20 anys donant suport a estudiants gitanos. Entrevista a Mercedes Porras i Domingo Jiménez

20 anys donant suport a estudiants gitanos. Entrevista a Mercedes Porras i Domingo Jiménez

La Fundació Privada Pere Closa acaba de complir 20 anys d’història, d’incansable lluita per apoderar als més petits i joves perquè siguin capaços de complir els seus somnis i no quedar-se ancorats en el camí de l’exclusió que pateix el poble gitano en l’àmbit educatiu. En aquests 20 anys, l’entitat ha passat d’atendre 25 nois en l’any 1998 a treballar amb més de 2.000 nens i nenes en l’actualitat; i de tenir dos treballadors a comptar amb un equip multidisciplinari de més de 70 persones. Ens hem reunit amb Mercedes Porras i Domingo Jiménez, els dos presidents que ha tingut l’entitat en la seva jove història, perquè ens puguin explicar millor el seu treball per aconseguir l’èxit educatiu de l’alumnat gitano.

Domingo Jiménez, psicòleg, professor i pedagog, ens explica que els alts índexs de fracàs i abandonament escolar en la infància i joventut gitana s’han de buscar en el conflicte cultural que existeix entre el poble gitano i la societat majoritària, “l’escola marca un camí que està ple de connotacions culturals, i a les famílies i xavals gitanos els costa molt més seguir aquest camí. Els nois gitanos no es veuen reflectits a l’escola. No hi ha cap llibre de text que parli de la història gitana, no hi ha res de la nostra cultura que es vegi reflectit a l’escola, i els xavals no senten l’escola com a seva, es veuen una mica allunyats. D’altra banda, existeixen missatges ambigus o de doble vincle, al dir-los, d’una banda que és important que estudiïn i, d’altra, no deixen de rebre missatges de desvalorització, tant per part de la família i el seu entorn més proper com per part de l’escola i dels seus propis companys no gitanos”.

Mercedes Porras, historiadora de l’art i actual presidenta de l’entitat, opina que els índexs de fracàs escolar són elevats en la societat en general i que també cal responsabilitzar i motivar els propis nois i noies, ja que són ells els que poden transformar la seva realitat, “avui dia, el fracàs escolar es dóna en quotes molt altes, tant en gitanos, com en la societat majoritària, com en qualsevol altre col·lectiu minoritzat. I si antigament, els gitanos teníem poques expectatives, avui seguim sense tenir-les. Els nens i els joves no volen estudiar perquè no estan motivats, perquè no veuen una sortida laboral. Ells mateixos t’expliquen exemples de persones que són advocats i que estan treballant de reposadors en un supermercat i, amb aquest panorama, acaben intentant altres opcions vitals, buscant altres dedicacions professionals molt més efectives que no pas estudiar”.

Igualment, Mercedes també troba incompatibilitats entre els interessos de molts joves gitanos i les trajectòries que ofereix el sistema educatiu, molt més dilatades en el temps, “per a ells, els cicles del temps funcionen d’una altra manera i per a nosaltres, els gitanos, en general també. Per a un jove gitano emprar 6 anys de la seva vida a estudiar un batxillerat i una carrera li sona com una cosa eterna perquè li suposa una gran inversió de temps, mentre perceben que aquesta inversió de temps han de emprar-la en un altre tipus de coses, com formar la seva pròpia família”.

Les claus per a l’èxit a l’escola de nens i nenes gitanes

“A la fundació treballem donant a entendre que tant una cosa és importantíssima, la creació d’una família, com l’estar preparat per poder sustentar i tenir una família en condicions. El que nosaltres prediquem és que hi ha temps per a tot, que es pot estudiar, fins i tot paral·lelament, o et pots esperar a formar una família després, però hi ha temps per a tot”, comenta Mercedes.

Domingo ens explica que, a més de conscienciar els joves estudiants, les solucions han de passar per millorar el vincle entre les famílies i les escoles perquè els alumnes sentin el centre educatiu com una cosa pròxima i propi, “el vincle afectiu-emocional entre la família i l’escola ha de ser molt fort. Si existeix aquesta unió, el nen veu al professor com una cosa seva, i això és fonamental perquè el nen estudiï i perquè triomfi a l’escola. No obstant això, sovint els nens creixen amb la imatge del professor com «el paio», com «l’altre». Un nen que no confiï en el seu mestre és un nen que no creu i per tant no va a estudiar.

Domingo considera que no haurien de donar-se situacions de discriminació en la pràctica educativa, “fer aules d’infants o joves gitanos no em sembla acceptable. Jo crec que els xavals han d’estar convivint tots junts, no s’han de fer aules per pakistanesos o aules per a gitanos o aules per magribins. Igual que vivim tots en societat, els nens, nenes i joves han d’educar-se junts i conviure en pau i harmonia o almenys hem de donar-los aquesta oportunitat”.

L’impacte de 20 anys de treball

Mercedes considera que els nois i noies que participen dels diferents projectes que ofereix l’entitat són els veritables protagonistes del seu èxit, “jo, com Mercedes, com a treballadora d’aquesta entitat, em quedo amb l’èxit educatiu de molts dels nostres alumnes. Ells són els veritables protagonistes de la Fundació Pere Closa, nosaltres només els ajudem. Quin major èxit per a nosaltres, com a entitat, que veure com aquests xavals aconsegueixen arribar lluny i estudiar el que volen?”.

La crisi econòmica

Molts podríem pensar que el pas del temps ens encamina indefectiblement cap al progrés, cap a una situació sempre millor que la precedent, però, Domingo ens explica com la crisi econòmica de 2008 va marcar un punt d’inflexió molt negatiu en les aspiracions de massa famílies gitanes, “la crisi ha afectat moltíssim als gitanos, va acabar amb moltes feines. Els gitanos han estat molt independents a l’hora de treballar, treballaven per compte propi i la crisi va trencar moltes d’aquestes feines. Nosaltres ho hem notat en els nens, en el poder adquisitiu de les famílies, en les perspectives de futur dels xavals, a tenir la necessitat immediata de treballar i deixar d’estudiar. Sense les beques que oferim, molts no aconseguirien estudiar, i avui dia encara no percebo una recuperació. Moltes famílies segueixen vivint en una situació de supervivència”.

Una mirada al futur

Els reptes que afronta la Fundació Privada Pere Closa, per aconseguir que nens i nenes gitanes puguin somiar amb un futur lliure de barreres i discriminació, passen per un canvi en les relacions entre gitanos i gachés, per una major empatia i respecte. Domingo reclama polítiques més conciliadores, “m’agradaria que estiguéssim en un món de pau, de conciliació, de voler-nos tots una mica més, d’unió, que tinguéssim una mica més d’empatia. A això hi ha gent que ho diu conciliació, altres en diuen polítiques i pràctiques de pau i altres en diuen amor”.

Mercedes també creu que el diàleg i la convivència han de ser la resposta a l’exclusió i racisme que afecten el poble gitano, “ara que, per desgràcia, estem en uns moments on l’antigitanisme s’està fent tan visible, advocar per la pau, per aquest voler conviure, tant d’una banda com per l’altra, és la clau. No hem de caure en la temptació i deixar-nos portar per l’odi i la ira. Evidentment se’t posa la pell de gallina quan escoltes el que escoltes i quan veus el que veus, però la nostra arma ha de ser la pau i la convivència”.

Sobre el autor

Pedro Casermeiro Pedro Casermeiro
Pedro Casermeiro és llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona. És membre de la directiva de Rromane Siklǒvne i de la Fundació Privada Pere Closa. Pedro també es formador en llengua romaní i coordinador del “Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya”.

Respondre

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies