Un relat feminista i gitano. Conversa amb Nieves Heredia
Veig a la cosina Nieves falta d’energia de tantes coses a les quals una dona gitana ha de fer front diàriament. Aquesta fatiga, però, li dona un aire de dona forta, hercúlia, bella i valenta. Es queixa d’esgotament però quan comença a mirar-me, quan s’enfronta a l’entrevista que li faré, es recompon amb una certa gràcia que mostra enginy i caràcter. Es prepara amb tal celeritat, que abans de fer-li la primera pregunta ja la tinc amb uns ulls grans de gitana mirant-me com una nena de set anys, desperta i viva. M’agraden les persones que treuen la seva energia no de fora, sinó des d’allò que fan. Vull dir que de la seva fina educació, davant la nostra xerrada, saca forces amb mi. Li agraeixo haver-me atès.
Dona i gitana amb una família, avui nombrosa, que treballa des de fa setze anys a la recerca d’un dia en què descansar sabent que la tasca està complerta. Filla d’una mare civilitzada per l’experiència, treballadora com ella, una lluitadora de la vida. La filla major de Nieves, deu anys, i un parell d’esplèndids bessons d’any i escaig. El seu company sempre mirant-la amb ulls d’admiració i sorpresa. El seu treball en la Fundació Privada Pere Closa des del projecte Siklavipen Savorença (Educació amb tothom) posiciona definitivament a aquesta senyora tan culta de gest, jove de mirada neta. La seva postura és relaxada i concentrada, sembla un d’aquests monjos budistes que estalvien energia fins de la seva respiració i s’alimenten del sol, d’un déu a qui ella estima.
_ Hola Nieves
_ Hola Juan
_ Quan et vaig conèixer, en sentir-te parlar vaig deduir que ets una professional amb vasta experiència en el que fas.
_ Vaig començar jove Juan, que això per a mi va ser una virtut. M’ho prenc com a virtut perquè vaig començar a palpar i agafar taules molt aviat. Jo tinc trenta-tres anys i porto aquí en la Fundació setze. Vaig començar aquí quan encara no m’hi havia ni casat, em vaig casar aquí, vaig ser mare aquí i tot aquí, a la Fundació. És a dir, que per a mi no és només un treball, és una cosa que m’acompanya en la meva vida. Estimo a la Fundació com alguna cosa meva. I les persones amb les quals treballo fa molts anys, de frec i contacte, fan d’això una família. I com m’agrada el que faig no se’m fa pesat. Després de tant de temps, cada any l’agafo amb més ganes.
_ D’on ets tu? Quina terra és la teva?
_ Terra?! -riu- Jo vaig néixer a Gran Canària perquè el meu pare és d’allà, la meva mare es va casar, va anar allà i vam néixer el meu germà i jo. Molt joveneta la meva mare es va divorciar, es va venir aquí amb els seus pares i jo em vaig créixer a Barcelona. D’allà no tinc records -fa una greu inflexió en la veu-.
_ I la família de la teva mare?
_ Són d’aquí, andalusos d’origen, però establerts a Barcelona des de fa molts anys. D’origen malagueny. Per això el meu accent, el meu deix és andalús. Aquests, els refranys són d’aquella terra.
_ En algun moment de la teva infància vas dir: “Vull aquesta professió, aquest treball m’agrada”?
_ La meva trajectòria vital i acadèmica és típicament gitana. Va ser tot molt espontani, la meva decisió d’estudiar no va ser meditada, no va ser ni treballada ni introduïda per la meva família. Et conto una anècdota. En quart de l’ESO una ha d’agafar un rumb. O deixar-ho o continuar estudiant. Jo deia que no volia, que estava cansada, que volia era ser a la meva casa, sortir amb les nenes, aixecar-me tard… I l’últim dia de les preinscripcions a Batxillerat, em vaig dir: “que faré jo a la casa? Vinga, estudiaré!”. Això em va fer mal, em va afectar perquè pensava si ho feia bé, si ho feia malament. Em quedava sola, l’única gitana que estudiaria. Serà això rar? Però jo no deia res, jo seguia cap endavant. I l’últim dia de les preinscripcions, jo sola, sense comptar amb la meva mare, em planto a l’Institut de la Mina i dic que vull fer el Batxillerat. El que si reconec és la sort que vaig tenir amb un tutor que em deia que jo valia molt, que m’havia graduat i que no em podia quedar allà, que havia de continuar estudiant.
_ Et recordes del nom d’aquest tutor?
_ Clar! -amb un somriure sincer- Bienvenido. I després Antonia, una professora amb qui tenia una molt bona relació.
_ I la família quina et deia d’estudiar?
_ La meva mare em va preguntar què era això del Batxillerat. Jo li deia que eren dos anys d’estudi i que després no sabia que faria. Ella estava molt contenta perquè sabia que era una cosa bona. A la meva família mai m’han posat impediment però tampoc m’ho han realçat. Va ser una decisió molt meva. I des d’aquell moment, que vaig entrar a estudiar a l’Institut, vaig començar a formar part de la Fundació. Dues tècniques d’educació van venir a conèixer-me, em van ajudar amb el tema dels llibres, etc. No teníem mitjans, la meva mare estava sola i vivíem de la venda ambulant -els ulls de Nieves centellegen-. Menjàvem, no ens faltava de res, però no hi havia luxes. Quan van arribar els llibres per a mi va ser una cosa especial, l’olor de llibre nou és molt agradable.
_ Llegeixes?
_ Sí. M’agrada llegir. Però unes certes coses. Coses de Déu, tema reflexiu. Per a mi, Déu és lo principal a la meva vida, em considero creient cristiana i evangèlica de Filadèlfia. Per la situació laboral no puc, no tinc temps d’anar al culte, però quan vaig hi gaudeixo.
A Nieves se li encén la seva cara, se li il·lumina l’ànima en parlar del seu Déu beneït. Una força que porta ella a la seva vida i que reforça l’esperit d’aquesta dona que des d’un principi mostra una intel·ligència espiritual clara.
_ Ara m’agradaria canviar de tema Nieves. Les dones teniu un sentit molt més ampli de la fortalesa i cerca de la cohesió familiar i social. Amb les mares amb les quals treballes quina percepció tenen de l’educació acadèmica?
_ Mira Juan, tinc mares joves, unes altres amb una certa edat, majors que jo, i totes coincideixen que elles consideren i s’adonen que no van tenir les oportunitats que ara poden brindar a les seves filles. I el fet que no estudiïn no serà perquè deixin d’oferir-li la possibilitat. És una elecció. Donaré a les meves filles la possibilitat de triar què fer, insistiré que estudiïn i sabran que hi ha més camins. Això és comú a les mares amb les quals treballo, poques tenen el graduat escolar. Si elles veuen que els seus fills tiren cap endavant, que les seves filles van a un Institut i volen continuar estudiant les secunden al cent per cent. És més, s’enfaden amb les nenes si veuen un descoratjament puntual. Els diuen: “el pare i jo no hem tingut aquesta oportunitat, has de continuar”. Al final, veig que provoquen la decisió en les nenes.
Aquesta idea que hi ha que a les gitanes no li interessa l’educació de les seves filles, això és una faula -Nieves recalca les seves paraules amb un gest d’evident desacord-. Perquè el que jo conec i amb el que treballo veig que sí que estan darrere dels seus fills i és el que funciona. Quan una nena, un nen rep aquests consells, aquesta explicació, aquest discurs de la importància d’estudiar i del benefici que serà en les seves vides, les nenes el reben. L’oïda s’acostuma.
Quan Nieves diu això no puc deixar de recordar a Aristòtil quan diu que el coneixement arriba, entra, s’estableix a través de l’oïda. L’oïda com a via estètica i ètica del coneixement. Ella aliena a la pedanteria, somriu.
_ Com veus tu, mare, dona i mestra, l’àmbit educatiu generalista en relació a les dones gitanes?
_ En general, ho veig obsolet per a tota la població. Però per a l’alumnat gitano està obsolet perquè partim de que unes certes persones volen ser mestres i decideixen estudiar una carrera per a graduar-se com a professors, i aquí el motlle cultural no es toca, el tema racial no està contemplat. A mi no em serveix de res que un professor es tregui la seva carrera i no tingui en compte com som les gitanes, ni els qui som -sospira-. Aquesta persona, amb recursos estatals, no ve capacitada per a atendre les gitanes. No estan preparats per a ensenyar, per a tractar amb elles, per a compartir codi. No estan preparats. Ho aprenen, cames ajudeu-me, amb els anys i perquè algun mostra interès. Uns altres segueixen com estaven, amb el mateix racisme. És un desavantatge social perquè no es prepara als professors en aquests temes tan importants. Qui diu gitanos diu àrabs, diu xinesos, pakistanesos, africans, etc. El que és un veritable problema i una gran mancança és que tota aquesta riquesa cultural no estigui contemplada actualment. I és una realitat, la gitana, que està fa més de sis segles a Espanya -elevem els dos la veu i riem quan ens adonem-. Si hi hagués una voluntat política que utilitzés les eines i recursos que té a la seva disposició per a trencar el discurs ranci canviaria perquè pogués donar-se lloc a un sentiment de responsabilitat, necessari per a revertir l’oblit cultural al qual estem postergats. Les nostres generacions estan cada vegada més preparades, els meus nens i nenes tenen models gitanos que naturalitzen el fet d’estudiar.
_ Com estan els teus fills? El bessons. La nena major.
_ Els bessons van a la bressol i la meva Lola és a cinquè de primària i estic molt contenta amb ella perquè les notes són bones, la professora està amb ella encantada, la felicita molt. La meva nena és una mica com jo, li agrada el col·legi, és molt responsable. Té l’hàbit de portar-ho tot al dia. M’encanta.
_ Des de la teva experiència, la dona gitana està sumant-se a la visió femenina del món?
_ La dona gitana va ser pionera per al Feminisme. Antigament la dona era la qui es buscava la vida als carrers i venia i tractava. En canvi a la societat paia la dona estava guardada com si fos un cristall, no podia sortir i no podia parlar. No podia ni gestionar diners. En canvi, la dona gitana si ho feia. Això se li ha oblidat a la societat. Ara som submises als marits quan era a l’inrevés. La conquesta del carrer i portar la seva casa endavant, en això la dona anava al mateix temps que el marit. Ho he viscut quan era petita. Érem pioneres en aquest sentit que crec important. La dona gitana tenim alguna cosa dins que ens fa tenir aquesta força quan la necessitem, la traiem. No crec que siguem dependents, penso que si traiem la força, el valor a la vida, fins i tot tenint una por natural, som unes lluitadores. La dona aixeca la casa, en les situacions dolentes és ella la que tira endavant de la llar.
_ Què opines de l’actual Feminisme, de tot el procés necessari de restituir a la dona en el paper protagonista que ha de tenir per justícia social i cultural? Aquest concepte tan en ús ara, l’apoderament.
_ Jo no domino els termes i de vegades el que vull explicar després coincideix amb el terme. Jo sóc defensora del feminisme, de la igualtat. Per exemple, jo no considero que el poble gitano pugui tirar endavant només amb la figura de la dona empoderada. Ha d’haver-hi una companyia, un acord, un suport. Perquè si jo, per exemple, com a dona aconsegueixo tot a la meva vida, m’empodero al màxim però no comparteixo amb el meu marit i el meu company unes certes coses, o ell no veu important el meu procés, o no està amb mi en aquest desenvolupament, per a mi, el procés estaria buit, no serviria de res. Després hi ha dones molt cansades, molt cremades per aguantar coses i que han necessitat un enlairament i un desagafo de l’home per a col·locar-se en el món. Però per a mi, insisteixo, no n’hi ha prou que la dona tiri endavant, vull que siguin la dona i l’home els qui el facin junts.
_ Respecte al teu treball d’orientació acadèmica, què busquen les nenes gitanes?
_ Les nenes busquen sempre estudiar alguna cosa que els agradi, ho busquen prop de casa, al barri. Busquen que els estudis siguin un objectiu curt, assolible i compatible amb altres coses de les seves vides. No busquen com a primera idea una carrera llarga, no. Elles comencen a estudiar a poc a poc, van fent camí i al final acabaran estudiant un grau o no. Van superant etapes que li col·loquen a l’inici d’altres noves i prenen la decisió en aquest moment segons les seves circumstàncies. Totes busquen millorar, tenir qualitat de vida, apostar per un futur en el qual puguin ser independents. Volen treballar, volen estudiar i si després es casen ja tenen tot aquest camí recorregut i tota una sèrie d’eines per les seves vides.
En aquest curs, per exemple, la majoria de les nenes i nens amb els quals treballo han triat la Formació Professional. Perquè el que ofereix l’FP els crida més l’atenció. L’orientació comença en tercer de l’ESO i continua en quart. Els planteges seguir amb els estudis d’assignatures: matemàtiques, geografia, biologia i qui no ho té clar, en principi, se li fa tot un món. En canvi a l’FP se’ls ofereix Perruqueria, Estètica, Informàtica, etc. Això els atreu molt més.
_ En el reforç de l’autoestima, un dels aspectes penso importants del teu treball, quins esculls, obstacles trobes en el dia a dia dels nens i nenes al teu càrrec? On incideixes més per a aconseguir aquest reforç?
_ Cal insistir molt que elles poden. De vegades no es veuen segons en quins llocs perquè al no haver-hi models i referents gitanos pròxims que estiguin en aquests àmbits entren en dubte i pensen que no seran capaços d’avançar en aquest camí professional. Elles mateixes entren en una dinàmica del “no puc”. Primerament no tenen una autoestima alta, encara que treguin deus a l’institut. Però segons anem treballant amb elles en el dia a dia, les preparem per al moment en què han de decidir si continuar estudiant o deixar-lo. Llavors, en aquest tràngol de decisió tan important en les seves vides, t’adones com han construït un relat a través d’aquest treball de reforç, de potenciació amb nosaltres. Ara sí que s’atreveixen a seguir aquest camí.
_ Quins vincles s’han d’establir amb les famílies?
_ El més important és establir un vincle en aquest treball. Si no està el vincle tu cridaràs a una mare i no et prestarà l’atenció que penses que t’ha de prestar. No tindrà en compte el consell que li dones. No t’explicarà els problemes que té en relació al col·legi dels seus fills. El vincle sorgeix del saber escoltar-les. Donant-los el seu lloc, fent coses a les quals puguin acostar-se, enxampant-les en moments informals i que vegin que et recordes d’elles. Coses petites que els resols i generes vincle. Tenir en compte tot el context i circumstàncies de les famílies amb les quals treballes -Nieves em mira ajustant els seus ulls com qui ha arribat al final d’una entrevista-.
Les mares són al centre de l’educació dels nens. Són elles les que manegen aquest assumpte tan important per a la família, per a la societat, per a la cultura. Hem de recordar que l’ensenyament acadèmic, l’educació escolar és decisiva per al futur dels nostres fills. Elles, les dones, les mares estan al cor i nucli d’aquesta tasca. Docents, mares, educadores i psicopedagogues, agents socials. Elles al voltant dels nostres nens i nenes per a crear un cercle de confiança, acollidor i acurat on es doni la possibilitat de desenvolupar la intel·ligència. Una tasca que ens fa valorar, una vegada més, el que de justícia ha de ser valorat sense ambages: la mirada del món de la dona és per la seva naturalesa valenta, tenaç, serena i vigorosa. Aquests dies de celebració serveixen per a reflexionar sobre la tasca tan poderosa de la dona. La resta de dies serveixi per a celebrar la vàlua de les dones de les nostres vides.
_ Gràcies cosina pel teu temps.
_ Gràcies Juan.
