Sobre el present i futur de la Rumba Catalana. Entrevista a Jack Tarradellas
En aquesta ocasió, per aprofundir en el panorama actual i futur de la Rumba Catalana i també dels rumbers, crec que el millor ha estat entrevistar un artista que sembla que ha deixat d’un costat els seus gustos musicals i ha optat per prendre el camí que li permet pagar les factures a final de mes, el meu fill Jack Tarradellas.
Haig de dir que he evitat aquest moment durant uns quants mesos, però el bany de realitat que s’ha donat ens pot permetre a tots analitzar el moment. Conec molt bé la seva trajectòria, la seva manera de treballar, els seus desitjos i els seus gustos perquè, a més de ser el meu fill, hem treballat junts molts anys. Jack és molt professional a l’hora de produir, és molt objectiu, sap el que vol musicalment i no para a fins que ho aconsegueix, li agrada filar prim. Totes les seves produccions són clarament recognoscibles, porten el seu segell personal i, haig de dir també, que no tots els músics estem preparats per als arranjaments marca Chakataga (un servidor inclòs).
I coneixent-ho molt bé, he vist que últimament està fent coses que no m’acaben de quadrar, coses que mai abans hagués tocat ni produït i, per això, m’ha semblat molt oportú preguntar-li què succeeix amb la Rumba Catalana.
“Si parlem de la rumba que ens va deixar Peret, el seu futur està molt negre. Si els rumbers fem coses noves que arribin a la joventut, pot ser podrem salvar alguna cosa, però res a veure amb el que hem conegut com a Rumba Catalana”, dispara convincentment Jack amb el seu primer comentari.
Actualment està treballant i produint música amb David Canal, amb Iria M, amb Manuel Fernández, amb Muchacho(de Muchacho & los Sobrinos), amb Miliu de la 4thMusic, amb A93, amb Big Lois, i m’explica que està fent “Rap, Drill, Gipsy Drill, Trap, Reguetón”.
“Però de rumba fas alguna cosa?”, li pregunto. “El que més s’assembla a la rumba que hem conegut, és el que toquem amb Muchacho, encara que amb un altre vestit molt més actual i més pròxim al que s’escolta avui dia”, m’explica.
Continuo la conversa explicant-li que cada vegada es programa menys rumba en els festivals i em matisa que “encara que és veritat que sent molta exclusió cap a la rumba, a més la joventut avui dia té altres gustos, que omplen estadis, hi ha milers de seguidors de totes les edats i colors que coneixen els seus temes i els taral·laregen, generen milions de reproduccions en les plataformes d’internet. Són uns altres temps, altres estils, altres gustos, els que la joventut segueix”.
Jack continua explicant-me una cosa que sé de sobres però que no em resisteixo a acceptar. “Reconec que per a vosaltres, com a icones de la rumba catalana, no ha de ser fàcil assumir que la rumba es perdi. Jo conec, gràcies a tu, la història i l’essència de la rumba catalana, érem molts els nens que envaíem el teu estudi i que vam créixer anhelant aprendre tot el que poguéssim d’artistes com tu. No obstant això, avui a la joventut li agraden altres estils”, va compartir amb mi Jack.
“Sense anar més lluny, jo mateix he hagut de deixar els meus gustos i preferències musicals de costat i he decidit posar-me al dia amb els nous sistemes de distribució i promoció musical, m’he posat al dia amb les xarxes i plataformes socials, que són les que generen ingressos. He buscat i estudiat quins són els nous valors musicals per a entendre quina música funciona i per què. I creu-me que no és una tasca fàcil, però la música avui dia és un producte més que hem de fer al gust del consumidor”, reflexiona el meu fill Jack.
Seguim amb la conversa al voltant dels anys i energies que ell sent haver perdut gravant la música que li agradava i acaba concloent que “la música que m’agrada, la gravaré en el meu temps lliure”, i continua explicant-me que “es pujarà al tren i pararà en cadascuna de les seves estacions per aprendre de cadascuna d’elles”, i no sols ho diu en sentit figurat, sinó en el seu sentit més literal. Em confessa que està agafant el tren sovint a Perpinyà. “Els grups d’allà seran els únics que mantindran la rumba catalana viva, perquè ells són els que continuen fent rumba com la d’antany. Almenys tenim aquest petit bastió de la rumba al qual hem de secundar”, indica Jack.
I finalitzem el nostre diàleg parlant d’un altre dels aspectes que hem perdut els rumbers en els últims anys. “En la teva joventut, músics, rumbers, blancs i negres, fèieu pinya. Jo encara recordo aquest esperit d’unitat de la meva infància però, ara, això ja no existeix”, es lamenta Jack. “En un equip en el qual tots vulen marcar gol, els contraris tenen el partit guanyat per endavant. Mai és tard per recapacitar, la unió fa la força, els veterans hauríeu d’alçar-vos i jugar un paper més protagonista”, acaba reivindiquen el meu fill.
Vam mantenir una conversa molt necessària entre músics de diferents generacions, però sobretot, entre un fill i un pare rumber que es preocupa per la música que fa el seu fill. Òbviament, tot el que em va explicar té sentit, és com un comunicat mèdic més sobre la salut del pacient, un excel·lent rumber que ha hagut de deixar la rumba per a arribar a final de mes. Una baula rumbera més que es perd per a les pròximes generacions? O potser és una baula més sòlida per a perdurar i adaptar-se al canvi dels temps? Com aconseguirem que la rumba catalana continuï endavant conservant el seu nom i cognom? Quin paper podem jugar les velles glòries? No sé si haig de fer-me aquestes preguntes aquí en obert o guardar-me-les per al terapeuta …
Que la rumba us acompanyi!
