Homenot. Entrevista al jove campió d’Alemanya dels pesos semipesats, Rukeli
Aquest homenot és una ficció, jo no vaig conèixer a Rukeli, ni ho vaig entrevistar. Ara bé, les dades aportades, els fets que es compten són tots certs. Van passar en la realitat entre 1933 i 1943.
Avui dotze de juny de 1933 la tarda, a Wilsche, és temperada i silenciosa, de cel quiet i ocells adormits, branques buides a punt de trencar-se i una boira blava que xopa. He quedat aquí amb Johann Wilhelm Trollmann, a la seva casa. Wilsche és un poble pròxim a la ciutat del gran port, Hamburg.
Va ser aquí, a Hamburg, on Adolf Hitler i els seus van inaugurar la primera seu del partit Nacional Socialista Obrer a Alemanya, el partit Nazi. Avui no hi ha cap placa que ho recordi.
Vaig pensant per la Gamsener Strasse, un carrer llarg que em dona temps per a decidir quina serà la primera pregunta que li faci al recent campió del pes semipesats d’Alemanya. Va guanyar en un brillant combat fa tres dies i les gents estan amb el nom de Rukeli a la boca. “Arbre fort” és un campió sorprenent, sobresurt per la seva exquisita i renovadora boxa. Amb vint-i-sis anys aconseguir aquesta gesta té molt de mèrit en un país amb un gran nombre d’afiliats a aquest esport. Això ningú ho discuteix. El que sí que es discuteix, alguns sectors pròxims a la política nazi ho fan, és si aquesta manera de moure’s, ballant en el combat, és acceptable. “Un estil no prou alemany”, declaren. La nit del combat no van voler donar-li el títol malgrat la seva superioritat en el combat, van al·legar que per un estil gens corrent. Però el públic bramava davant la injustícia i al final els jutges van haver d’empassar la seva pròpia petulància i cedir lliurant a Johann el seu just títol. Els que van assistir l’altra nit al pugilat així ho expliquen i hi ha qui segueix indignat pel baix ardit que van intentar colar. Un frau! s’escolta encara pels carrers de Berlín.
Aquest mateix any Adolf Hitler s’ha convertit en Canceller imperial i Führer de l’Alemanya Nazi amb uns fidels partidaris al seu voltant que fan por només veure’ls parlar. Assistir als seus mítings és presenciar una pestilent exhibició de l’ànima més infesta de l’home, del discurs més repugnant i degenerat.
Segismundo a “La vida es sueño”:
Ay mísero de mí. Ay infelice
apurar cielos pretendo
ya que me tratáis así
qué delito cometí
contra vosotros naciendo,
aunque si nací ya entiendo
qué delito he cometido.
Bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.
Una casa digna de dos pisos amb una façana blanca i neta, una porta de fusta vella pintada en verd i unes escales estretes em porten a una habitació que queda a la dreta on em rep neta i endreçada una gitana de prop de setanta anys amb bell pèl gris que tendeix la seva mà per a saludar-me amb un cigarret en la comissura dels llavis. Vuit parts no li han despullat de la mirada de nena viva que continua tenint. Dona una profunda calada al Marlboro sense filtre.
_ Hola fill, m’ha dit el meu Johann que arribaries. Ell està a caure. Asseu-te.
_Com està vostè tia?
_Estem bé fill. Contents que el nen hagi guanyat el campionat. No m’acostumo. La sort no està feta per a nosaltres els gitanos. Tu ets gitano?
_Si tia. La meva mama i el meu papa ho són.
sólo quisiera saber
para apurar mis desvelos
(dejando a una parte, cielos,
el delito del nacer)
¿qué más os pude ofender
para castigarme más?
¿no nacieron los demás?
Pues si los demás nacieron
¿qué privilegios tuvieron
que yo no gocé jamás?
Algú puja les escales com un búfal, fent un soroll que rebota en el sostre de l’habitació on estem i m’espanta. Ella, amb el seu cigarret a la mà dreta, l’apaga somrient.
_Ja és aquí el meu estel. El meu campió. Riu sorneguera.
Entra Rukeli saltant com un ballarí del Bolsoi, mesurant cada moviment que executa amb mil·limètrica finor.
_Hola mama. Hola… Juan??
_Hola Johann. Acabo d’arribar de Barcelona. Les coses del cosí Pedro que m’ha manat fins aquí i m’ha demanat que et saludi i feliciti i et entrevis…
_Ehhh! Sense formalitats. Estaràs cansat del viatge. Tens fonda?
La mare asseguda en la faldilla de llitera, sense dir res gruny imperceptiblement.
_…Em quedaré en un…
_Clar que es queda a casa! Veritat mama? Em rento la cara i m’assec amb vosaltres en la taula. Ja estic fatigat de tant caminar d’aquí i cap allà. D’aquí a Hannover, d’Hannover a Berlín, de Berlín fins aquí, amb autobús de línia. I a la volta, porto dos dies aguantant als meus germans i als meus cosins de tabola. No paren! Són incapaços de parar. Quina manera de beure!! Ara els ha donat per un whisky escocès que d’escocès té el que jo de ros.
El boxador del color del coure em mostra una ferida oberta a la mà. Somriu en mirar-la amb un orgull de dents blanques i celles enarcades. Va a una habitació contigua, agafa un rentamans i sense parar de parlar comença a explicar-me el seu combat mentre s’endreça. Per la finestra oberta al carrer s’escolta el cant d’una alosa.
_Creu-me, el pobre Witt no donava amb mi en el quadrilàter. Mirava a la seva dreta i jo estava a la seva esquerra i quan volia trobar-me en el costat oposat, jo estava donant-li el ganxo de la nit. Va ser un rival fabulós però aquesta nit em va tocar un àngel amb l’aire de les seves ales i em vaig elevar per sobre del paralitzat Witt que no les veia venir. Va avisar quatre vegades la campana abans de l’assalt final. Allà estava jo, buscant el costat esquerre de l’esquerrà quan es va deixar desprotegida la guàrdia. Vaig entrar amb tot i Witt es va enfonsar en un sol gest acabant en la negra lona. Encara tenia nervi, però no va aconseguir recuperar-se. Em va mirar atordit un segon i vaig veure com perdia el sentit -Johann parla del seu rival, Adolf Witt, amb admiració i respecte-. El públic que omplia el local bramava i cantava. Acabat el joc, el jutge principal va voler llevar-me el títol amb no sé quin absurd al·legat. El meu entrenador, que sospita fins del seu gos, diu que no em miren bé en la federació. Em diu que els nazis han entrat a Alemanya i a Europa per a fer-nos baixar als inferns. Jo crec que això és un disbarat. La gent m’estima, s’emociona amb mi. A elles les veig des del ring llançant-me petons i acariciant-se el pèl amb unes mirades que bé mereixen un regne. La gitana torna a grunyir subtilment. Que la gent m’estiva, va! -mirant a la seva mare-. Després van acabar donant-me el cinturó amb justícia. Quina nit cosí, quina nit! Sospira mentre l’alosa es posa a l’ampit de la finestra. Rukeli la mira, després em mira a mi. Quina nit!!
_Et van voler robar el títol.
_Diu Erich –esmenta el seu benvolgut entrenador d’origen jueu Erich Seelig- que es referien al mi com el ‘gitano ballarí’. Que no em deixaran tranquil fins a veure’m a la lona. Que les seves nècies ments no comprenen que un gitano guanyi als seus, als blancs, als gadjé.
Aquesta mateixa tarda Adolf Hitler va decidir esterilitzar a la població Rrom i va donar ordre als centres sanitaris de fer signar a cadascun dels homes sotmesos al procés un document que haurien de portar en les seves butxaques perquè l’autoritat nazi pogués identificar-los com a gitanos castrats.
nace el ave, y con las galas
que le dan belleza suma,
apenas es flor de pluma,
o ramillete con alas,
cuando las etereas salas
corre con velocidad,
negándose a la piedad
del nido que dejan en calma.
¿Y teniendo yo más alma,
tengo menos libertad?
Si al hombre se le desubica en el miedo, no hay vuelta atrás, entra en el reino de la confusión y ya no encuentra referencia ninguna, pierde su orientación y su sentido. Hay que tener cuidado con los muertos, hay que cuidar de los cuerpos, los cuerpos sin vida son sagrados. Es lo único sagrado que queda cuando el miedo lo ocupa todo. El ser humano se pierde en el absurdo al no encontrar en su vida lo que la razón le insinúa, esa ingeniosa puta que hace inventar, fantaseando, la realidad, ordenando ciega. Pero esta misma realidad no sirve de nada cuando la guerra asoma y se hace dueña de todo. En la guerra, el ser humano entra en contacto con aquello que está mucho antes de que la razón hable, antes de que la alcahueta y encubridora logre taparlo todo y hacer desaparecer la existencia auténtica.
_Quan els teus oncles et van posar ‘Rukeli’ de sobrenom a mi no em va agradar gens ni mica. En aquella tabola et van tenir pegant punys a l’aire tota la nit. Ells bevien el vi anyenc i tu no paraves de fer-los el joc. Reien i s’emocionaven en veure’t. Eres preciós. Tenies els cabells negres, com ara, arrissat i llarg, t’arribava a mitja esquena. Vas néixer un dilluns a les tres de la tarda i de seguida vas bramar tan fort que les infermeres que estaven assistint-me al part es van espantar. Érem més lliures que ara. Els teus oncles eren uns músics extraordinaris i uns tractants inigualables. Els senyors els buscaven sempre per a la venda, perquè tenien les millors egües. Així vivíem amb tenacitat i disciplina. Et vas criar com un príncep. Ara ets el rei d’Alemanya… La gitana esclafeix a plorar ofegant-se-li la veu.
Rukeli la mira, s’acosta a ella i acaricia el seu pèl amb tendresa.
_Prossegueix la gitana- I el teu papa Johann?!!
‘Disturbance’, retrat de Lita Cabellut
_Ja mare, ja. Hem de celebrar. No són moments de records tristos -amb tota la tendresa de la qual un home és capaç-.
_Si fill, tens raó. Perquè així va néixer el meu Johann nebot. Es dirigeix a mi reposada totalment del moment drama queen.
_I si les bestioles aquests et lleven el títol quan ells vulguin fer-ho?
_Doncs em presento en el quadrilàter empastifat de pólvores talc, blanc com la nacre, em tenyeixo els cabells rossos com el nazi més nazi de tots els nazis i li arrio a qui sigui una beneïda hòstia que els deixo a tots muts. Aturat, sense moure’m enmig del ring els espero.
Uns anys més tard Adolf Hitler dona ordre d’obrir els Camps d’Extermini d’Auschwitz, Sobibór i Treblinka. Ja sabeu tots i totes el que va passar en aquests menyspreables llocs d’un món amb el sentit perdut, fart de por i abús.
Nace el arroyo, culebra
que entre flores se desata,
y apenas, sierpe de plata,
entre las flores se quiebra,
cuando músico celebra
de los cielos la piedad
que le dan la majestad
del campo abierto a su huida.
¿Y teniendo yo más vida,
tengo menos libertad?
S’escolten guitarres, la címbala i violins que venen carrer a dalt. Rukeli s’amaga al quart del fons –Digueu-los que no estic!- i surt corrent cap al seu cau. La mare dona uns copets a la taula seguint el ritme de les guitarres amb un somriure entreobert. Els cosins de Johann venen a casa.
en llegando a esta pasión,
un volcán, un Etna hecho,
quisiera arrancar del pecho
pedazos del corazon.
¿qué ley, justicia o razón
negar a los hombres sabe
privilegios tan suave y
excepcion tan principal,
que Dios le ha dado a un cristal,
a un pez, a un bruto y a un ave?
La Gestapo va detenir a Johann l’hivern de 1942 i el va enviar al camp de concentració de Neuengamme, prop d’Hamburg. Va arribar al camp el primer dia de l’any quaranta-tres convertint-se en el pres 721/1943. Els kapos es van assabentar que era boxador i els guàrdies van concebre una forma de tortura que per a ells era divertida. Tenien desnodrit a Trollmann i només li donaven una mica més de ració de menjar si perdia per cao en els combats que organitzaven al capvespre.
Els meus turmells estan agarrats per una llosa de ciment que m’arrossega a un fons de terra buida i humida. Sento en les plantes dels peus un pes enorme que m’empassa i em fa mal. Allà no vaig conèixer el bé, només el mal sencer es podia respirar. Menjàvem maldat i dolor i els centellejants estels cada dia s’apagaven. Els meus ossos es van trencar com a escuradents secs i plans. En el cel res es movia i jo era un espectador de la meva pròpia mort. Ni quan em apallissar i van descompondre el meu cos vaig poder donar una queixa que alleugés la meva humanitat calcigada. Es va descarregar sobre mi l’accent del dur odi enquistat, ningú va saber sobreviure a aquella matança implacable i sàdica. Una nena de cinc anys em va mirar, em va somriure i llavors vaig decidir morir en aquest toll de sang calenta.
He guanyat. Malgrat que encara no ho sàpigues, he guanyat.
T’he donat una pallissa sense fregar-te.
Una pallissa que ja mai oblidaràs,
que ja mai oblidaran tots els teus parents alemanys.
Perquè tu em gravaràs els punys a la cara,
perquè tu em donaràs tants cops
que demà podràs dir que gairebé em dessagnes,
però la meva imatge enfront de tu és un ganxo en tot l’ànima.
Un ganxo que ja mai oblidaràs, ni oblidaran,
tampoc les àligues.
Poema escrit per Mohamed Ali a la memòria de Rukeli
La seva memòria va vèncer. Ell va perdre la seva vida.
Família Trollmann. Principis segle XX. Alemanya
A la memòria de tots els palestins i palestines que veuen com desapareixen i moren assassinats els seus sers estimats en aquesta miserable matança a Gaza. Amb l’indici de saber que tornaran els temps foscos, i que quan arribin sapiguem enfrontar-nos als enemics de la vida, sense por.
