Lluitant contra la invisibilitat de la comunitat gitana romanesa a Catalunya

Lluitant contra la invisibilitat de la comunitat gitana romanesa a Catalunya

La comunitat gitana romanesa va arribar a Catalunya fa ja gairebé vint anys, des de llavors busquen diferents estratègies per adaptar-se a la societat catalana, però són múltiples les traves que la societat i les seves institucions els imposen per poder aconseguir viure amb dignitat.

La caiguda dels règims comunistes a finals de la dècada dels vuitanta va permetre que moltes famílies gitanes poguessin emigrar d’aquests països en els quals freqüentment els gitanos van ser i continuen sent utilitzats com a caps de turc per explicar la crisi econòmica, i fins i tot com “l’altre” contra el que reafirmar la pròpia identitat nacional. Els països de l’Europa Central van ser els primers a acollir els immigrants romanís i, amb el pas dels anys i el bon moment econòmic de Catalunya, moltes famílies romanís van decidir traslladar-se a Barcelona i a la seva perifèria a la fi dels anys noranta.

Catalunya ha rebut principalment tres grans fluxos migratoris diferenciats, però tots ells provinents de regions rurals de Romania, encara que també podem trobar a Barcelona i la seva perifèria gitanos d’origen búlgar o de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia.

El primer grup en arribar de manera majoritària van ser els gitanos – o Rromà, com ells es defineixen a si mateixos – procedents de la província romanesa de Ialomiţa, i concretament de les poblacions de Ţăndărei, Fetești i Slobozia. Aquests grups es dedicaven principalment a la recol·lecció de materials de rebuig i a la mendicitat. No obstant això, la crisi econòmica que va afectar al sud d’Europa a partir de l’any 2007 va provocar que aquestes estratègies de supervivència perdessin la seva eficàcia i iniciessin nous processos migratoris cap a països com Alemanya, Anglaterra o Suècia, buscant el suport de familiars ja presents al territori . No obstant això, la seva integració en aquests països no ha estat senzilla i en alguns casos han acabat tornant a Catalunya.

Posteriorment, a partir de 2007 van arribar a Catalunya gitanos de Murgeni i Băceşti, municipis romanesos pertanyents a la província de Vaslui. Aquestes noves famílies, igual que les que van arribar prèviament pertanyen al mateix grup cultural, els Kanglări, nom que prové de l’antic ofici d’aquestes famílies, l’elaboració artesanal de pintes. Més tard, l’any 2011 van començar a arribar famílies romanís procedents de la província de Buzăo i pertanyents al grup dels Ceaunari, un grup de gitanos que es dedicava històricament a l’elaboració i reparació de cassoles. Tant Kanglări com Ceaunari parlen Rromanes – la llengua romaní – però, difereixen en algunes paraules i en l’accent, també posseeixen tradicions diferenciades, diferents estils relacionals amb la societat majoritària i diferents situacions econòmiques a Romania.

Les dificultats que afronten els dos grups han estat i segueixen sent les mateixes, Óscar López, investigador del grup GRAFO de la Universitat Autònoma de Barcelona, apunta que el principal problema dels Rromà és “la invisibilitat per a les institucions del país”, ja que encara que siguin ciutadans europeus sempre han tingut grans traves per aconseguir empadronar-se o obtenir el número d’identitat d’estranger (NIE). Sense aquesta documentació bàsica per l’estat no existeixes, no tens accés al mercat laboral, no pots ser contractat, no tens dret a la targeta sanitària, ni a qualsevol tipus d’ajuda social.

Aconseguir el padró ha estat sempre el primer escull, i per això la principal dificultat. Molts dels Rromà que viuen a Barcelona i en la seva perifèria ho fan sense un contracte de lloguer legal, ocupant habitatges i en alguns casos en barraques. Això fa que no puguin demostrar on viuen i que alguns ajuntaments els hi neguin el padró. “La llei diu que el padró és un registre que ha de fer constar amb realitat qui viu a cada municipi i estableix que l’ajuntament té l’obligació de mantenir-lo actualitzat. Si una persona viu amb freqüència en un lloc, és obligació de l’ajuntament empadronar-la, i la pròpia llei li dóna uns mecanismes. Si una persona no pot demostrar amb un contracte de lloguer que viu en una casa, es pot fer un informe per part d’una instància municipal que certifiqui que aquesta persona hi viu allà i empadronar-la. Això és el que diu la llei i ho ha dit sempre, però hi ha ajuntaments que no ho han aplicat mai, com és el cas de Santa Coloma de Gramenet, i n’hi ha d’altres que sí però és un procés molt lent “, critica Óscar López.

“Si no existeixes en el padró ja no tens accés als drets de qualsevol ciutadà, i des de 2012 la situació es complica perquè per aconseguir el NIE has de demostrar mitjans econòmics – tenir una feina – per quedar-te aquí o tenir cinc mil euros al banc, a més del padró i el teu document d’identitat nacional. I encara que tinguis padró no et garanteix que puguis aconseguir el NIE, i sense ell no pots accedir al mercat laboral, i si no accedeixes al mercat laboral no pots demostrar mitjans econòmics. Al final és tot un peix que es mossega la cua. Fins i tot et demanen una assegurança mèdica privada “, apunta Óscar. Tota aquesta situació finalment converteix en una missió pràcticament impossible per a que els gitanos procedents de l’est d’Europa aconsegueixin estabilitzar la seva situació social i econòmica al nostre país.

El motiu migratori que els ha portat fins a Catalunya no ha estat altre que el de millorar les seves condicions de vida, igual que la majoria d’immigrants, i amb la mirada sempre posada en poder tornar a Romania, “el seu procés migratori està causat per una necessitat econòmica, amb la motivació d’aconseguir recursos i invertir-los en el seu poble en una casa o un negoci i en el benestar de la seva família “, indica Óscar. No obstant això la diferència amb altres grups migrats està en la precarietat de l’assentament dels Rromà, “se’ls ha obligat, de vegades se’ls ha expulsat, a moure’s d’un barri a un altre, d’una població a una altra, i no han pogut completar el procés d’arribar a un lloc i quedar-se de forma estable durant uns anys en el mateix lloc. Algunes famílies sí, però no en la majoria de casos”, lamenta. I és que sense la possibilitat d’arrelament social a un barri o a una comunitat, i sense la possibilitat de participar en el mercat laboral de manera regularitzada, l’adaptació dels Rromà a Catalunya s’ha convertit en un assumpte polític i social pendent.

La xarxa ROMEST és una agrupació d’entitats socials i serveis municipals que treballen amb persones gitanes procedents de l’est d’Europa i que tenen per objectiu aprofundir en el coneixement de la situació que afronten els gitanos romanesos, compartir metodologies de treball i fer visible a la societat aquesta realitat tan desconeguda i prejutjada. Francina Planas, tècnica de la Associació VINCLE i coordinadora de la xarxa ROMEST ens explica que “no es fàcil que famílies que han patit una discriminació extrema al seu país d’origen arribin aquí amb tranquil·litat i accedeixin als serveis. Hi ha persones romaneses que culpen als gitanos del desprestigi del seu país”.  L’imaginari social que tenim a Catalunya de la comunitat romaní és molt negativa, “tota la discriminació que viuen allà també es repeteix una mica aquí, no amb la mateixa intensitat, però es fa palès en la manera de mirar-los, d’atendre’ls, de tractar-los, i pensem que això es perquè no es coneix la realitat, perquè no s’empatitza amb la seva situació  i per això cal donar-la a conèixer a nivell social i a nivell polític”, indica la Francina.

Tot aquest còctel de traves burocràtiques i prejudicis ha fet que l’evolució de les famílies gitanes que han vingut a Catalunya no hagi estat bona i que siguin molts pocs els casos d’un arrelament positiu al territori. La Francina es lamenta de la situació però emfasitza que el canvi és possible, “podem demostrar que hi ha famílies que lluiten per tenir una feina digna i acaben aconseguint el lloguer d’un habitatge, i que els nens vagin a l’escola, i que comparteixin la vida social amb normalitat. I demostrar això tan bàsic és tan important perquè a Catalunya hi ha un estigma molt gran sobre aquestes persones, i per tant nosaltres hem d’acompanyar el procés de les famílies per a que puguin progressar com a ciutadans i ciutadanes d’aquest país”.

Miquel Torres, tècnic de l’associació VINCLE i gitano, ens explica que la societat veu a la comunitat Rromà com una amenaça i que no es té en compte el valor i la riquesa cultural d’acollir a un poble diferent, “ells venen amb un esperit de transcendència, plens de valors  que no es veuen, que no estan escrits enlloc i que fan part de l’històric del poble gitano, i que ens fan un poble. Aquest punt de mirar la vida de manera transcendent, amb uns valors molt especials, com la família, l’ecologia, la participació – tot i que no és a l’estil paio – és un regal, un regal que hem d’aprofitar”. En Miquel també indica que “falta més temps, perquè és important que la societat vegi que no son un grup de risc, que no son una amenaça per a la societat catalana. També es una qüestió de responsabilitat per part dels propis gitanos romanesos, si no pots ser el motor de la teva pròpia història tampoc es pot fer res, i pot ser fins ara tampoc se’ls ha deixat ser els protagonistes de la seva història”.

De la mateixa manera, la Francina ens comenta que la situació està canviant, que ara hi ha una millor voluntat política per fer canviar la situació. “Al principi, l’Ajuntament de Barcelona tenia por d’atendre bé als gitanos romanesos per no crear un efecte crida. Ara hi ha una major obertura a treballar-hi socialment, com es el cas del servei SISFA Rrom de l’àrea de Serveis Socials ó el cas de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania que en aquests darrers anys s’ha mostrat sensible a les dificultats d’aquest col·lectiu”.

Per altra la nova edició del Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya també recollirà polítiques que permetin adreçar els problemes que afronten els gitanos procedents de l’est d’Europa. Ramón Vílchez, responsable del programa d’Atenció a la Comunitat Gitana, ens indica que “des del Pla Integral no podem considerar-los invisibles, tenen una problemàtica de convivència, d’escolarització i de visualització. Estem cofinançant projectes amb diferents entitats i amb ajuntaments com el de Badalona i Girona, i davant d’aquestes demandes i necessitats estem en el deure d’invertir en polítiques que permetin solucionar aquests problemes”.

  • Imatge cedida per Eric Roset a la xarxa ROMEST

 

 

Sobre el autor

Pedro Casermeiro Pedro Casermeiro
Pedro Casermeiro és llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona. És membre de la directiva de Rromane Siklǒvne i de la Fundació Privada Pere Closa. Pedro també es formador en llengua romaní i coordinador del “Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya”.

Respondre

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies