Conversem amb Rogeli Herrero, de Los Manolos
Avui vull compartir amb vosaltres la conversa que vaig tenir fa uns dies amb el meu compare Rogeli Herrero de Los Manolos, un artista, una persona i un professional a qui li brindo tots els meus respectes, un amic a qui tinc l’honor d’oferir-li, amb afecte, el títol de ‘compare’, en un món i un moment en què ja es fa difícil compartir aquesta deferència amb algú.
Ens vam conèixer fa més de quaranta anys i sempre ha mantingut la seva postura amb fermesa i elegància. Sempre ha estat ell mateix, i ha sabut ser-ho respectant als seus amics i a la rumba catalana. Després de molts anys de dedicació, talent, disciplina i respecte per la seva professió i per la rumba catalana s’ha guanyat ser tot un referent i ser part de la nostra història musical compartida. I és que, el seu talent –i el dels seus companys de formació– li ha permès cavalcar a la frontera de la rumba catalana més ortodoxa i les avantguardes del seu temps sense perdre un àpex d’essència.
Rogeli és un home senzill, amb sabor de barri, pare de família i professor d’ofici. La música ha estat la seva passió, des de Jazz a Funk, passant per la clàssica o la salsa, i civilitzat en el barri d’Hostafrancs, barri de gitanos i rumba catalana, d’on sorgeix la seva passió per la nostra música.
De jove, els caps de setmana s’ajuntava amb els amics i van començar a fer versions d’èxits del moment per rumba, una fórmula que va funcionar i que li marcaria per a tota la vida. Així neixen ‘Els Manolos’ en el barri d’Hostafrancs. Fer música per diversió, i divertir al públic, una equació molt senzilla i molt complexa que permet fer-se un lloc en aquest món de la música.
Van fer els seus primers passos a Barcelona participant en concerts de rumba, fent una música enganxosa, respectant l’estil i guanyant-se l’amistat i confiança de la comunitat rumbera de llavors.
Jo encara recordo una actuació de Chipen on Los Manolos obrien el concert. Va ser veure’ls en escena i caure rendit a ells. Em vaig enamorar de la seva senzillesa i no vaig poder resistir-me a convidar-los a pujar a l’escenari pel fi de festa i improvisar junts. I després de molts anys, segueixo enamorat d’ells perquè mantenen els mateixos valors i la mateixa professionalitat que el primer dia.
Poc després de conèixer-los, decideixen agafar la furgo i marxar-se a Madrid a veure el que es coïa per allà. Aconsegueixen fer diversos concerts i, en un d’ells, reben una important oferta d’una multinacional. Després de molt pensar-s’ho, accepten. Els munten una excel·lent campanya promocional, ‘Els Manolos’ es converteixen en un fenomen musical. El seu estil desenfadat i el seu peculiar look fan que arribin amb molta facilitat a un nou públic
Si jo hagués de definir el seu clímax artístic, òbviament seria la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpic de Barcelona. Juntament amb Peret, Los Amaya i altres artistes, van fer que la Rumba Catalana sonés en totes les televisions del món.
Li vaig preguntar per les seves influències i em va descriure la seva “Santíssima Trinitat”. “Peret, perquè la seva rumba tenia un so racial i pur, que naixia amb una guitarra i unes palmes. El Pescaílla, pel seu estil particular, més fusionat, amb més influència flamenca i amb molta solera. I el Gato Pérez, que implica anar mes allà de la rumba, fer-la més gran, va partir de l’ortodox, va incorporar nous harmònics i lletres diferents amb sabor de barri, va crear una rumba més heterodoxa que va arribar a un públic jove”, em va explicar Rogeli.
Seguidament li vaig preguntar la seva opinió sobre l’estat de salut de la Rumba Catalana. “La rumba sempre ha estat un gènere que està en l’UCI i que, de tant en tant, es desperta i reviu de nou”. “Potser no estem en un bon moment o no hem sabut arribar a la joventut, que avui dia tenen altres tendències”, i va continuar, “crec que fa falta una renovació de repertori i no caure a repetir velles versions”.
La seva recomanació per a tornar a sortir de l’UCI una temporada és “renovar repertori amb temes, fusions, posar-nos al dia amb les noves tendències musicals, xarxes socials, plataformes i canals de difusió i promoció digitals”. I va matisar, “seria la joventut la que hauria de prendre les regnes i no deixar que ens oxidem, sinó que ens incentivessin a fer coses noves, en les quals ells prenguessin la direcció”.
La conversa va seguir entorn al protagonisme que han d’assumir els més joves. Tots dos convergim que ells tenen la clau, que no han d’acomodar-se i que tots hem de fer pinya més que mai perquè les nostres arrels musicals no es perdin.
Va ser una xerrada de la qual vaig gaudir, perquè després de quaranta anys, com he esmentat anteriorment, continua professant el mateix respecte a la professió, a la Rumba Catalana i als seus col·legues que el primer dia.
Que la rumba us acompanyi!
