‘Ravalejar’ una sèrie amb sabor a rumba i crema catalana
Reivindicar la rumba catalana no és només reivindicar un gènere musical, és reivindicar un fenomen social i una forma de vida que va viure els seus millors moments en l’últim terç del segle passat. Incís: estic convençut que s’estan assentant bons fonaments perquè torni una nova època daurada.
Tornant a l’argument principal, a la rumba catalana com a senya d’identitat i forma de vida: Reivindicar la rumba no és només reivindicar música, és reivindicar a persones, espais, escenaris, reunions, converses, tardes convertides en nits, dinars, sopars, riures, alegries, també penes. Però com bé diu el títol, aquests dies la rumba em fa gust de crema catalana.
Us explico: en els anys setanta vaig gravar un tema titulat ‘El meu barri’, encara recordo algun detall de la lletra, “Luis tiene un restaurante, Alfonso la barbería, más abajo está el bar del Toni y enfrente la farmacia, pa’ que no nos falte de ná”. En aquest escenari van transcórrer grans moments per a la rumba, per als gitanos i per als veïns del barri. I aquests dies, el restaurant de Luis, Can Lluís, està ressuscitant gràcies a la sèrie que estan filmant Pol Rodríguez i Isaki Lacuesta.
El restaurant Ca Lluís simbolitza un d’aquests espais a reivindicar, allí anàvem amb els nostres avis, allà ens trobàvem amb tots els veïns del barri, era un espai de convivència, de gaudis, de comunitat, un espai per a menjar amb la gran família que conformava el barri, i Lluís era el pare d’aquesta gran família. En el seu restaurant vaig passar la meva infantesa, recordo com si fos ahir el moment en què recollien el menjador cada dia, aquell era el moment en el qual agafàvem les guitarres i començàvem a assajar, després venia en Luís i ens regalava un crema catalana, encara somio amb ella.
Ca Lluís ha vist créixer a les famílies del barri, a les gitanes i a les no gitanes, va veure la nostra infància, ens va veure fer-nos gran, casar-nos i hauria d’haver-nos vist envellir. No obstant això, l’especulació immobiliària no ho ha permès.
En homenatge a aquells temps i al restaurant que era el seu rellotge, Pol Rodríguez, descendent de la casa de Can Lluís, i el director Isaki Lacuesta s’han proposat reviure el restaurant i la vida que per allà passava. La iniciativa de Pol em va emocionar des que va arribar a les meves oïdes, el vaig veure créixer també en el restaurant. Ara, veure’l tan a dalt, treballant amb els millors i homenatjant allò que ens va unir en el Raval, és tot un gaudi.
La sèrie es titula ‘Ravalear’ i m’ha portat de nou aquest sabor de crema catalana de la meva infància. S’ha recreat el restaurant tal com era en els anys setanta, he pogut participar en el rodatge, aparec fent el que més m’agradava llavors i el que més continua agradant-me, rumba. Pol, el productor, em va donar instruccions molt clares, però l’emoció que vaig sentir en veure’m de nou en el Ca Lluís dels anys setanta va ser tal que em vaig passar el guió pel folre i vaig posar a tothom a ballar. Després d’uns riures i una educada disculpa, vaig complir amb el meu guió professionalment.
Tinc moltes ganes de veure la sèrie. Pol és un excel·lent productor i poc podem d’Isaki que no s’hagi dit ja, un director que s’ha aproximat en més d’una ocasió al món gitano i al de la seva música. La professionalitat i l’afecte que tots dos posen en el seu treball fa que confiï plenament en que el fet gitano apareixerà de manera respectuosa.
La sèrie s’estrenarà en Max i posteriorment arribarà a la plataforma 3Cat. La producció constarà de sis capítols de 45 minuts cadascun. Encara que es tracta d’una ficció, molts dels ingredients estan presos de la història familiar del mateix Pol Rodríguez, i part de l’element que va causar que ens quedéssim sense Can Lluís, l’especulació immobiliària.
Estigueu atents i no us la perdeu!
