HISTÒRIA

Comunitats Autònomes

País Basc

Els gitanos bascs

Tal com afirmen diferents fonts històriques, quan els primers gitanos arribaren a la península, la situació política d’Euskal Herria (País Basc) era bastant complexa: els territoris d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa gaudien d’una jurisdicció especial respecte al Regne de Castella, Navarra era un regne independent i a la zona del nord (Iparralde) hi havia períodes en què estava annexionada al Regne de Castella.

En un principi aquestes institucions aplicaren les pragmàtiques del Regne, si bé a partir del segle XVI començaren a proclamar nombroses disposicions i lleis contra els gitanos.

Des del segle XVI i fins al segle XIX, en les Juntes Generals o particulars celebrades als territoris de Biscaia, Àlaba o Guipúscoa i en les actes municipals s’emeten més de seixanta disposicions i referències dedicades a l’expulsió, el control i el càstig contra els gitanos.

A Guipúscoa, les Juntes de Tolosa de l’any 1577, les d’Hernani de l’any 1578, les de l’Elboibar de l’any 1579, les de Guetaria del 1580, etc., disposen que no s’admetin gitanos i que se’ls expulsi. Les Juntes de Tolosa de l’any 1604 no només ordenen un cop més l’empresonament i l’expulsió dels gitanos, sinó que també s’ofereixen premis de 200 rals per als qui arrestin un gitano i de 50 rals per cada dona gitana arrestada.

Al territori de Biscaia passa el mateix amb les disposicions sobre l’expulsió de gitanos.

L’any 1825 apareix un decret que recorre als miquelets per procedir a l’expulsió dels gitanos. Com a incentiu, es donava als mateixos miquelets les pertinències preses als gitanos.

Les Juntes d’Àlaba, que es celebren a Vitòria a partir de 1573, comencen a emetre ordres i recordatoris de l’expulsió dels gitanos, com la de 1626, on s’indica que no està permès instal·lar-se ni entrar a les fires sota multa de 5.000 maravedís. Posteriorment, seran recordades en altres juntes; les de 1628, 1651, 1668, 1682, 1686, … i arribaran al punt màxim d’intolerància l’any 1682, quan s’acorda expulsar-los, empresonar-los i embargar-los en cas que no vulguin marxar i, fins i tot matar-los, si no és possible capturar-los.

Però tota aquesta normativa s’havia d’anar recordant constantment per la falta de rigor a l’hora de fer-la complir per part dels governants i alcaldes i també perquè en aquella zona hi havia molt pocs gitanos i, segurament, el seu bon comportament no en justificava l’aplicació. Aquest doble comportament d’expulsió i tolerància queda ben reflectit a la ben documentada història de Valmaseda, on tan aviat es donava almoina als gitanos per tal que abandonessin el lloc (1517), com se’ls contractava perquè ballessin a les festes (1559). O a Lequeito, on se’ls dóna almoina perquè no s’hi aturin (1558) o per tal que ballin durant el dia de Corpus (1559).

De la Batuda General de gitanos de l’any 1749, només n’hi ha dues referències: la negativa de la Junta General de Vitòria (1749) de pagar a la Germandat d’Arceniega els compliments de les ordres de la Batuda General, i l’ofici del Diputat de la província d’Àlaba, on fa constar que els tres gitanos detinguts a la presó de Vitòria formen part d’un grup de cinc homes, deu dones i sis nens, que són enviat a la Caixa de Zamora per tal de distribuir-los, més tard als llocs destinats.

Durant el segle XVIII, la política del País Basc envers els gitanos experimenta una variació substancial que també continuarà al llarg del segle XIX. Així, a les Juntes de Motrico de 1851, les ordres d’expulsió se centrares en els gitanos que “no tinguessin manera honrosa de viure per fer front a les seves necessitats”.

Uns anys més tard, el 1855, s’encarrega als miquelets l’expulsió de tots aquells que no justifiquin tenir “carta oberta i domicili fix” en algun poble de la província. Tal com molt bé resumeix en Pablo de Gorazabel [1]: “Hem retrocedit, doncs, en adoptar el principi enunciat per la Reial Pragmàtica de l’any 1499 que tolerava la residència dels gitanos al país a condició que es domiciliessin i es dediquessin a algun ofici”.

Martín de Anguiozar diu que “a finals del s. XIX la província de Guipúscoa va tornar a expulsar aquelles famílies nòmades que ja havien perdut el seu dialecte i que parlaven perfectament l’eusquera, van haver de dirigir-se a Andalusia, però al cap d’alguns anys, sentint la nostàlgia del nord, aquestes famílies van tornar parlant una barreja de basc i caló d’allò més pintoresca”. Sens dubte, es referia a l’erromintexela.

paisbasc_historia

Família gitana. País Basc, principis del segle XX. Autora: Eulalia Abaitua. Euskal Museoa. ↵

A partir de les escasses referències que tenim, sabem que els oficis a què es dedicaven aquests gitanos eren molt propers a les diferents activitats que realitzaven els autòctons. Així veiem que apareixen cistellaires, xolladors, ferrers, mercaders de bestiar (de cavalls, principalment), en algunes zones hi ha mariners, calderers, compradors i venedors per les masies, temporers, etc. També hi ha moltes referències d’ells com a bons percussionistes del tambor basc i a la seva participació a les festes dels pobles com a músics. Hi ha textos que indiquen que es comunicaven en euskera amb els no gitanos, fet d’altra banda molt lògic, si és que volien comerciar amb els masovers.

La procedència dels gitanos del País Basc és variada: Hi ha gitanos anomenats bascs, l’arribada dels quals es rememora cada any durant el Carnestoltes de Sant Sebastià (La Candelaria) i que, pel seu aspecte, folklore i les formes de vestir, recorden el grup ètnic dels Kalderash. Aquesta comparsa de calderers d’Hongria va ser creada l’any 1884. El seu vestuari imita el dels grups de gitanos que recorrien la província arreglant estris o fent ballar animals picant rítmicament una paella amb un martell.

Aquests primers grups de gitanos van centrar el seu nomadisme en zones frontereres, les característiques geogràfiques i legislatives de les quals els permetien evitar successives persecucions amb relativa facilitat.

Han passat desapercebuts durant segles per la resta de gitanos espanyols, i fins i tot per a la resta de gitanos del món.

Durant el seu contacte amb la cultura basca van realitzar un mestissatge lingüístic i cultural que, segons investigacions iniciades per Kalé dor Kayikó [2], va donar lloc a una parla diferenciada, barreja entre el romanò i l’euskera: l’erromintxela. Aquestes famílies que finalment van assentar-se en diferents nuclis rurals, han arribat fins als nostres dies amb cognoms com Echevarria, Echepare, Berrio, Vega, Valdés …, i la seva gent més gran encara conserva aquesta parla.

A principis del segle XX van arribar famílies gitanes procedents de Castella i d’Andalusia que avui en dia, malgrat també considerar-se basques, es coneixen entre ells com els castellans, els andalusos …

Aquestes, juntament amb les que van arribar al País Basc durant l’època de la industrialització dels anys seixanta, actualment constitueixen la major part del poble gitano del País Basc.

Són les famílies dels Jiménez (hi ha diferents famílies amb aquest cognom que es diferencien pels seus sobrenoms), els Cortés, els Borja, els Amaya, els Hernández, els Dual, els Montoya … que fins no fa gaire aprofitaven les fires de Salvatierra, Tolosa, Abadiano, Guernica, etc. per reunir-se i fer bons tractes amb els “paios”.

Avui en dia es dediquen a feines molt diverses: al comerç (venda ambulant, antiquaris, botigues …), a la compravenda de ferralla, fan de temporers, de transportistes, fan treballs relacionats amb la construcció (pintors, peons, fusters, contractistes, …), educadors, perruquers, escriptores, pintors, …

També és variada la seva distribució pels diferents territoris. Mentre que a Àlaba es concentren sobretot a Vitòria, a Guipúscoa estan molt disseminats per tota la província; a Biscaia es concentren en algunes zones del gran Bilbao i es troben més dispersos per la resta de la província. En total, la població gitana del País Basc és d’unes 12.500 persones.

Tots els gitanos que viuen a Euskadi, independentment del seu grup familiar d’origen, se senten gitanos i bascs, i recorden amb respecte la seva gent gran: Tío Paulino, Tío Venancio, Tío Juan, Tío Cano, Tío Antonio … i molts més.

– Martín de los Eros. “Historia de Valmaseda”.
– Javier María Sada. “Carnavales Donostiarras”.
– Associació Kalé dor Kayikó, Investigació sociolingüística de l’erromintxela.
– Actes de les Juntes Generals d’Àlava.
– Actes de les Juntes Generals de Guipúscoa.
1. Pablo de Gorazabel. “Noticias de las cosas memorables de Guipúzcoa”.
2. Kalé dor Kayikó “Associació”, en col·laboració amb la Reial Acadèmia de la Llengua Basca-Euskaltzaindia i la Universitat del País Basc.
Aquest article és un fragment de l’original “Els gitanos bascs” del projecte “Maj Khetane”. Maj Khetane vol dir “més junts”, en llengua romaní, i és un recurs didàctic interactiu presentat en un format multimèdia i concebut per Jesús Salinas. Maj Khetane és un material de consulta que es situa en una concepció de l’educació intercultural i els materials didàctics que presenta són una petita enciclopèdia sobre el món gitano, estructurada en els següents blocs: Història, Cultura, Manual de Conversa en Romanó, Activitats, Conte, Historietes, Recursos didàctics, Recursos gràfics.
Escrit per Jesús Salinas.
Amb la col·laboració d’Antonio Gómez Alfaro i el Moviment Associatiu Gitano del País Basc.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies