Entrevistem a Sicus Carbonell de ‘Sabor de Gràcia’
En aquesta ocasió, ha estat tot un plaer per a mi entrevistar un digne hereu d’una llarga saga d’artistes, en Sicus Carbonell, que ja de molt jove va agafar el timó de la rumba i s’ha convertit en tot un emblema per als rumbers, agraciat amb l’afecte del públic i una extraordinària carrera professional amb la seva formació ‘Sabor de Gràcia’.
Com neix l’artista? Com es converteix Sicus Carbonell en el líder del grup de referència en el món de la Rumba Catalana?
“A casa sempre s’escoltava rumba, a Peret, a Chacho, el Pescaílla … i als sis anys, el meu avi em va regalar una guitarra. Al principi no tenia gaire idea, però a poc a poc vaig anar aprenent i, amb la pràctica, li vaig anar agafant afició”, va confessar. “De fet la meva besàvia ja cantava molt bé, diuen que quan venia Manolo Caracol a Barcelona anava a escoltar-la. Un oncle carnal d’ella era guitarrista de Carmen Amaya. Un altre oncle portava un tablao, i tota la seva família tocava i ballava. Per això, el meu avi va voler que aprengués a tocar la guitarra. Així que als vuit anys ja feia concerts al balcó de casa acompanyant els discos de rumba dels grups que llavors sonaven. Les noces gitanes em van influenciar moltíssim amb els grups de moda que tocaven llavors, com Chango i, per descomptat, vosaltres, Chipen, va ser una gran influència perquè el vostre so tenia un punt més modern”, va aprofitar Sicus per a elogiar-me i demostrar les seves bones formes …
Quan decideixes fer el salt al món professional? li vaig preguntar. “Amb nou anys vaig actuar a la plaça del Raspall i, per a mi, això va ser el detonant. El Gato Pérez ens va oferir fer un disc, però el meu pare no em va deixar, em va dir que primer havia d’estudiar i després ja veuríem”, i va continuar explicant, “van passar uns anys i vaig gravar el meu primer disc amb ‘Aiaiai’ que, per cert, vas ser tu qui va posar les guitarres”, –fent referència a mi, una altra vegada, bons modals, … -. “Després començo amb un projecte que es va dir ‘Sabor de Gràcia’. Gravem un primer disc amb molt pocs recursos. Avui dia, quan l’escolto m’amago perquè està tot molt mogut i sona poc professional. Però aquest enregistrament va ser una referència per a superar-me i prendre’m les coses més de debò. Vaig decidir deixar la vergonya al camerino i aprendre del què feien altres grups en directe. Tot va ser molt ràpid, vam encertar fent rumba en català i de seguida ens vam veure fent concerts a les festes de la ciutat. Vam tenir una molt bona acollida i, a poc a poc, ens situem en el candeler. Avui no puc queixar-me dels resultats”, se sincera Sicus.
En aquest punt arriba una pregunta obligada i de la qual molts hem d’aprendre: Quines són les claus de l’èxit per a tu?
“En primer lloc tocar amb els peus al terra i treballar amb humilitat”, i va continuar explicant “Peret va ser un gran referent. En ell, vaig veure professionalitat i disciplina. Va ser una cosa que em va marcar, des de llavors mantinc la disciplina com la més important en la meva carrera”.
Seguidament va passar a una reflexió carregada de present. “Ara cal esforçar-se molt més, les coses ja no són com abans. Has de ser tu mateix el que et produeixis i et planifiquis la promoció. En tot això, les noves tecnologies de la comunicació són les que manen”. En aquest moment, Sicus va comparar la realitat professional de la meva època d’èxit en els escenari amb l’actual. “Encara que jo vaig arribar a conèixer el vostre món, on la discogràfica s’ocupava de l’artista, li organitzava la promoció, ràdios, televisions, premsa, presentacions del nou disc, fins i tot suport en les actuacions”, però va matisar que “avui dia t’ho has de muntar tot sòl, no pots casar-te amb ningú i procurar estar al dia musicalment”. El líder de Sabor de Gràcia va prosseguir esgrimint que “la joventut té les seves tendències i els resultats que alguns grups molt joves aconsegueixen gràcies a les xarxes socials són impensables. Intento estar al dia, però ja tinc els meus anys, no soc en blanc i negre, com tu, o analògic”, -es va atrevir a fer broma amb la meva edat …-, “soc digital, però la joventut ja és hologràfica”, va asseverar.
Com veus el futur de la rumba catalana en aquest nou escenari?, li vaig preguntar.
“La rumba catalana, i millor que tu no ho sap ningú, sempre ha estat una muntanya russa, que puja i baixa, i ara tenim un bon moment gràcies a la Plataforma per a la Defensa de la Rumba Catalana. Hem aconseguit que es produeixin documentals que estan passant per televisió, homenatges, etc. Tot suma i s’està generant una gran unió entorn de la plataforma, amb molts grups i solistes que es van apuntant”, i va concloure, “la unió fa la força”.
“Hi ha molts joves amb temps per davant, que han viscut de molt petitons els nostres èxits i les nostres penombres. Això ha de servir perquè no els agafi desprevinguts i que estiguin musicalment al dia, pendents del que es cou avui dia. I si li posen serietat i constància ens poden donar una sorpresa. I, a més, saben que compten amb el suport dels més grans”, comenta en Sicus.
Tornant a la Plataforma per a la Defensa de la Rumba Catalana i la gran tasca que esteu fent. Un dels seus objectius és aconseguir que la Rumba Catalana sigui reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. No obstant això, recentment hi ha hagut un seriós revés per part del Ministeri de Cultura, responsable de portar la candidatura a la UNESCO, negant la vostra, la nostra, petició.
“Vam tenir una reunió amb els tècnics del ministeri i ens van comentar que el terme ‘catalana’ exclou a la resta de comunitats autònomes i que això dificulta molt la decisió. Ens van comentar el semblant cas de la jota aragonesa que es va presentar exclusivament com a ‘jota’, eliminant el terme ‘aragonesa’, i això va facilitar la seva aprovació”. Carbonell va prosseguir explicant la resposta que ells van oferir al ministeri, “nosaltres li diem rumba catalana per a no barrejar-la amb altres com podria ser la rumba flamenca, o la rumba cubana. Són músiques que provenen de cultures diferents i, per a nosaltres, la Rumba Catalana ha estat una forma de vida”. A aquesta argumentació de la plataforma, la resposta del ministeri va ser tot un moviment d’enroc clàssic, repetint la idoneïtat d’eliminar el terme ‘catalana’ o incloent-la dins de l’expedient del flamenc per a anar més ràpid.
L’asseveració final de Sicus Carbonell va ser molt clara, “no ens importa esperar, portem setanta anys de Rumba Catalana i hem creat la plataforma per a defensar-la!”.
Quan vaig entendre que havia arribat el clímax de l’entrevista i que, després de les males notícies, res més podia sortir de la meva boca lliure d’improperis cap al ministeri, vaig decidir tancar l’entrevista amb un endogen “Molta merda! I el més important és que la vida segueix!”.
