Homenot Gitano. José Heredia Maya. La mirada neta
Solo las buenas personas son capaces de entender la verdadera dimensión del mundo porque comprenderla es conocer el mal desde el extremo opuesto.
El gitano amb qui m’he citat aquesta tarda és un novíssim poeta que ha enlluernat a Vicente Alexandre i als grans poetes de la seva generació. Parlen d’ell com una veu nova, una veu que ve a reclamar l’oblidada memòria dels gitanos. Tots als qui pregunto em comenten que essencialment és una bona persona i que parlar amb ell és una veritable delícia perquè la seva amabilitat i elegància provoquen en qualsevol un gust especial. Hem quedat a la porta de l’antic Hospital Real, en la Cuesta del Hospicio s/n on des de 1531 se situa la Universitat de Granada. Estem a 24 de maig de 2005 i l’Oncle José es presenta a la cita amb un impecable vestit de lli color os i una mascota de fibra vegetal feta de sègol i de palla encintada en marró carmelita. Les seves sabates són fines i originals, uns mocassins beiges que semblen còmodes en uns peus menuts, els d’un home de baixa alçada. Un cap de port indostaní i un bru rogenc li confereixen un halo de misticisme ancestral. Ens vam donar les mans i noto en la seva la calor d’aquest dia de maig a Granada. Em mira als ulls com un expert en la cura de l’altre, sorneguer i astut.
_ Bon dia nebot.
_ Bona tarda Oncle José, com es troba?
_ Amb cinquanta-vuit anys estic estupend!! Somriu amb tendresa. I tu, què m’expliques?
_ Doncs vaig arribar a Granada a quarts de dues des de Barcelona. He menjat un entrepà en una taverna preciosa de l’Albaicin. Després de dinar m’he vingut una miqueta avall, però ara ja estic bé. El meu papa t’envia una abraçada gran. Fa calor.
_ A Granada, a aquesta calor li diem pa acabat de fer, calentó, sense torrar. Que encara no és xafogor però inflama les carns i la sang. Una calor que a la riba del Darro gaudien els àrabs en aquesta època de l’any.
_ Quina Universitat tan bonica.
_ Aquesta -es refereix a l’edifici que tenim darrere- la hi va portar aquí el Cardenal Cisneros després de cremar sencera la biblioteca de la primigènia universitat Nassarita creada en 1349 pel rei Yosuf I, i que tenia la seva seu a l’edifici de l’actual Ajuntament. El cardenal es va passar pel folre totes les legalitats i va voler esborrar en una crema tota la cultura Nassarita. Li va sortir el tir per la culata i va obrir una úlcera en el seu estómac digna de lloança i celebració.
La frescor del pati interior ens atreu fins a una ombra perfecta. Esvalotats els ocells que no fan migdiada. L’aigua de la font joguineja creant unes figures que volen formar-se, com si volgués crear caps, cossos, flors i no ho aconseguís. L’Oncle s’asseu en un banc sota un arbre de l’amor, Cercis Siliquastrum. Ens acomodem per mantenir una conversa que sense dubtar-ho, ho sé, resultarà una inoblidable experiència.
_ Aquest antic Hospici acollia a tres-cents nens del carrer, orfes en la seva majoria, recollits. Ara la Universitat té prop de cinquanta mil alumnes de diferents llicenciatures, graus i orígens. És increïble com ha quallat l’ensenyament en aquests temps. Em sorprenc cada dia.
_ Vostè és catedràtic de Literatura espanyola i les seves classes són exemplars, diuen.
_ Porto anys assenyalant que la paraula construeix el món. A força de temps les meves classes haurien de ser, almenys, atractives. La veritat és que no puc queixar-me de la meva labor com a docent perquè amb el pas del temps observo que les meves classes estan cada any més plenes d’alumnes i alumnes que arriben amb ganes d’aprendre i saber de què va això de la construcció de la realitat per mitjà de la paraula. Aquesta és la base de la meva labor pedagògica.
_ I com va arribar vostè a les paraules, a la seva poesia?
_ No es neix a la poesia de cop i volta, com neix un nadó, avui m’adono. Es neix lentament al llarg de molt de temps, després de multitud d’ensopecs. Són, solen ser, espinoses les dificultats de l’entorn familiar. Les dificultats socials, acadèmiques, amoroses també tenen molt a veure. Qui desitja, així, sense més, tenir un fill poeta, o filla poetessa? Néixer a la poesia en una dictadura, després d’una guerra, sembla forassenyat i, per descomptat, qui ho dubta, molt poc útil. Durant aquell temps detingut i sorrut, mesquí amb l’oxigen de la llibertat, vam caminar fent coses, prop de l’acció, naixent a realitats noves, després de les meravelloses i encara recents de la infància. Quan el meu pare em va regalar un diccionari em vaig enamorar del llibre extens en significats; em vaig sentir feliç de tenir entre les meves mans aquella peça procedent de la “Librería Estudios” del carrer Mesones. I vaig poder pal·liar la tristesa invasora de l’Espanya franquista! Donar sentit a la cerca en espera de trobar fórmula adequada per a expressar-la exigeix una dedicació sense defalliment.
Del seu primer llibre de poesia “Penar Ocono”
Al corazón la pena me lo arrastra
tres leguas más allá donde me hallo.
Una herrumbre de siglos configura
el gesto que me pongo a cada paso,
este cielo que estreno a cada hora
este mísero grito que me nace
con rumor de palomos por la sangre.
Me decepciona
el alborozo que me achacan
(yo nací hace milenios ya lo dije
y mi cuerpo es de noche herida
por el único rayo de la luna).
Los pies no se me salen del camino.
Me rompo las camisas hacia el llanto.
Se ocasiona el inculto
con sólo que te midan con la vara
no florida que engendra el apellido.
Y porque tantas cosas te han vedado
las lindes de mi reino
el reino donde el ritmo es rama verdecida
y el mar menos viajero que mi raza.
_ És un treball pesat?
_ És d’un profund interès i excitació. La fatiga s’alleuja pels processos dels quals neixen i fan néixer el fet d’escriure. És després de l’escriptura que es legitima el cansament i transcendeix la fraternitat. Vaig néixer a la poesia inquirint per la solitud, sentiment ple de sorpresa més que d’individualitat. No s’està només per absència de companyia, sinó perquè falta consciència d’estar unit (sentiment polític). L’afectivitat neix de les connexions establertes amb altres persones concordes en l’emoció, en la percepció, en les subtileses, què sap ningú d’aquestes coses!
Rock and Roll de las octavas imposibles
Para Miguel Ríos, mi cercano Ulises
¿Quién no tiene un sentido de la música
en los ojos? Los dedos y la piel
cercana, con los labios cantan,
al ritmo en que plañían las vecinas
melodías estrechas de cintura.
El olfato es música en la Alhambra
donde se afinan rosa y jazmines
-¡como dejaron dicho los románticos!—
y construyes el reino de la dicha.
La música te invade el paladar
si comes lentamente lo que amas.
(No siempre está la amada bien dispuesta
al cálido bolero de los senos.
A la sinfónica comida de los labios,
al postre de tu pie como una fuga,
al sabor de los dedos que señalan
el exacto lugar del tono puro.)
¿Quién no tiene un sentido de la música
corpóreo? En octavas de armonía
los dos guardaban íntimos secretos.
Granada, 8 de novembre de 1995
_ Oncle i el teatre?
_ Al teatre vaig arribar des de la poesia. En la poesia vaig trobar la flama d’un art, el més directe de tots, per a comptar la memòria oblidada de la meva gent. Utilitzant la música i la dansa flamenca, vaig crear una dramatúrgia gitana que permetés donar a conèixer la història d’un poble perseguit que demanava a crits parlar. Contar la seva història des del seu punt de vista i des de la seva experiència. Va ser la primera vegada, així ho crec, que la veu i la paraula dels gitanos es va escoltar en l’àmbit del teatre. Va ressonar per tota Europa com un vendaval de llibertat i va ser l’inici d’un repertori que després d’anys d’esforç i voluntat vaig aconseguir concretar en altres espectacles. Va ser Macama Jonda, l’expressió “contra dolor, alegria”. La celebració de la trobada de dues cultures, de dues maneres d’entendre el món: la marroquina i la gitana. Més tard, Sueño Terral, on vaig ampliar el conflicte intercultural a zones més allunyades, intentant fer veure que el racisme té arrels allí on visiblement no apareix. I finalment Un gitano de llei, un episodi sagnant de la nostra guerra civil. La mort d’un bon gitano que predicava entre les arrels de la violència la paraula de la pau i del consol.
Nota. Aquesta breu entrevista està ficcionada des d’un vague record: la vegada que l’Oncle Pepe, Matilde la seva dona i els seus fills José i Elías van ser a la meva casa a Badajoz on van passar un parell de dies en què el meu pare i l’Oncle van parlar sense treva. Fins a les tantes de la tarda jugava amb els meus cosins, i a partir d’una certa hora començava a escoltar les paraules, la conversa dels majors, fins a altes hores de la matinada. En la falda de la meva mare quan ells parlaven dels seus herois gitanos i de les seves gitanes, colossals en força i desafiament. Recordo que els encantava parlar. D’aquí neix aquesta entrevista que mai es va donar, d’aquell rumor nocturn, del record d’un nen de set o vuit anys escoltant la veu de persones estimades que decidien segurament la meva manera de pensar en el futur.
Nota biogràfica. Transcorria el 2 de gener de 1947 quan, en la localitat espanyola de Albuñuelas va arribar al món José Heredia Maya, un home pertanyent a una família gitana d’escassos recursos econòmics que, amb el pas dels anys, es destacaria com a escriptor, poeta, docent i dramaturg. Aquest descendent de la parella composta per Cándida i José va demostrar una gran passió per la poesia i en 1973 va sortir a la llum el seu primer llibre, batejat com “Penar Ocono”. Temporades més tard, l’obra teatral “Camelamos naquerar” (traduït com “Volem parlar”) li va permetre perdre l’anonimat. “Poemas indefensos”, “Charol”, “Experiencia y juicio”, “Un gitano de ley”, “Memoria de papel”, “Macama Jonda” i “Literatura y Antropología” són altres títols que permeten apreciar el talent per a l’escriptura d’aquest espanyol que va aprofitar la popularitat aconseguida amb la seva activitat artística per a reivindicar els drets del poble gitano.
Cal destacar que qui assistís a la Universitat de Granada per a formar-se en Filologia Romànica va tenir l’honor de ser el primer catedràtic d’ètnia gitana que va arribar a fer classes en una entitat universitària espanyola. En aquest mateix centre d’estudis, entre 1978 i 1984 va exercir com a codirector de l’Aula de Poesia. Així mateix, va ser fundador del Seminari d’Estudis Flamencs de Granada i impulsor d’una revista anomenada “La mirada limpia”.
En relació a la seva vida privada va formar una família al costat de Matilde Moreno, la mare dels seus dos fills: en 1972 va arribar el seu primogènit, José, i en 1974, van celebrar el naixement d’Elías.
El 17 de gener de 2010 el nostre Oncle José va marxar.
Aunque sea reciente mi carné
Aunque sea reciente mi carné
yo nací hace milenios:
cuando despacio al paso de la bestia
el horizonte se horadaba.
Cuando la muerte
era un signo de Dios omnipotente
y no un signo de Dios exterminando
(es posible que no existiera Dios
todavía en la mente de los hombres).
Cuando los niños
jugaban con la luna
y todos con la misma se acostaban.
Cuando decir yo espiga
o Federico era lo mismo.
Cuando el mar y su canto era la miel
de todo oído y paladar bien hechos.
Cuando Ulises y Sancho no existían.
Cuando la Tierra era una estrella
y no un soporte
de mendigos de muertos
de famélicas madres de animales terribles
y no un soporte digo
de negros de amarillos y de blancos
y dentro de los blancos
moros indios y gitanos entre otros.
Cuando las cosas eran más de Dios
y más de todos.
Cuando nací ya hace milenios
aunque sea reciente mi carné
todo era mucho más hermoso
pero aquello duró
lo que un relámpago
o tal vez menos.
