La Casa de la Rumba Catalana, un acord amb moltes opcions de materialitzar-se
Avui porto molt bones notícies, molt importants per a mi, ja que porto molts anys reivindicant la necessitat de posar en marxa iniciatives com la que comença ara, encara que amb menys pretensions. Així que doblement content!
Quan vaig començar de molt jove a fer maquetes, tenia llavors onze anys, els mitjans eren molt pocs i, vist amb perspectiva, molt prehistòrics. Vivíem en un món analògic i feia poc que es començaven a veure reproductors i tocadiscs en estèreo. Jo me les apanyava amb dos cassettes de la marca Philips, amb un gravava, i en reproduir el gravat, gravava amb l’altre, afegint un nou instrument. Òbviament, cada vegada que afegia una nova pista, sonava pitjor. Eren maquetes molt precàries, però em servien per a pensar en l’estructura del tema, idear els arranjaments i començar a fantasiar amb això de la producció musical. La meva major il·lusió era tenir algun tipus d’artefacte amb la qual poder gravar millor. Vaig anar fent invents amb una caixa de ritmes, després amb un teclat molt simple, podia fer acompanyaments i a poc a poc anava millorant. Passava nits sense dormir, gravant, em portava amics a casa, posàvem baix, percussió, cors, i vam anar aprenent tots junts. Van passar els anys i vaig poder comprar-me una consola de gravació Tascam, un cassette de quatre pistes. Encara que això ja era un gran pas en l’època per a joves com jo, les nostres gravacions no deixaven de ser una ‘maquetilla’ amb algun instrument més.
Quan vaig veure la llum va ser quan un músic, amic meu, molt més avançat en qüestions tecnològiques, em va ensenyar com gravava amb un ordinador, un Atari de cinc-cents megues de disc dur. Vaig al·lucinar amb totes les possibilitats que oferia per a gravar instruments diferents. Aquell dia vaig saber que la informàtica aplicada a la música anava a ser el futur (actual present) de qualsevol producció musical. Així que vaig acabar dedicant-li moltes hores acompanyant al meu amic en les seves gravacions, observant-lo i aprenent d’ell. Amb el temps, ell es va comprar un ordinador encara millor i es va desfer del seu antic ordinador, me’l va regalar!
Des de llavors vaig començar a compartir tot el que sabia amb altres joves, sobretot amb les generacions que venien per darrere meu. Quan vaig muntar el meu primer estudi, el meu fill i els seus amics sempre venien en sortir de classes amb la il·lusió d’assajar i gravar alguna cosa. A poc a poc van anar aprenent sota el meu guiatge, i van acabar per muntar el seu propi ‘Home Studio’ en una habitació de casa. Jo els transmetia tot el que havia après en estudis professionals, maneres de gravar els instruments, com barrejar i com reproduir els temes. Va ser llavors quan un cosí meu, que formava part de la junta directiva de la FAGiC, la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, va començar a venir per l’estudi i a convèncer-me que totes les possibilitats i aprenentatges que els estava facilitant a un grupet de joves del barri hauria de poder ser extensible a tota la joventut gitana, ja que hi havia molts joves amb ganes d’aprendre. I no va parar fins que em va convèncer. Llavors vaig fundar amb una associació per tal oferir aquest espai d’aprenentatge als més joves interessats en la producció musical. La iniciativa es va convertir ràpid en un espai on els joves es reunien, compartien inquietuds musicals, motivació per practicar i aprendre. Jo, a més d’acompanyar-los en la faceta més tècnica, també compartia amb ells la tradició històrica de la rumba catalana, com neix, com van ser els inicis, com és l’esperit que hi ha darrere i el seu sentit més comunitari. És a dir, oferíem un espai als més joves on reproduir la nostra tradició musical i permetre que aquesta creixés i evolucionés.
En la meva trajectòria associativa he tingut l’oportunitat de conversar amb molts polítics i tractar de convèncer-los de la necessitat d’una major inversió en iniciatives com aquesta, un espai obert a tothom interessat per la nostra música, per a la seva difusió i a per a fomentar l’aprenentatge dels més joves i facilitar l’evolució del gènere als nous temps. Jo no vaig tenir èxit quan va ser el meu moment, així que quan, a principis d’aquest mes, vaig escoltar la notícia que la Plataforma per la defensa de la Rumba Catalana i la Fundació Agrupació de Cases d’Innovació, Cultura i Art de Catalunya (ACICAC) van anunciar l’acord per a crear ‘La Casa de la Rumba Catalana’ em vaig sentir eufòric i terriblement orgullós dels més joves que jo pel seu assoliment.
La Fundació ACICAC, que es dedica a recuperar espais històrics de Catalunya que es troben en desús per a donar-los una nova oportunitat de dinamització cultural, ha col·laborat amb la Plataforma per la defensa de la Rumba Catalana en el disseny i l’aterratge d’una iniciativa que serà crucial per a la dignificació del nostre gènere musical i la seva protecció i difusió.
Els objectius de la Casa de la Rumba Catalana seran internacionalitzar la indústria de la Rumba Catalana i promoure el seu reconeixement per part de la UNESCO com a patrimoni immaterial de la humanitat, també donar visibilitat a aquest gènere musical i als seus artistes, generar un arxiu històric de la Rumba i enfortir la identitat i cultura gitana catalana.
La Casa de la Rumba Catalana se situarà en el Raval de Barcelona, en el barri on va néixer aquest gènere. El centre comptarà amb diferents espais que amenitzaran la vida cultural entorn a la Rumba Catalana. Entre ells destaca un Museu de la Rumba Catalana, una cafeteria amb estètica dels anys cinquanta on es podrà actuar, i una escola de música amb sales d’assaig i gravació.
Per a mi és tot un somni que espero que es pugui fer realitat ben ràpid i gaudir-ho al màxim. No vull perdre aquest humil espai per a reconèixer i agrair la tasca de les persones i entitats que estan lluitant per treure aquest projecte cap endavant. Molts ànims!
