Entrevistem un geni de la percussió, José Tobalo
Avui vull compartir unes reflexions sobre la genètica musical, el flamenc i la rumba, després d’una conversa que vaig tenir amb una figura clau en el panorama de la percussió, José Tobalo.
José Tobalo és un gran músic, criat en el bressol de la rumba, el carrer de La Cera. Té la mateixa edat que el meu fill Jack i, des de molt petits, tots dos han compartit moltes hores d’estudi a casa, fent les seves primeres gravacions. Des de llavors ja es feia evident el talent i la força musical que atresorava. Massa energia per a tancar-se en un únic estil musical. A més de la rumba, d’herència paterna també li venia el flamenc.
El seu talent li va servir per cridar ràpidament l’atenció de molts professionals de la música, que no van tardar a convidar-lo a participar en les seves produccions. Les seves primeres col·laboracions van ser, per exemple, amb l’Oncle Peret i amb l’Oncle Moncho. A partir d’aquí, només es pot continuar pujant. La penúltima a trucar a la seva porta ha estat la pròpia Rosalía, de qui podríem dir, sense por d’equivocar-nos, que és l’artista catalana més rellevant en el panorama nacional i internacional. Treballar amb Rosalía, ha permès a José introduir-se en la Champions League de la música, a tocar amb els millors músics i al nivell més exigent de tots, i viure l’experiència d’estar en els festivals i escenaris més importants del món. Encara així, la seva humilitat i els seus orígens no li abandonen, perquè no ha deixat de col·laborar en produccions rumberes.
No el vaig voler molestar massa i vaig compartir amb ell un parell de qüestions, una per a trencar el gel i una altra de més calat.
En primer lloc, li vaig preguntar d’on sorgeix aquesta ascendència tan forta pel flamenc havent crescut en el bressol de la rumba i envoltat dels principals exponents del gènere. José em diu que la seva atracció pel flamenc va sorgir en la seva infància, dels viatges que feia de petit a Extremadura, a la terra del seu pare, on el flamenc i el compàs continuen sent una religió per als gitanos, encara que José també reivindica el sabor flamenc que tenia la rumba catalana en els seus inicis.
En segon lloc, li vaig preguntar per la salut de la rumba catalana, volia saber la seva opinió respecte al lloc que ocupa el nostre gènere dins del món musical. José m’explica que avui dia hi ha molta informació musical i molta afició, però que el sector manca de la personalitat que antany va caracteritzar a la rumba catalana. M’ho va dir amb un to molt constructiu i des del respecte absolut, però amb total transparència i sinceritat.
La seva solució per a aconseguir que tot el nostre llegat musical no es perdi en un temps convuls per a la música, com és aquest, és continuar insistint, continuar creant rumba, creant nous temes i tenint l’enginy de reinventar-se sense oblidar-se de qui vam aprendre, i aquí esmenta a Peret, el Pescaílla, Chacho, Chipen, Petitet, el Tarragona, i un llarg llistat d’artistes.
En la meva creuada personal per conèixer quin ha de ser el camí, o si més no, fer pensar als més joves sobre els reptes que hauran d’afrontar perquè la rumba no es difumini, les paraules de José són claus. La seva opinió és de les més qualificades que podrem trobar, parlem d’un jove criat a cavall entre la rumba i el flamenc, i que a nivell professional ja ha assolit la cúspide. La seva mirada des de fora i des de dins, des del més alt (els millors festivals del món) i des del més terrenal (la rumba de La Cera), ha de ser presa molt de debò.
El gènere manca de personalitat. Cap artista rumber està aconseguint atreure al públic com ho fèiem abans, els moments són molt diferents i les fórmules han de canviar, el que ens va funcionar abans, és obvi que no funciona i per a ressorgir de les flames cal continuar tocant, inventant, investigant, provant, i confio que en algun moment sorgirà algú amb la força i la personalitat per a cridar l’atenció del públic novament.
En el meu moment, em va ajudar molt per a créixer fixar-me en el Funk, la meva petita dèria, o el Jazz. La música no pot quedar-se estancada i ha de mirar al seu voltant. Les músiques que avui sonen han de ser una referència, però no ha d’implicar perdre les nostres arrels. Una de les coses que més em satisfà de la meva trajectòria professional és haver transmès tot el que jo aprenia als qui venien darrere meu, com pot ser el cas de José. Ara toca que aquella generació de joves, avui ja músics madurs i en plenitud, continuïn transmetent aquesta herència, i continuïn convidant a fusionar, fins que es doni amb la tecla i passem de l’afició a la primera pàgina de nou.
