Entrevistem Curro Carmona, campió d’Espanya de lluita grecoromana
He quedat amb Antonio Carmona, Curro, , un jove gitano de setze anys que acaba de proclamar-se campió d’Espanya sub-17 de lluita grecoromana. Arriba amb puntualitat, em saluda encaixant-me la mà amb serietat i afabilitat al mateix temps. Ens hem citat una hora abans del seu entrenament i, després de saludar-me, el primer que fa és entrar en les instal·lacions esportives i saludar al seu entrenador Juan Carlos, tota una institució en el món de la lluita que ha aconseguit situar al Club de Lluita de La Mina entre els més llorejats a nivell nacional. Els tres mantenim una profitosa conversa, sobretot per Curro, ja que el seu entrenador, amb cada paraula i gest, tracta de motivar-oi i ajudar-lo a fer el salt que separa l’adolescència de la maduresa en el món esportiu. Perseverança i disciplina. Curro m’acompanya a una sala per a poder conversar tranquil·lament.
Com comença la teva afició per la lluita?
Fa uns tres anys, vaig venir amb el meu cosí José per a apuntar-nos a futbol sala. Ens van dir que havíem d’esperar uns mesos a l’inici de l’activitat i recordo que el meu cosí va dir: “provarem la lluita!”. Jo ja havia fet lluita de petit, amb sis o set anys, i no tenia molt clar si volia tornar-hi. Però, per acompanyar al meu cosí, vaig reprendre la lluita i, entrenament rere entrenament, m’agradava cada vegada més, i aquí estic, ara és l’esport de la meva vida.
Quins han estat els teus referents en la lluita?
No tenia referents, de petit no va ser una decisió meva. Suposo que la meva mare em va apuntar a lluita per a cansar-me una mica i que em dormís de seguit. Em mira i riu. I després ja de gran, el culpable va ser el meu cosí.
Com van ser aquests anys quan comences a entrenar de debò?
La veritat és que, al principi, va ser molt dur, era un nivell d’entrenament molt exigent. Dues hores i quart cada dia, de dilluns a divendres. No sols practicàvem lluita, també entrenàvem resistència física i pesos.
Ara he començat a venir a entrenar als matins perquè el nivell europeu és molt alt.
Has participat ja en alguna competició internacional?
L’any passat vaig estar en un campionat internacional, a Clarmont, a França, vaig quedar subcampió, em va derrotar el contrincant de Bulgària. Allà vaig poder comprovar que el nivell general que hi ha en altres països semblava superior al nostre.
Quan et vas adonar que tenies nivell per a competir?
Sempre que pujo al tapís penso que vaig soc millor i guanyaré, és la meva mentalitat. Però també soc realista, soc molt conscient que ara mateix no tinc el nivell necessari per a guanyar un títol europeu.
Què necessites per a pujar de nivell?
Fer el que estic fent, entrenar dur, amb bons entrenadors, amb un bon equip i dedicar-li molt temps.
El passat 16 de març, a Lleó, Curro Carmona es va fer amb el campionat d’Espanya U17. Li va acompanyar en el podi, en segon lloc, el seu company de club Rafael Amaya
Com han reaccionat els teus familiars i veïns del barri al saber que eres campió d’Espanya?
Doncs la família va estar tota l’estona trucant-me per telèfon per a felicitar-me. Ells no van poder acompanyar-me a Lleó, però van seguir l’emissió en directe i em van veure guanyar. Quan vaig pujar una foto a les xarxes socials amb el títol, tots els amics d’aquí del barri em van escriure també per a felicitar-me. Tothom ha estat molt bé amb mi.
Què canvia en la teva vida ara que ets campió d’Espanya? Quins reptes et planteges?
Ara el que vull és ser campió d’Europa, campió del món i campió olímpic. Aquestes són les meves metes. Em plantejo anar a l’olimpíada de 2036, allà tindria 28 anys i molt entrenament a la meva esquena. La millor edat per a pujar de nivell és precisament ara. Si entreno molt bé ara, amb vint anys hauré pujat molt de nivell i tindré bastants anys encara per a continuar millorant. Començar a treballar de debò als vint anys, és massa tarda.
No tens pressa per voler explotar com a lluitador?
No, jo vull anar a poc a poc, sense presses.
La vida d’un esportista d’elit és molt sacrificada i disciplinada, estàs preparat per a portar aquesta vida amb constància? Vols ser professional?
Per descomptat, jo vull guanyar tot en aquest esport, vull arribar a ser la major referència per al meu barri i també per a Espanya. Fins a la data, cap home espanyol s’ha fet amb una medalla olímpica en lluita, només una dona, Maider Unda, i a mi m’agradaria ser el primer en aconseguir-ho.
Quan tens una baixada d’energia, o de motivació, i et veus sense forces per a entrenar, què fas?
Vinc a entrenar. Si vens a entrenar el dia que no tens ganes, és quan fas el teu millor entrenament, t’esforces el doble, és quan dones el millor de tu. No tothom té ganes d’entrenar tres hores al dia, cinc o sis dies a la setmana. És molt esgotador. Els dies que no he tingut ganes, m’he obligat a venir i he donat el millor de mi. Aquests dies, acabes l’entrenament i et sents molt bé amb tu mateix.
Què opinen els teus pares que estiguis portant aquest esport amb seriositat?
Els meus pares m’obliguen també a venir quan no tinc ganes. Han vist que m’he esforçat tant, que quan em veuen dubtar algun dia, m’obliguen. Tinc sort, tinc una casa que em dona suport molt en l’esport que faig i estan tots orgullosos del que estic fent.
Quins són els teus següents passos en la lluita?
Ara vull competir a Europa, vull ser campió d’Europa. Si no puc enguany, llavors l’any que ve pujaré de categoria i competiré amb gent amb moltíssim nivell, fins i tot et pots trobar campions sèniors, del seu país, en la categoria per sota dels vint anys. L’única cosa que puc fer és continuar entrenant per a ser millor que tots ells.
Quin consell de donaries a altres joves?
Amb l’esport es poden solucionar la vida, en un barri gitano el que t’espera és un treball que no t’agradi en el que a més no guanyes res, o pots entrar en un món poc adequat. Però l’esport és una alternativa per a guanyar-te la vida fent alguna cosa que t’agradi.
Curro continua explicant-me que aquesta mateixa tarda té una entrevista de treball i que li agradaria treballar als matins i entrenar a les tardes. I just abans que pogués preguntar-li per aquesta entrevista, va irrompre el seu entrenador. Acabaven de tocar les onze del matí i la resta de companys i companyes esperaven en el tapís per a iniciar l’entrenament. Ens acomiadem en aquest moment. Em vaig anar amb la sensació d’haver compartit una conversa amb un jove que pot escriure moltes pàgines de glòria per a l’esport i per al barri de La Mina. Sort cosí!
