“Som gitanes, podem estudiar. Pots fer un treball que t’agradi, triar-lo i fer-lo”. Entrevistem a Yasmina Santiago, auxiliar d’infermeria a l’Hospital Vall d’Hebron
Arribo a tres quarts de sis de la tarda a l’Hospital Vall d’Hebron on he quedat amb Yasmina, una gitana que porta quatre mesos treballant en el servei d’Oncohematologia d’aquest hospital per a xerrar amb ella i conèixer la veu d’una gitana amb divuit anys, que com a auxiliar d’infermeria està treballant en el que l’apassiona. Espero, i a les sis en punt com havíem quedat, apareix una chavorrilla d’ulls enormes, vius i de mirada fixa i sincera. Una gitaneta preciosa que em rep sense cap lach i els dos ens anem caminant a la cafeteria de l’Hospital. Yasmina em diu que no entén perquè li volem fer una entrevista, a ella que és molt jove i encara no té experiència de vida. Lluny de notar-li distant i estranya, em parla amb molta amabilitat i afecte, amb una seguretat simpàtica que assegura conversa profitosa. Ens asseiem en una taula allunyada de la gent per a poder parlar més tranquils i demana un refresc i un petit entrepà de pernil del bo. Ve de fer un torn de vuit hores i la seva energia em dona enveja.
_Doncs et vull entrevistar perquè arriba el 8 de març, dia de la dona, dia de la dona treballadora, i tu ets una referent per la teva trajectòria i pel teu esforç, i crec que és interessant una conversa amb tu.
_ A veure què tal… Yasmina riu, solta una riallada en una cascada d’aguda innocència, com a jove que és, i amb la seguretat que li dona la seva bellesa personal.
_Parlarem de la teva vida, de la teva lluita com a dona gitana i parlarem de tu com a auxiliar d’infermeria, la teva professió. Les teves perspectives de futur.
_Val!! Vinga!.
_Llavors tu estàs en el servei d’Oncohematologia de l’Hospital Vall D’Hebron a Barcelona?
_Sí.
_Allí t’enfrontaràs a situacions complexes tots els dies?
_Clar. Són pacients que venen amb càncer, amb leucèmia. El que fem aquí és tractar-los, primer la fase de quimio i després, si no es curen, passem a la fase de trasplantament. Que pot ser amb un donant familiar o no. Després es fa un “CAR-T”, una tècnica que jo no coneixia, i que es basa en extreure líquid de la medul·la, ho reeduquen genèticament i ho tornen a introduir a la medul·la perquè contraataqui a la malaltia.
_Aquest és el teu dia a dia.
_Sí. I moltes altres coses.
_Quan vas descobrir que t’agradava això de la medicina, ajudar a la gent vulnerable per la seva malaltia?
_Des de petita, sempre. Recordo que jugava amb el meu germà, i li ficava un rotllo de paper a la panxa fent veure que estava embarassat i després jo tirava del paper i li ho treia com si fos un bebè. De petitona m’agradava molt això. No sé per què. Jo volia ser llevadora.
_Tu has viscut a Lleida, a la Mariola. Fins a quina edat vas ser allà?
_Vaig estar des dels tres anys fins als onze. I als onze vaig venir a Baró de Viver, aquí a Barcelona.
_I sempre havies tingut aquesta intenció d’estudiar?
_Sí, jo sí.
_Hi ha algú en la teva família que hagi estudiat? Algú conegut o pròxim que estudiés i et motivés a estudiar.
_Una prima meva de Manresa va fer un cicle de Comerç i Màrqueting.
_I de petita treies bones notes a l’escola?
_Sí. A primària sí. En l’ESO ja m’anava costant més.
_És a dir que, sempre has anat traient cap endavant els cursos i se t’ha donat bé estudiar.
_ Sí, però també perquè jo posava moltíssim interès.
_T’agrada estudiar!!
_Sí. M’ha costat, però m’agrada.
_I quan ja ets una jove, amb catorze o quinze anys, tenies clar que volies estudiar alguna cosa més enllà de l’ESO. Et cridaven l’atenció els estudis?
_Sí. A mi m’agrada estudiar. A l’ESO havien assignatures obligades que no comprenia perquè em servirien a la vida, però havies d’aprovar-les per a aconseguir el títol. I aquí, amb Rromane Siklǒvne feia reforç totes les tardes, estudiant i estudiant, i així vaig poder treure-m’ho i fer el que faig.
_I després de l’ESO, què vas fer?
_Vaig fer un cicle de grau mitjà d’Auxiliar d’Infermeria que va durar un any i tres mesos. I després vaig començar a treballar aquí a l’Hospital on porto, ara mateix, gairebé cinc mesos.
_Aquest hospital és un dels més importants de tota Espanya. Un hospital amb molts pacients diaris, amb especialistes en gairebé totes les branques sanitàries. Un hospital públic de referència, centre de recerques, teràpies i tractaments capdavanters de malalties.
_Clar! Jo m’he trobat a gitanos de Lleida a l’hospital, no m’han reconegut. Aquí arriba gent de tota Catalunya. Per exemple, en trasplantaments és una gran referència, hi ha molta gent que es recuperen i es curen.
_Hi ha més gitanes auxiliars d’infermeria?
_No, en aquest Hospital no conec cap.
_I un altre tipus de professional?
_He vist a gitanes en tasques de neteja. Algun gitano zelador, aquests que porten les lliteres, s’ocupen del material.
_El teu treball és dur?
_Sí -la seva contundència en dir-ho és de qui sap el que es diu-. És bonic, a mi m’agrada, però és dur. Primer perquè tractes amb persones malaltes, situacions complicades, l’auxiliar ha d’estar molt en contacte amb el pacient, estem molt pendents d’ells i sofreixes emocionalment molt. Els malalts em tenen a mi, jo els faig de psicòloga, empatitzo amb ells. Quan surto de treballar m’emporto a casa tot aquest sofriment. Passes moltíssim temps amb el pacient que necessita explicar-te les seves coses, esplaiar-se, et té a tu. I veig situacions que cal tenir el cor de ferro perquè no t’afectin i jo no tinc el cor tan dur. Hi ha gent molt professional en el treball que sap separar-se emocionalment una mica més. M’han dit les companyes que arribarà un moment en què jo també sabré fer-lo, però on estic és una àrea molt complicada. He vist nens de la meva edat, de divuit anys, que han mort. En fi, aquests moments són molt durs.
_Hi ha coses que et sorprenen en el teu treball?
_Clar que sí, hi ha coses. Per exemple, quan els pacients et veuen i et pregunten, quants anys tens, i d’on ets? I li contesto, espanyola soc espanyola. No, et diuen, espanyola no ets, ets llatina! Llavors ja li dic, mira soc gitana. I es queden una mica sorpresos. Ah, perquè és la primera gitana que veig d’infermera! em diuen.
Yasmina no deixa mai de somriure, de riure’s de les coses, com qui sap que aquesta és la millor manera d’allunyar els mals rotllos.
_I el teu futur acadèmic, com el planteges?
_Ara mateix vull quedar-me on estic, sense pensar a estudiar res més. Estic còmoda i vull aquest dia a dia.
_I què queda de la matrona que volies ser des de petita?
_Ja matrona, no! Però infermera, sí.
_I com ho faries?
_Doncs serien dos anys de Grau superior i després la Universitat que serien, com a mínim, dos anys i mig o tres. El que em tira una mica cap enrere és que estudiant i treballant se’t fa impossible. Després la meva mare està sola, té als meus germans, la meva mare també treballa i jo l’haig d’ajudar. Ara mateix no puc estudiar. El dia de demà, quan els meus germans siguin grans, si puc, ho faré.
_Ets molt valent i molt madura. Una nena amb la teva edat no fa el que tu estàs fent. Però ni gitanes ni paies. Quines edats tenen les teves companyes?
_Doncs de vint-i-dos cap amunt. Soc la més nena de tot l’Hospital, no sols de l’àrea on estic.
_I valent perquè has triat amb tan poca edat el que vols ser.
_Sí, però també perquè veus situacions que t’han passat en la teva vida que et fan aprendre i dir, jo no vull passar pel mateix! També això m’ha fet pensar en el que havia de fer per a tirar endavant. I el suport de la meva gent, de la meva mare, del meu avi. Estan molt contents. Jo els deia, vull ser infermera! Ells responien, ’sí nena, astronauta!’. Al principi no pensaven que arribaria a estar on estic. Em va costar una miqueta convèncer-los. Es veia malament que una nena sortís fora de la seva casa, per exemple, cinc dies per a fer un curs que vaig fer a Almeria, a Mojácar, d’especialització de tractament en UCI. I jo els deia, mireu que jo vull això, que em servirà per a estar millor preparada, m’interessa i m’agrada aquest tema. Al final, van confiar en mi. I quan vaig tornar amb el meu títol -se li encén la cara de satisfacció- ho van entendre tot.
Ella, i ara jo també perquè m’ha contagiat, riem. Deixem anar una riallada. Mirem per la gran vidriera que dona al carrer, des d’on es veuen uns pins mediterranis llargs i elevats que per un moment semblen voler robar aquests espais a l’home i retornar la justícia de la naturalesa. Ella mira amb aquests enormes ulls l’espectacle d’un capvespre tan bonic.
_I en el teu entorn, les teves cosines han estudiat, o treballen?
_No. Del meu al voltant, cap s’ha tret l’ESO i tampoc treballen.
_I per què?
_Perquè mira, un perquè volen ser alguna cosa però no els agrada estudiar, no volen passar per tot l’esforç que comporta. Si no t’agrada estudiar, és impossible. I després també no tenen interès. Jo he escoltat nenes, ‘va, jo treballo del que sigui quan m’arribi el moment i ja està!’. Després es veuen en aquest treball, que no els agrada res i veuen a una altra que té el treball que elles volien i no li surten els comptes.
_Creus que quan vagin sorgint més dones com tu, canviarà la situació?
_Bé, potser sí. Les nenes veuran que és possible fer-ho, fer aquest pas. Som gitanes, podem estudiar. Pots fer un treball que t’agradi, triar-lo i fer-lo. Però, moltes creuen que nosaltres no servim per a estudiar. I després, quan et poses, no és tant. ‘Tu de gitana tens poc perquè t’agrada estudiar!’, m’han arribat a dir. Però res, jo continuaré estudiant i fent el que haig de fer, i punt.
_Ara que estan les infermeres lluitant per millores laborals. Com veus tu aquesta lluita?
_La cosa ve perquè als metges els han pujat el sou. I si tots som un equip, si un metge necessita d’una infermera i aquesta necessita d’una auxiliar, hem d’estar a l’una, cadascun en el seu lloc, però que les millores siguin per a tots. S’entén que als metges els pugin el sou. Són molts anys de carrera, després estan els horaris que han de fer. I no estan ben pagats. Igual que les infermeres i les auxiliars que fem un treball que hauria d’estar millor pagat. Són moltes hores de jornades llargues que, de vegades, amb el treball tan dedicat que fem, ens supera i podríem treballar i atendre millor amb les millores que s’estan demanant.
_I tu t’uneixes a les vagues. Als serveis mínims?
_Doncs no, sincerament no puc fer vaga ni serveis mínims perquè l’estat del pacient és important. Els pacients necessiten d’una cura molt intensa. Quan diuen, vinga serveis mínims! Que fem? no fem llits o no repartirem medicaments? No es pot, jo no puc. El que sofreix és el pacient, i ell no té culpa de res. Si nosaltres, les auxiliars d’infermeria, féssim vaga es pararia tot. Els hospitals es pararien.
_Teniu la paella pel mànec. Sou la base.
_Crec que sí.
_I les gitanes, tenen alguna paella pel mànec? Podrien canviar les coses si s’unissin, si s’organitzessin per a conquistar alguna cosa?
_Segurament sí. El que sí sé és que la que vol canviar la seva vida i el seu entorn, ho pot aconseguir. I la que no vol, no vol. Jo he parlat amb gitanes que pensen diferent. Em veuen i reconeixen que està bé que jo hagi aconseguit estar treballant on vull. Però elles no volen això. Són maneres diferents, i no significa que sigui ni millor ni pitjor. Per exemple, a qui li agrada estudiar, li agrada, i ja està. I hi ha persones a les quals no els agrada. I no és millor ni pitjor.
_El dia de la Dona se celebra i la dona surt al carrer a demanar igualtat en drets i millores en les seves vides. Què opines?
_Jo no tinc una opinió molt clara. Necessitem justícia per aspirar als mateixos treballs, amb sous equiparats, i les mateixes oportunitat per a tot. Això està clar! Però jo d’aquests temes, no sé. No me’ls plantejo.
La senzillesa d’aquesta gitana em crida poderosament l’atenció perquè el seu discurs està regit pel sentit comú i pel respecte a l’altre. És curiós veure com algú tan jove, amb tanta energia, dins del món laboral i a la qual se li exigeix socialment un posicionament clar, no té consciència de classe. Tot ho resol des de la tolerància i una lògica tan senzilla. Se li entén perfectament la seva idea fixa que cal tenir el marge de llibertat per a triar i fer el que creus i necessites més enllà del que la societat t’exigeix o és políticament correcte.
_Creus que hi ha racisme en la societat?
_Molt. Massa. A mi, a l’hospital, companys i pacients em pregunten sobre la meva cultura. ‘I com és això que us caseu tan aviat?’ em diuen. I jo els contesto, ‘perquè mira perquè no volem tenir els fills tan vells, com els teniu vosaltres. La força d’una persona per a criar fills està en l’edat jove. Perquè a més no aprofites aquests anys per a gaudir dels teus fills. Després de vell, ja no pots’. També em trobo que hi ha molts prejudicis.
_Mana, si us plau, un missatge a les altres nenes gitanes que estan en l’ESO o en primària. Què els diries?
_Doncs a les que es troben estan a l’ESO, que aguantis el procés de l’ESO, que t’esforcis, perquè sé que costa. Que malgrat totes les responsabilitats que puguis tenir més enllà dels estudis, no els deixos. Que superis aquest temps de l’ESO per a després, encara que no tinguis clar el que vols estudiar ara mateix, puguis fer un Cicle o estudiar altres coses. Que et graduïs, que acabis l’ESO.
_Com et veus d’aquí a deu o quinze anys? On et veus? Amb qui et veus? Com projectes la teva vida en aquest futur pròxim?
_Treballant en el que faig perquè m’ha agradat, m’encanta el que faig. Fer la meva vida, tenir els meus nens i fer-los arribar l’important que és estudiar i estar preparat en aquesta vida. Que vegin a la seva mama aixecar-se, matinar, tenir un treball en un Hospital i que els pugui servir d’exemple.
_I quants fills vols tenir?
_Poquets Juan. Dos o tres. No molts.
_Doncs et desitjo molta sort Yasmina.
En aquest moment, comença a riure molt divertida i em desarma. La meva intenció ha estat desitjar-li sort en la vida. Ella no sé com ho ha entès i què li ha fet tanta gràcia. Però em sembla fantàstic acabar aquesta entrevista com la comencem, rient. Significa que ha estat amena i agradable. Així ho sento.
Estem davant una nena compromesa amb el seu treball, un treball vocacional del qual m’explica que avui havia d’haver sortit hora i mitja abans, però que s’ha quedat per a cobrir la baixa d’una companya perquè no vol deixar d’atendre els seus pacients. És un model a seguir, del qual aprendre.
Esperem que totes vosaltres, senyores gitanes i no gitanes, tingueu i passeu un dia de la dona preciós i que pugueu tenir una estona per a pensar-vos i decidir quin sigui el vostre futur. Que pugueu anar conquistant tots els territoris que us mereixeu i dels quals esteu totalment preparades per a gestionar i viure. Molta força dones!
