catalans. Es podria explicar, en definitiva, la història del Rei de la Rumba, la història d’un dels artistes més importants de Catalunya del segle XX.
En fi. Aquí segueixo rumiant si la pel·lícula és tracta d’un nauseabund exercici de racisme premeditat, o si només es tracta d’un groller exercici d’incultura i ignorància.
