Buscant respostes amb Yumitus de la Payoya
En aquest article em permetré posar una mica de bàlsam al meu pessimisme i decepció habitual amb el panorama que afronten els músics, en general, i els rumbers, en particular. Perquè, a pesar, que sento que se’ns escapen les arrels de la nostra música, continuen aflorant joves i nens carregats d’una genètica musical impròpia per a les seves edats.
Aquests dies he estat pensant molt en els fills d’aquells als quals considero hereus de la meva generació, en els fills d’aquells als quals els vaig donar el biberó de la rumba i, amb orgull, vaig presenciar com creixien i es convertien en grans músics, posant el llistó musical i de producció molt alt.
Avui he decidit demanar opinió a un d’aquells nens que es pujaven a l’escenari quan tocàvem en les noces i que aprofitaven el nostre descans per a tocar els instruments que hi havia a l’escenari. Parlo d’en Yumitus de la Payoya, un artista que ja de molt jovenet tenia idees molt revolucionàries i molt clares. Es va desmarcar del que feien llavors els rumbers i va explorar nous horitzons musicals, fusionant la rumba amb el jazz, el funk, la salsa o el rap, obrint, amb saviesa artística, portes que ningú s’havia atrevit a obrir.
La seva extensa llista de treballs discogràfics comença amb un LP titulat ‘Loco Músico’, un títol que defineix a la perfecció el caràcter d’un artista obsessionat amb la innovació que va aconseguir captivar el jovent del moment. Avui, ja deixada la joventut una mica enrere, ningú discuteix que és un dels colossos de la rumba i el rei de la seva generació.
Així que ningú millor que ell, que va experimentar amb la rumba més que ningú, per a preguntar-li sobre el futur de la rumba. M’explica que “s’han perdut les arrels, que la rumba necessita tornar als seus principis i que ell necessita compondre nous temes amb aquell sabor anyenc d’abans”, i continua matisant “rumba de veritat”.
Al igual que un boxejador impacient que no pot esperar al següent round per a decidir la sort del combat, decideixo llançar el meu cop més temut: Quina música escolta el teu fill? I Yumitus no només no va trontollar sinó que em va retornar el seu millor cop. “En primer lloc, mai he volgut influir-li en la música, però per a ell, la música és una cosa innata que li surt de dins. L’admiro amb orgull i reconec un potencial brutal com a músic”, i va continuar explicant que el seu fill toca el babybass, un contrabaix elèctric, i ens va precisar que ho fa “amb un sabor molt antic i molt autèntic”.
Yumitus va continuar explicant-me l’afinat gust per a la música que té el seu fill. “Ja de molt petit li agradava escoltar Earth, Wind and Fire, funk pur, o Ismael Rivera, salsa antiga per a oïdes molt enteses”, em va comentar.
També em va confessar que “ja no hi ha molts joves que estudiïn la guitarra que és el nostre instrument nat”, i seguim la conversa entorn al que avui dia escoltem. “A mi, m’encanta el jazz, el funk, la salsa, però per exemple segueixo molt de prop a Bruno Mars, potser pel seu so ambigu que em recorda als 80s i 90s, moment de gran música”, explica en Yumitus.
Aprofitem que van sorgir en la conversa els 80s i els 90s per a deixar-nos emportar per la nostàlgia. Parlem de la seva mare, la Payoya, que feia li feia els cors a Peret i que va marcar una gran influència musical en ell. També em fa una mica la pilota i em diu que Chipén vam ser un dels seus grans referents. I finalitzem la nostra conversa amb una necessària reflexió. “Continuo pensant que la rumba catalana no morirà mai, però que hem de recuperar-la tal com era i donar gràcies que els nostres costums continuïn passant de generació en generació”, va concloure Yumitus.
