HISTÒRIA

Comunitats Autònomes

Extremadura

Gitanos extremenys

Ja queda molt distant en el temps l’arribada dels primers rom que, procedents de la llunyana Índia, s’estableixen durant el segle XV a la península Ibèrica, abans de la constitució de l’Estat espanyol. Moltes d’aquelles famílies que declaren pelegrinar als santuaris cristians passen pel de la Verge Negra de Guadalupe i decideixen quedar-se a les riques i hospitalàries terres d’Extremadura.

Extremadura va ser per als gitanos i gitanes “Morochandé”, terra de pa, terra compartida per tots els extremenys. Dit en caló, Morochandé és, des del segle XV, sinònim d’amor gitano pel paisatge i el paisanatge d’Extremadura.

extremadura_firaires

Firaires en un tracte. Extremadura, principis del segle XX. Col·lecció FAGEX. ↵

La situació dels primers grups de gitanos que van passar per Extremadura devia ser semblant a la que es viure en altres llocs: vistiplau, salconduits i protecció per part d’alguns nobles locals. Aquesta protecció, que en principi pot estar avalada per la satisfacció d’estar al costat de personatges “exòtics”, es mantindrà, tot i que no sempre, quan comencin les persecucions, segurament per interessos comercials: una de les activitats que més identificava els gitanos era la de marxant de bestiar o firaire, fonamentalment de cavalls, mules i ases que, d’altra banda, en l’àmbit de la ramaderia d’Extremadura era la menys nombrosa. Considerant per una banda la importància d’aquests animals per las fabricants i venedors de guarniments, per als fabricants i venedors de carros, per als desplaçaments a les finques i per a les feines del camp i, per altra banda, que els cavalls tenien un especial interès pel servei que feien a l’exèrcit, no és estrany que interessés poder aconseguir aquests animals a través dels gitanos.

Respecte a l’assentament dels gitanos a les ciutats, es passa de l’obligació d’instal·lar-se de forma estable en alguna d’elles o, com a alternativa, viure al servei d’un senyor, a prohibir-los fixar la seva residència en llocs amb menys de mil veïns (pragmàtiques de l’any 1499 dels Reis Catòlics i de 1619 de Felip III). Trobem algunes dades dels gitanos que vivien a Extremadura durant aquest període. La seva situació queda reflectida en una resposta que, l’any 1572, el corregidor de Trujillo va donar a una carta del rei en la qual després d’informar que nombrosos gitanos havien fugit, ofereix la informació següent sobre els gitanos de Mèrida: cinc gitanos “amb cases poblades que no van vagant” i uns altres cinc que van ser enviats a galeres per “egipcians”.

Pocs anys després, l’any 1600, es registren als llibres d’acords municipals de Mèrida peticions de veïnatge de Juan Maldonado, Gabriel Maldonado, Francisco Maldonado, Juan Herrero i Domingo Soto, “gitanos que a aquesta ciutat li han demanat per al temps que fos la voluntat de la ciutat i donant fiances primer”. L’ajuntament acorda concedir-les. No obstant això, l’any 1617, davant les peticions de veïnatge dels que diuen ser fills i néts de Juan Maldonado, acorda que “se’ls notifiqui que surtin, doncs, de la ciutat sota pena de les pragmàtiques i bans”. El motiu que es reflecteix a les actes d’aquesta negativa és que “arriben molts gitanos a aquesta ciutat dient que són els seus fills”.

A partir del segle XVI, en algunes ciutats, els gitanos es concentraven en determinats carrers o barris que s’anomenaven gitaneries.

Estaven situades a les afores de les ciutats, com la Callejuela de los Gitanos de Mèrida, des d’on despareixen per anar-se’n cap a altres zones de les ciutats a mitjan segle XVII. Això fou degut a la Pragmàtica de l’any 1633 de Felip IV, que els impedia sortir de les ciutats on vivien però que, alhora, els obligava que “surtin els damuntdits dels barris on viuen amb el nom de gitanos i que es divideixin i barregin entre la resta de veïns …”.

Novament les pragmàtiques de Felip V de 1717 i 1746 obliguen el calós a viure en 40 ciutats concretes, nombre ampliat més tard fins a 60. El 1746, en els arxius del Consell de Castella hi havia una relació de 881 famílies establertes en 54 poblacions, 5 eren d’Extremadura, de Plasencia n’hi havia 10 famílies, de Càceres 9, de Trujillo 7, de Villanueva de la Serena 5 i de Zafra 8.

L’any 1788, els justícies van fer un informe on constava l’assentament de 631 gitanos residents a Extremadura, d’entre els quals figuren tretze nois escolaritzats i un altre, Nicolás Vargas, que fa d’escolanet a Santos de Maimona.

Durant el segle XIX, molts gitanos extremenys demanen al Consell que els permeti dedicar-se sense problemes a la compra i venda de cavalleries. Alguns exemples són: José Vargas, veí de Zafra; Antonio Saavedra, pagès i marxant de robes de Almendralejo; Diego de los Reyes, pagès i hostaler a Fuente del Maestre; José Saavedra, pagès i comerciant de “gra, oli i gèneres del Regne” a Aceuchal; Tadeo Vázquez, “pagès i hisendat” a Aceuchal; Gonzalo de Vargas, pagès i arrier a Alange; Pedro Saavedra, pagès i transportista de gra a Villafranca de los Barros; Celedonio Montaño, també de Villafranca i dedicat a la pagesia amb jou propi i a la venda de gèneres.

Tots ells argumentaven que la conducta “dels qui obren malament i amb enganys” no s’ha d’atribuir a la resta de gitanos.

Així mateix, altres famílies gitanes es van apropant a les ciutats que tenien creixement poblacional. S’hi instal·len a les perifèries i es té referències de les seves peticions de veïnatge gràcies als llibres d’acords municipals.

El període que va entre 1850 i 1950 es pot considerar “l’època daurada” per als gitanos extremenys, ja que és l’únic moment de la seva història en què poden dedicar-se lliurement al comerç de bestiar, cosa que els permet assolir, en moltes zones, un gran nivell econòmic i un important “prestigi social” pel desenvolupament i control dels recursos de bestiar.

extremadura_domador_cavalls

Gitano domador de cavalls. Extremadura, inici del segle XX. Col·lecció FAGEX. ↵

“Per tota la zona de Barros, a la Serena, el Tajo, a tota la línia de Portugal, s’hi assentaren les “cases” de més prestigi i riquesa de la societat gitana: Tío Cayetano i Tío Burrino a Talavera la Real, Miguel Habanero a Olivenza, els Chobos i el Tuto a Santos de Maimona, Pisón, Tío Antonio el Pijín i tío Fiñán a Almendralejo, José El Negro de l’Albuera, Tío Mateo de Saavedra de Fuente de Cantos, Tío Juan Antonio a Villalba, José Molina a la Torre de Miguel Sesmero, Tío Cano i Dámaso d’Alemdral, Tío Juan Manuel de Valverde de Leganés, Tío Miguel Saavedra i Tío Paco Montaño a Santa Marta de los Barros, Tío Emilio i Francismo d’Alconchel, Barrunta i Miguelón a Mèrida, Juan Cachapín d’Olivenza, el Mellao de Cheles, els Celedonios i els Motos a Granja de Torrehermosa, els Pitulines a Fregenal de la Sierra, Tío Daniel a Villanueva de la Serena, els Sombrerones de Don Benito, Tío Quilino i Tío Africano de Badajoz, Tío Manuel Maza de la Roca, el Lápiz i els Piticas i el Moreno de Càceres, els Andaluces de Monasterio, Tío Gabriel de Santa Olalla, els Periquitos de Puebla de la Calzada, etc. Aquesta espectacular ascensió econòmica va fer que n’augmentés el prestigi i l’acceptació social. La seva fama ja és llegenda. Tramesa de pares a fills, es manté viva entre els gitanos i paios. Els seus noms pertanyen a la història dels extremenys.

En aquestes circumstàncies i ja completament assentats, els arriba un nou revés històric. En aquest cas no es tracta de noves pragmàtiques, sinó de la pròpia evolució de la societat que farà que els gitanos tornin a quedar marginats: la industrialització i, sobretot, la mecanització del camp acabaran, si més no de manera general, amb el seu mercat de bestiar d’Extremadura així com amb la resta d’ocupacions que hi estan relacionades i de les quals vivien dos terços de la població gitana extremenya.

De la mateixa manera que passà amb una gran part de la població rural extremenya, un bon nombre de gitanos no va tenir prou capacitat ni suficient sort per adaptar-se a les noves realitats laborals i, davant la pèrdua de protagonisme dels oficis tradicionals, van anar quedant relegats a ocupacions subalternes. Molts van haver d’emigrar: serà l’inici d’un nou èxode per a moltes famílies que van arribar a les grans ciutats del nord amb l’esperança de millorar la seva situació que, fins a aquell moment de crisi havia estat objectivament bona i fins i tot en alguns casos, excel·lent.

Alguns d’aquest gitanos, atordits pel nou escenari, van haver de refugiar-se a les barriades perifèriques dels cinturons industrials de les grans urbs i, fins i tot, en zones de barraquisme. Però algunes altres famílies, tot i que amb penes i treballs, van aconseguir fer-se un espai a la terra d’acollida, amb oficis i habitatges a l’alçada de la seva vàlua.

No tots van tenir la mateixa sort. A l’hora de buscar-se la vida, moltes d’aquestes famílies van trobar dos filons fonamentals: la venda ambulant i l’hostaleria. Ambdues ocupacions tenen dues característiques essencials per entendre perquè són tan estimades per alguns gitanos: estan lligades al concepte d’eventualitat i d’itinerància i possibiliten –en el cas de la venda ambulant de manera clara- el fet de treballar de manera autònoma. En l’època del desenvolupament i del boom turístic de les costes mediterrànies són moltes les famílies gitanes d’origen extremeny que s’inicien aleshores en la venda ambulant i l’hostaleria.

Actualment, moltes famílies d’aquests 15.000 gitanos extremenys estan definitivament assentades: unes aconsegueixen treballs estables o creen petits negocis (principalment de venda ambulant), d’altres han trobat un lloc per establir-se a les costes catalanes i a les balears (entre d’altres llocs), tot i que enyoren la seva terra i el seu cor els porta cada any a refrescar les relacions de parentiu i d’amistat a les fires i romiatges extremenys. No es pot oblidar que, lamentablement, avui en dia encara hi ha un important nombre de famílies que viuen en situacions extremes: desestructuració, pobresa, marginalitat …

Sens dubte, la història del poble gitano ha marcat els gitanos i gitanes d’avui en dia. En general i en molts aspecte, no és equiparable la situació dels gitanos amb la de la resta de la població: pel que fa a la formació, a l’índex o qualitat de vida, a la imatge social, a la participació social, la pèrdua de valors, la falta de reconeixement i suport per al desenvolupament de la seva identitat cultural … fa que entre altres qüestions encara els quedi per recórrer un llarg camí per tal d’aconseguir l’equiparació, a tots nivells, amb la resta de ciutadans.

Han estat més de cinc-cents anys d’acollida, persecució i convivència, durant els quals les diferents cultures han generat formes de vida que, avui en dia són, en gran mesura, comunes a la població extremenya.

La música, la gastronomia, les festes … reben a Extremadura nombrosos préstecs netament gitanos: els jaleos i els tangos, la Feria Chica de Mèrida, el Romiatge de la Verge dels Remeis … són aportacions pròpies del mestissatge cultural del poble gitano. I també s’ha de fer referència a la història econòmica d’Extremadura, on el comerç de bestiar i els rodeos tradicionals són l’origen d’esdeveniments tan importants com les actuals fires de bestiar de Zafra.

La participació dels gitanos a les fires extremenyes és una aportació més a la història, l’economia i a la cultura d’Extremadura:

  • La Fira de Sant Miquel, actualment Fira Internacional de Bestiar i del Camp Extremeny, que se celebra a Zafra del 2 al 7 d’octubre, es remunta al segle XV, i en el Rodeo Tradicional (on els gitanos han desenvolupat un paper cabdal) han tingut el seu exponent econòmic i cultural més profund.
  • La Feria Chica de Mèrida o Fira dels Gitanos se celebra després de la de Zafra, al voltant dels dies 9 i 11 d’octubre i és un important punt de trobada i de relació entre els gitanos i les gitanes d’Extremadura residents dins i fora la regió que, per aquestes dates, viatgen en gran nombre fins a Mèrida.
  • Les fires de la província de Càceres que són importants per als calós són les de la capital de la província i les de les localitats de Miajadas, Plasencia, Trujillo, etc.
  • Badajoz, a la riba del Guadiana i a la frontera amb Portugal, és la ciutat més poblada de la regió. Des de fa molt temps, aquí hi viuen la major i més diversa població de gitanos i gitanes d’Extremadura. A la seva plaça Alta (maltractada pels segles, però a poc a poc recuperada per a la convivència) Badajoz té l’espai físic més estimat i reconegut pels calós extremenys. La seva Fira de Sant Joan també és una de les manifestacions populars més profundament arrelades entre els gitanos d’Extremadura.
  • El Romiatge de la Verge dels Remeis se celebra el darrer cap de setmana del mes d’Octubre a l’ermita de la Verge dels Remeis de Fregenal de la Sierra. És una iniciativa d’un grup de gitanos que, l’any 1967, van assistir a una trobada de gitanos amb el papa a Pomezia (Itàlia).

(…) Per arribar al grau de convivència assolit ha esta necessari que a Espanya es completés un procés democràtic i d’obertura al món que consagra la Constitució espanyola de 1978. L’Estatut d’Autonomia i les lleis i normes amb les quals es constitueix dia a dia la Unió Europea reconeixen els calós coma a ciutadans extremenys i europeus de ple dret.

La identitat gitana es fa present a la història extremenya compartint valors culturals i costums arrelats entre les gitanes i els gitanos.

Antonio Gómez Alfaro. “Datos sobre la historia de los gitanos en Extremadura” (edició fotocopiada)
Francisco Suárez. “Gitanos extremeños”. Quaderns Populars, nº5 Conselleria d’Educació i Cultura de la Junta d’Extremadura.
José Francisco Gras, RED “Formación y Desarrollo”. Estudi Preliminar del Poble Gitano Extremeny. Promogut per a la Conselleria de Benestar Social, 1999-2000 (edició fotocopiada)
Aquest article és un fragment de l’original “Gitanos Extremenys” del projecte “Maj Khetane”. Maj Khetane vol dir “més junts”, en llengua romaní, i és un recurs didàctic interactiu presentat en un format multimèdia i concebut per Jesús Salinas. Maj Khetane és un material de consulta que es situa en una concepció de l’educació intercultural i els materials didàctics que presenta són una petita enciclopèdia sobre el món gitano, estructurada en els següents blocs: Història, Cultura, Manual de Conversa en Romanó, Activitats, Conte, Historietes, Recursos didàctics, Recursos gràfics.
Escrit per Jesús Salinas.
Amb la col·laboració d’Antonio Gómez Alfaro i el Moviment Associatiu Gitano d’Extremadura.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies