Conversa amb l’homenot Félix Grande
Una tarda de retrobament, tarda rara que mai va existir. Avui és sempre encara. I el temps es disloca quan em colo al teu cap que pensa en un present continu al qual trec el cap ara i veig com va ocórrer la teva vida plena de pors i conviccions. Vull mantenir una conversa amb tu, amb la teva por, la teva mirada profunda a l’abisme del buit. Impossible quedar insensibilitzat davant el vessament i la sutura oberta. Els teus cabells blancs són de lluentor neta, surten per elles els pensaments més lleials a l’amor i al desassossec vital, tolerat per testarrut i rotund. Portes fent salts d’un món a un altre des del dia trenta de gener de dos mil catorze en el qual et vas anar a caçar alegries. Vam estar amb la Paca, la teva companya, i amb Guadalupe, la nena, acompanyant el seu dolor i orfandat tan dures com són tots els abandons i totes les solituds. I et trobo assegut, Félix, aquí al costat de la meva casa, sota un arbre miraculós que em rep tots els matins en sortir de la meva llar. Ets un poeta d’altura definitiva, d’encert lluminós i fondària perfecta. Et presentes amb un dels teus recognoscibles vestits de tela vella i espatlles enormes que et fan tenir un aire de nedador olímpic arruïnat. De galant sense sort. Tan vital com ets, com eres.
_Hola Oncle Félix, com estàs?
_Sens dubte ja no tinc por Juan. I tu? Què fas després de nou anys en què absent et continuo esperant?
_Genial! Faig allò de sempre Félix, camino a les palpentes.
_Per on? No reconec aquestes cases baixes, ni aquests cels tan blaus.
_En el pur mediterrani, a Barcelona, a Catalunya. Terra de llibertat on em vaig adonar que en l’instant de la primera dissort del primer membre de la tribu, la llibertat s’aprèn. Igual que l’obediència al creixement de la nostra dignitat. Com a Marsella, Barcelona té un port preciós que de vegades arriba fins a la porta de casa.
_És per això que tinc els peus mullats, veritat? És una sensació agradable perquè la calor és enganxosa aquí.
Félix em mira amb distància de viatger. Saca un cigarret d’un paquet i em demana foc. La tarda és radiant, encegadora. Se’m fica ben dins dels sentits la seva veu hipnòtica que em fa retrocedir quaranta anys i em recordo de quan venia a casa a treballar en els textos teatrals amb el meu pare, un treball que va tenir com a resultat dos espectacles estupends, Persecució (1979) i Ítaca (2006.) El primer em va agafar molt petit, en el segon vaig fer la música amb els poemes d’Èsquil i Félix; la dramatúrgia de pare va aconseguir el miracle.
_Què amaguen les paraules?
_En el meu cas, crec ja poder saber, poder comunicar, poder dir sense mentir que a qui fonamentalment dec la meva meravellosa relació amb les paraules és a l’horror de la Guerra Civil. Et compto una imatge d’aquella paüra.
Fa ja anys, després de la mort del meu pare, la meva mare em va parlar, un diumenge a la tarda, de coses que no m’havia comptat mai. Em va referir alguna cosa que jo ja sabia, i és que quan venien els bombardejos a Mèrida, quan s’avisava que volaven els bombarders sobre la ciutat, sonaven les sirenes i la gent corria als refugis. Quan les bombes cessaven de caure les persones sortien d’aquells caus camí de les seves cases, camí del terror. Un dia la meva mare, en tornar, va trobar el cadàver d’algú que no havia arribat a temps al refugi. Aquell home havia perdut una sabata en la seva definitiva carrera i tenia el cap boca avall, havia caigut de morros. La meva mare, durant uns segons va estar boja, completament boja. Ella sabia que el meu pare estava en una trinxera republicana, lluitant, lluny de Mèrida. Però es va acostar al cadàver, es va inclinar per a donar-li la volta al cos sense vida d’aquell home perquè va tenir el violent indici que era el seu marit. No ho era. La meva mare va plorar de compassió i d’alegria. Jo anava, nen petit, als braços de la meva mare. M’interrogo si en aquell moment, en aquella escena absolutament primordial, aquella escena que és la llavor de l’espanto, vaig heretar el meu amor a les paraules. Perquè la meva mare va adquirir un terror durant la Guerra Civil del qual no va poder desprendre’s mai. Ni quan moria. Tenia els ulls espaordits! I jo, bebè, anava als seus braços encara connectat al seu ventre. Va ser en aquest moment quan se’m va enquistar un dolor que només s’alleujava per la paraula. Pel jurament inconscient que vaig fer a l’horror i a l’espanto que mai els oblidaria, que serien els meus companys i companyons de vida, per a aconseguir continuar vivint jo. Un pacte que em va permetre estar en el món. No vaig poder oblidar. Aquest és el territori on es va sembrar la meva relació amb les paraules. Les paraules no són meves, les paraules són possiblement el prodigi, el miracle més democràtic i meravellós que han creat els éssers humans, la nostra espècie, per a protegir-se i defensar-se de si mateixa.
Quan l’home va inventar el foc va ser per a aspirar a no tenir por, va ser per a espantar-ho. Por de la nit, por dels animals inconcebibles i enormes, por de les tribus enemigues que no venien a dialogar, ni a pactar, que venien a matar i morir. I penso que les paraules tenen molt a veure amb aquella foguera, amb aquell primer foc. Són infinitament anteriors fins i tot a la Guerra Civil, i són anteriors als nostres clàssics en els quals hem après gairebé tot. A vegades he pensat que escrivia llibres perquè tenia por, i els publicava perquè tenim fred. Crec que si mirem la foguera originària amb una mica de caritat i una mica d’intel·ligència veurem com dues d’aquelles mans eren les nostres mans. Jo també vaig tenir por durant tota la meva vida, i vaig tenir fred durant tota la meva vida. Res millor que les paraules, que el foc originari, democràtic, que el foc absolut per a tothom. Ningú ens ha pogut llevar les paraules, les paraules no tenen amo, les paraules som tota l’espècie. No ja per a ser poeta, sinó per a deixar d’estar aterrit necessitava la paraula.
Però ara estic millor Juan, estic molt millor… Riu.
En l’obra de Félix Grande insisteixen dues obstinacions amb obstinació. La lluita contra l’oblit d’una banda i la cerca i defensa de les llibertats. Per això parla dels gitanos amb tant de respecte i saber. Ell va ser dels primers a dir obertament en la seua monumental obra “Memòries del Flamenc”, Premi Nacional de les lletres 2004, que aquesta música és en arrel, gitana. I ho va dir perquè coneix a la perfecció la por. Per a ser poeta és necessari aquest coneixement i sensibilitat.
_On habites ara?
_En el lloc de l’oblit, on soc pastura en la memòria de qualsevol. Vaig tenir l’oportunitat de deixar constància del meu pas pel món. Vaig escriure fins a tornar-me boig, vaig estimar fins a renegar de l’amor, em vaig cansar i vaig descansar. Vaig tenir amants i premis, reconeixements i satisfaccions. Vaig aconseguir un sol triomf, la meva filla Guadalupe que amb un últim somriure va voler venir amb mi un matí de gener de fa molt poc. La trobo a prop, està prop de mi. Som oblit perquè depenem de la memòria de l’altre. La meva nena no va tenir fills, no vam tenir nets Paca i jo. Guadalupe mira amb ulls encesos de bellesa i bondat natural, no deixa de revelar-se per trobar una fuita a la por i al dolor que li vaig deixar en herència. Ha sabut recórrer amb mesura tan fatigosa espantant les equacions del pànic i el sobresalt que la meva mare ens va deixar dins. Ella és la meva llum exacta.
_Veig el teu somriure Félix, el teu cos, els teus cabells blancs, el teu nas en les meves migdiades. En alguna migdiada escolto la teva veu adorable, les teves espatlles de nedador, les teves mans blanques llargues i fines. Et recordo. Va ser una tarda, a casa, després d’un menjar familiar amb els amics que vaig agafar la meva guitarra i vaig començar a cantar per a tu. Tu et vas aixecar de la taula, sense dir res vas anar a la recerca d’un llit per reposar el menjar. Et tinc en les meves migdiades ficat al cap. Quan vaig mirar al meu voltant després d’unes soleás, quedaven tots asseguts a la taula, i tu no estaves.
Un vel blanc cau amb suavitat dòcil sobre el cap de Félix que continua parlant, però ja no escolto la seva veu. Veig la seva boca muda moure’s, el seu cos gesticula serenament. El vel cau d’una branca de l’arbre sota el qual hem estat xerrant aquesta estona. És una gasa que ho esvaeix tot, llisa que fa relluir encara més aquesta tarda radiant. El poeta, el novel·lista, el flamencòleg, el crític, l’articulista, el pare i espòs, l’amic, l’amant i el seductor, l’home de la paraula llastimosa i desoladora torna per on ha vingut deixant una reguera d’alegria. Crec que aquesta família que us comparteixo ha estat important per a tots, per a la meva família el conèixer-los, per al món per la seva obra i labor. Una labor d’ensenyament per trobar l’arrel més poderosa de l’ésser humà, la memòria i la llibertat, la bellesa de la bondat, l’amor i el sexe, la poesia en paraules plenes. Paca era poeta, Félix era poeta, Guadalupe, tan bella i amb tan poca sort, era poeta. Han desaparegut els tres per a deixar-me una bella tristesa, per a deixar en el món un buit incurable. Amb alegria us convido a conèixer la seva ferma obra. El que van deixar és nostre! Eren generosos fins a la medul·la.
He querido expresarme
Toda mi vida he querido expresarme.
No tengo otro destino, otro afán, otra ley.
Fui actos sucesivos
y el olvido que destilaban
los corroía a ellos y a mí.
Sobre los actos fui palabras
y ellas buscaban una lumbre
que no me calentaba a mí.
Palabras y actos juntos
nada son sin placer del cuerpo.
Ahora regreso de esa vida umbría
buscando siempre calor de mujer.
Palabras y actos sólo allí me expresan.
Tu piel junto a mi piel, eso es lenguaje.
Todo cuanto pretenda enmudecerlo
maldito sea
Félix Grande
Félix Grande Lara va néixer bona persona el quatre de febrer del trenta-set a Mèrida, Badajoz, i va morir el dia 30 de gener del 2014 a Madrid. Va ser enterrat a terra sagrada, a Tomelloso, Ciudad Real.
Paca Aguirre Benito va néixer divertida un vint-i-set d’octubre de 1930 a Alacant i va morir el dia 13 de gener de 2019 a Madrid.
Guadalupe era tan maca! Va morir, amb només 56 anys, a Madrid on havia nascut.
Els tres van morir al gener, gairebé el mateix dia, abans que la primavera pogués trobar-los a faltar. Van morir a prop, gairebé al mateix temp,s per a no sofrir d’absència.
Us estimo
Y cuando muráis vosotros, mi carne, quiero estar con cuidado, limpio. Vestido con ropas recién planchadas, fresco y comido, bebiendo agua de una sola fuente. Cuando ya no estéis, vosotros mis amores, os guardaré allí donde nada se pierde, en la comisura de mi memoria que huele a flores.
