HISTÒRIA
Comunitats Autònomes
—
Navarra
Els gitanos a Navarra
El segle XV
El Camí de Santiago va ser una via molt utilitzada pels gitanos del nord d’Europa que s’establiren al nostre país. El primer document que deixa constància de la presència dels gitanos a Navarra és, precisament, d’aquesta època. Es tracta d’una donació feta l’any 1435 per la reina Doña Blanca a Tomás, comte d’Egipte Menor, que passava per allí amb el seu grup. La reina el va rebre a Olite. Aquest grup de gitanos havia rebut, deu anys abans, un salconduit reial del rei Alfons V a Saragossa.
L’arribada al tron de Castella i Aragó dels Reis Catòlics va suposar la implantació, en aquests regnes, d’una política d’homogeneïtzació cultural i religiosa que tingué grans conseqüències per als grups ètnics minoritaris.
El segle XVI
El text legal més antic que prohibeix l’estada dels gitanos a Navarra és de l’any 1549 i s’hi “demana a les Corts de Tudela que un cop trobats dins de Navarra se’ls doni 100 assots i se’ls expulsi”.
A les Corts d’Estella de l’any 1533 i a les de Pamplona de l’any 1599, es reglamenta la necessitat de tenir cura, vigilar i guardar les ermites, ja que servien de refugi als vagabunds i gitanos que pul·lulaven en gran nombre per tot arreu.
L’any 1569 es dicta una llei que intentava buscar un criteri de diferenciació entre els veritables pobres i els gitanos “vagabunds i viciosos”.
L’any 1580, el Consell Reial va expedir una ordre de empresonament contra els gitanos de la Merindad de Tudela que no estiguessin empadronats, als quals acusava de furts i de no complir els costums religiosos. Es calcula que en aquella zona n’hi havia més de 400. Una altra llei de 1582 s’ocupa dels gitanos, vagabunds o captaires que vaguessin sols. Dictamina que el primer cop que se’ls enxampés, fossin assotats i desterrats i que, si se’ls tornava a enxampar, se’ls enviés a galeres. La duresa d’aquestes normes contra els gitanos no va aconseguir l’efecte desitjat de controlar-los i obligar-los a portar una vida sedentària.
L’alcalde perpetu de Val de Araquil va arrestar, l’any 1571, Charles de Eraso, Salomón i Francisco. El primer era de França i Francisco era portuguès, de prop de Lisboa. Els van condemnar a 200 assots i a l’exili perpetu.
L’any 1573, Carlos de Bustamante, Francisco del Campo, Gaspar de Ribera i altres companys veïns de Falces i Lagarra es van querellar per no ser admesos altre cop als seus pobles després d’haver-ne marxat durant un temps. Carlos de Bustamante i Francisco del Campo n’havien marxat per incorporar-se a les files del rei, per combatre contra els moriscos revoltats i, prova d’això n’eren les “glorioses ferides” que els havien fet amputar a un el braç i a l’altre la cama. En no trobar suficient matèria delictiva, se’ls va confirmar el seu dret de veïnatge a condició, però, de renunciar a la seva vestimenta i al seu idioma.
El segle XVII
Durant el segle XVII, la situació dels gitanos a Navarra, igual que a la resta d’Espanya, empitjora. Se’ls prohibeix tenir i vendre bestiar, així com els seus oficis habituals i se’ls obliga a dedicar-se a l’agricultura en ciutats de més de 1.000 habitants.
Durant aquesta època es va endurir la persecució contra els gitanos i se’ls va anar limitant encara més les activitats a què podien dedicar-se. Aquesta situació els va portar a presentar al virrei un memorial en relació amb els oficis i el dret de veïnatge. Aquest informe va ser refusat per la Diputació.
El segle XVIII
Cap a 1737 hi ha constància que la família gitana Bustamante, força nombrosa, voltava per les terres de la Ribera. Aquest mateix cognom torna a aparèixer a finals del segle XVI (1590) a la zona del Roncal. També es creu que utilitzaven l’argot especial o algaravia (paraula d’origen àrab que significa: “llengua àrab”).
Mitjançant la llei de les Corts de Navarra de 1780-1781, es van establir les Juntes de Caritat per tal d’organitzar hospicis on educar als nens gitanos.
El segle XIX
La Constitució de Cadis de l’any 1812 va reconèixer la situació jurídica dels gitanos com a ciutadans espanyols. El concepte de ciutadania ja no es lliga a l’exigència d’un domicili fix sinó al fet d’haver nascut en territori espanyol.
Un decret d’Isabel II de l’any 1847, obliga als gitanos a portar a sobre un document que els identifiqui i n’acrediti els animals i pertinences, així com les transaccions que es facin amb ells.
Les idees romàntiques amb el seu gust pels espais poètics de misteri, l’exaltació de la individualitat, de la rebel·lia, de la llibertat, de la independència, de la vida nòmada, etc. eren molt del gust dels artistes del Romanticisme. En moltes ocasions, aquestes idees es vinculaven als grups d’hongaresos, zíngars i gitanos.
Els compositors romàntics van plasmar en les seves obres aquestes idees i aquesta simbologia i van evocar amb no gaire fidelitat la música dels grups itinerants de zíngars.
Com a exemple d’això podem dir que, a la segona meitat del segle XIX, Pablo Sarasate va compondre els seus Aires Gitanos (Op. 20). Sobre la manera de tocar aquest “Aires Gitanos” va deixar escrit: “És impossible indicar exactament la interpretació d’aquesta peça. Ha de ser executada molt lliurement, gairebé ad libitum, segons la individualitat de cadascú, per tal d’aconseguir el màxim caràcter zíngar”.
El segle XX
Durant la dècada dels setanta, moltes famílies gitanes es concentren en alguns edificis singulars com el Convent Vell de sant Pere, al barri de la Rochapea de la ciutat de Pamplona, o a l’antiga caserna de la Guardia Civil, a Errotazar. El gran rebuig del veïnat, però, farà que busquin nous habitatges.
Cal destacar que, malgrat que encara quedin grans reptes per complir, en els darrers anys s’ha produït una enorme millora de la situació de la comunitat gitana de Navarra en tots els seus aspectes. Es pot dir que, avui en dia, a Navarra gairebé ja no existeix el barraquisme, ja que cada cop s’està aconseguint un accés més generalitzat a un habitatge digne.
Pel que fa al món laboral, s’ha observat una contínua adaptació i evolució dels seus oficis: del vímet, la cistelleria, la recollida de ferralla o els intercanvis a les fires, es va passar a la venda ambulant, les antiguitats o a nous tipus de treballs més normalitzats com el comerç, el treball a l’administració pública, el transport o la construcció.
En general, es constata una incorporació cada cop major de la comunitat gitana a la societat navarresa, fins i tot a nivell de participació política i comunitària. Actualment hi ha nombroses associacions gitanes que desenvolupen activitats destinades a la promoció del poble gitano.
Alguns personatges de la cultura gitana de Navarra
Agustín Castellón Campos “Sabicas”, va néixer a Pamplona l’any 1912 i va morir a Nova York l’any 1990. És un dels gitanos més grans de la historia de la guitarra flamenca. ↵
1. Sens dubte, hi ha un personatge que acapara el protagonisme cultural pel que fa referència a la comunitat gitana de Navarra: “Sabicas”.
Agustín Castellón Campor, va néixer a Pamplona l’any 1912 i va morir a Nova York l’any 1990. És un dels gitanos més grans de la història de la guitarra flamenca.
Va ser una figura enlluernadora que va sorgir de Navarra, va passar per Madrid i després va emigrar a Amèrica, on va irradiar el seu art a tot el món.
2. Cap als anys quaranta destaca una família pamplonesa, els Arbizu, coneguda per la seva pràctica esportiva de la pilota en mà. Entre els seus membres destaca el popularment conegut com a El Sardinilla. Es comenta que alguns membres d’aquesta família no tenien rival en la cesta punta o la remunta.
3. Com a anècdota, es comenta que un destacat ramader del carrer de La Merced de Pamplona, molt respectat pels seus bons tractes en el negoci de la ramaderia, en fer obres a casa seva es va trobar amb unes monedes d’or i va tornar la important troballa a l’Administració.
4. El popular frontó Ijito Alai, que en euskera significa gitano alegre, era un punt de reunió i un espai de convivència entre paios i gitanos. No només era un lloc d’àmbit esportiu, sinó que també acollia altres activitats lúdiques i gastronòmiques.
D’altra banda, totes les tardes es reunien a la Plaça del Castell de Pamplona, dos amplis grups de gitanos: els Majos i els Morenos, emparentats entre si. Era el moment en què els homes posaven en comú el salari adquirit el dia per cadascun d’ells. Si a algú li havia anat malament la jornada, entre tots els que havien guanyat alguns duros feien un fons comú, de manera que tots tinguessin un jornal per tirar endavant la seva família.
