Joan Vilalta, un excel·lent company de viatge
Recordo que fa un parell d’anys em va dir un senyor, de part d’en Sicus Carbonell, interessat a fer-me una entrevista per a un programa en un canal de televisió en línia que ell mateix dirigia. Sense saber què era aquest mitjà i qui era aquesta persona, vaig acceptar encantat, perquè qualsevol persona que secundi o tingui interès en la rumba catalana, mereix la meva atenció. La meva sorpresa –basada en el meu prejudici …– va ser trobar un senyor encara major que jo! Amb molt de respecte i agraïment es va presentar. Hola, sóc el Joanitu.
Em va impactar veure a un senyor amb majúscules, com els d’antany –aquí va queda un altre prejudici meu–, de port senyorial i aspecte impol·lut. Després d’una agradable entrevista continuem amb una conversa més personal. Ell venia de Castelldefels, allà portava dos programes de ràdio setmanals des de feia cinc anys. Els dos programes eren musicals, un de jazz i l’altre de salsa i rumba. Em va explicar que acabava d’obrir un programa de televisió en línia, també dedicat a la música. I davant tanta marxa, em vaig veure obligat a preguntar-li l’edat. Vuitanta anys! I ple de la vitalitat, la força, l’embranzida i la motivació necessària per a tirar endavant tots aquests projectes ell sòl.
També em va comentar que una vegada per setmana entrevistava, al seu canal, a tots els músics que actuen en el Milano Jazz Club, un local on cada setmana hi ha actuacions de diferents músics de Jazz, i on també pots trobar veritables artistes consagrats que aprofiten la seva visita a Barcelona per a passar-se per la sala, fins i tot per a marcar-se una Jam Session per a delectar al públic i als propis músics locals.
Així que després de parlar amb ell, vaig decidir, per curiositat, entrar al seu canal de televisió, i allí em vaig trobar amb el mestre Kitflus, en Carles Benavent, en Joan Chamorro o l’Andrea Motis entre altres. Pesos pesats de la música.
Em diu que el secret de la seva vitalitat és la música, i explica que va començar en els seixanta, cantant a les orquestres de les sales de festes de Barcelona. Em va esmentar la Pegola, La Gavina Blava, El Badia, El Rialto, El Venus, El Mil Quatre-cents, Tres Molins, … D’algunes d’elles havia sentit parlar, fins i tot algunes vaig arribar a trepitjar-les, però no cal perdre de vista que en els seixanta jo tan sols tenia quatre anys, i encara que ja m’anés molt la marxa, tampoc era per a tant. El seu representant es deia Centaño, a qui vaig tenir també l’honor de conèixer quan treballava a la sala de festes Las Vegas, era un representant a la vella usança, sempre amb el seu maletí i cada nit visitant als artistes per a portar la programació. Tant Vilalta com Centaño van ser testimonis i protagonistes de l’època més daurada de les nits de Barcelona, van compartir treball i escenari amb els grans boleristas de l’època.
Confesso que la sorpresa inicial en parlar amb Vilalta es va anar transformant en més i més admiració, no sols per l’energia per a fer de la música el seu dia a dia amb vuitanta anys, sinó perquè a més dedica el seu temps i el seu bon fer a homenatjar artistes d’aquella època, companys de professió que van compartir escenari amb ell o que simplement admirava. I no sols dedica la seva tenacitat a rescatar de l’oblit a artistes que van posar a Barcelona en el mapa, sinó que a més acostuma a finançar ell mateix els homenatges que organitza i que acaben aconseguint que aquesta Barcelona dels seixanta torni a pujar a l’escenari, oferint l’oportunitat perquè els artistes d’aquell moment tornin a tocar junts.
L’últim projecte del seu canal està dedicat a la rumba catalana, un espai en què està entrevistant artistes i grups de rumba catalana. Es tracta d’una excel·lent iniciativa, d’un suport a la rumba catalana que no esperàvem però que és aquí. En les darreres publicacions d’aquest bloc, he tractat d’enumerar i descriure algunes de les principals propostes que tracten de donar visibilitat, alhora que promocionar i protegir la nostra estimada rumba. En aquesta ocasió he pogut conèixer, sorprendre’m i admirar a una persona aliena al món de la rumba catalana, de la rumba gitana, perquè Joan Vilalta ve del món de la música, però d’altres gèneres, i d’una altra generació, d’una generació de la qual ja no ens queden rumbers. I heus aquí el més remarcable, estem trobant suport i reconeixement en veus qualificades alienes al món de la rumba. I crec que aquesta és la línia, encara que hi hagi altres iniciatives en què rumbers gitanos ens aliem amb persones no gitanes i d’altres àmbits, aquí tot sorgeix i es desenvolupa des d’un aliat extern: Joan Vilalta Pardo, un excel·lent company de viatge.
