HISTÒRIA

Comunitats Autònomes

Comunitat Valenciana

Els gitanos valencians

Sota el regnat dels Àustries, el Regne de València era un territori amb múltiples fronteres amb Castella, Aragó i Catalunya. Per les seves rutes comercials transitaven un gran nombre de viatgers, i era per allí per on arribarien els gitanos.

Els gitanos van arribar al l’antic Regne de València al segle XV, segurament en la mateixa època segons les notícies documentades de què disposem de la seva entrada a la península Ibèrica (1425). No obstant això, fins ara els primers documents de la presència de gitanos a València daten de 1460 i fan referència a les relacions d’algunes famílies gitanes que passen per Castelló de la Plana i els seus pobles.

Aquests primers documents relaten la desconfiança que hi havia envers aquestes famílies. Un cop oblidada la grandesa de la seva presentació com a comtes o ducs i un cop passada la sorpresa del seu exotisme i la seva gran diversitat se’ls obligava que marxessin de les seves ciutats i territoris pagant-los “donatius” i amb subtils fórmules de “Per caritat … perquè es detinguessin” o “per amor de Déu, perquè se n’anessin”. La intransigència dels Reis Catòlics va ser superada i fins i tot accentuada pels Àustries, fet que va fer augmentar el rebuig social i el temor de la societat envers els gitanos. Els furts, les actes de cort i les crides dels virreis es repeteixen constantment i serà al Regne de València on es registraran les primeres disposicions repressives, com la deliberació del consell de la ciutat de Castelló de l’any 1484: “per quant la gent dels bohemians fa gran dany a la Vila e terme de aquella”.

La legislació en contra els gitanos per a tot el Regne de València comença a les Corts de Monzó de 1547, on els braços eclesiàstics i reial van fer un acte de cort (una proposta) al rei que deia:

Senyor, com moltes companyies de hòmens e dones vagabunts, que dihen Bomians, vajen per lo Regne de València: la vida dels qulas es furtar y robar en enganar dones e persones simples, per hon semblant gent no deu ésser tolerada ni admesa en ningun regne que sia ben regit, suppliquen per ço los dits dos braços Ecclesiàstich y Real sia mercè de vostra Alteza prouehir e manar que los tals, que dihen Bomians, sien amb imposició de greus penes bandejats del dit regne de València, imposant als officials grans penes si no executaran lo dit bandeig, applicadors la mitad als còfrens de sa Majestat, e laltra mitad al comú de la ciutat e vila Real en terme de la qual los tals Bomians seran entrats, e lo justícia no haurà executat en les persones e béns de aquelles.

El príncep hereu Felip, en absència del seu pare l’emperador, va admetre i va ordenar que:

Plau a sa Alteza que sien expellits y bandejats; y per la primera fractió del bandeig sien assotats; y per les altres contrafractions sien punits més greument a arbitre del jutge; y lo official qui no executarà dites penes incórrega en pena de doscents sous per cascuna vegada, applicadors als còfrens de sa Magestad.

Durant les Corts de Monzó de 1564, el braç militar es va adherir a l’acte de cort de 1547 i, al ser acceptat pel sobirà, es va convertir en fur. Alhora, aquest fur va ser perfeccionat per les corts celebrades posteriorment a Monzó, l’any 1585:

  • Expulsió dels gitanos del Regne de València en el termini de 30 dies.
  • Galeres perpètues per als homes i assots progressius per a les dones.

Fins a finals del segle XVII, nombrosos bans, pregons i crides dels virreis van continuar desenvolupant i recordant el fur de 1585.

Certament, aquests primers documents de què disposem només expliquen els “problemes” d’una minoria viatgera en contraposició a una majoria sedentària. Es tracta de documents oficials d’entitats locals i institucions de govern. Però a poc a poc (i fonamentalment amb la instauració de la impremta), podem accedir a publicacions on apareixen personatges gitanos integrats a la vida quotidiana de les ciutats on van començar a sedentaritzar-se i a formar part de la ciutadania valenciana.

El fet que a València la impremta s’hi instal·lés molt aviat, ens ha permès tenir la representació gràfica més antiga de l’aspecte físic dels gitanos d’aquella època.

Així, en la publicació de Joan de Timoneda, Comèdia anomenada Aurèlia (que es va fer a València l’any 1564), apareixen al frontispici un gitano i una gitana amb un nen en braços.

Per aquelles mateixes dates, Lope de Rueda situa, a la seva Comèdia Medora, uns gitanos a la ciutat de València. Més tard, el cronista Salvador Carreres recollirà l’entusiasme popular que provocaven les desfilades i balls de gegantons gitanos a les festes populars i balls de grups de gitanes al voltant de les carrosses del Corpus o d’altres processons.

Tot això confirma la presència dels gitanos a l’antic Regne de València i la seva participació a les festes populars i processons, fet que suposa una progressiva incorporació a la societat valenciana.

valencia_historia1

La iconografia més antiga dels gitanos a Espanya es trova a la “Comèdia anomenada Aurèlia”, publicada l’any 1564 per Juan de Timoneda a València. ↵

Passaven els anys i s’anaven succeint les pragmàtiques i normatives per tal de controlar i reduir els nomadismes dels gitanos. Es va determinar a quines ciutats s’havien d’assentar i la manera de fer-ho: hi hauria una família gitana per cada cent habitants i no més d’una família per carrer. L’any 1717 s’assignaren, en el Regne de València, les ciutats d’Alzira, Sant Felip (Xàtiva) i Castelló de la Plana que, l’any 1746, es completarien amb València (la ciutat capital), Alacant, Vila-real, Morella i Alcoi (i també Villena, Orihuela i Requena, que en aquella època no pertanyien al Regne de València). Uns anys més tard, el rei Carles III, a la seva Reial Pragmàtica Sanció del 19 de setembre de 1783, disposa que els gitanos són ciutadans espanyols i que poden escollir lliurement el seu lloc de residència i el tipus d’ofici que desitgin. Ordena realitzar un cens dels gitanos que, al Regne de València, va resultar ser de 600 repartits en 50 nuclis de població.

Assentats i amb casa molts cops pròpia, alguns també posseïen terres pròpies, mentre que d’altres les tenien arrendades. La majoria d’homes eren pagesos, i les dones es dedicaven a filar i a cosir, tot i que també tenien molts oficis comuns amb la resta de veïns com: el de jornaler, arrier amb carro propi o a compte d’altri, aigüer, pastador de pa, sastre, criat, picapedrer, teixidor, arrendador de terres, firaire, comerciant, pregoner, espardenyer, mestre de cases (arquitecte), mosso de palla i civada en un hostal, hostaler, venedor d’espècies, venedor de corda per a viola i venedor de mocadors, etc. Dels seus antics oficis, i malgrat la seva prohibició, en quedaren alguns, que es declaraven juntament amb els oficis ben vistos: jornaler i esquilador, agricultor i comerciant de cavalleries, picador de cavalls i compra i venda de cavalleries. També és important destacar que hi havia dos ferrers i un cistellaire.

Les dones, a part de filar i cosir, també treballaven com a venedores de roba o teles, com a bugaderes, etc.

Els nens i les nenes ajudaven a les tasques i oficis de la família, tot i que alguns d’ells realitzaven altres tasques com a venedors de terra per fregar, treballadors dedicats a recollir fenc i, sorprenentment, alguns i algunes d’ells d’edats entre cinc i deu anys, s’indica que eren estudiants o escolars.

Els avantpassats directes dels actuals gitanos valencians són: Bustamante, Montoya, Salazar, Hernández, Ximénez, Barrull, Cortés, Malla, Vicente, Escudero, Fernández, Castellón, Vargas, Díaz, Borrull, Santiago, Ruano, etc. que, actualment, segueixen perdurant a la Comunitat Valenciana.

valencia_historia2

Habitual participació de les gitanes i gitanos a les festes civils i religioses. Desfilada a València l’any 1669 on, en una carrossa, un gurp de gitanes ballen unes danses populars indeterminades. ↵

Durant el segle XIX la situació gairebé no va variar. Les famílies gitanes s’establiren en molts més pobles i ciutats, però seguien tenint residència fixa i l’ocupació més freqüent era la de pagès, compaginada amb els seus oficis tradicionals com a marxants de cavalleries, arriers, ferrers, esquiladors, etc. o vivien d’oficis comuns que havien adquirit.

Això no obstant, aquest procés d’incorporació laboral va ser interromput pel lent procés d’industrialització que, durant els segles XIX i XX, farà devaluar els oficis exercits pels gitanos i, encara més, els seus oficis tradicionals.

Ja endinsats al segle XX, els gitanos valencians encara anaven a les fires de bestiar més properes com les de Xàtiva, Cocentaina, Albacete, Cederillas, Almazán o la de la ciutat de València, que es celebrava tot els dijous a la llera del riu Túria. També venien cavalleries per a l’exèrcit o per a les places de toros i els escorxadors. Després de la guerra civil va disminuir molt el negoci, i amb la mecanització del camp, gairebé va desaparèixer completament.

Poques dones, a principi de segle, podien dedicar-se a la venda de teles (retalls de roba, llençols, cobrellits …) per a les cases i de poble en poble. De mica en mica l’ofici es va generalitzar entre les dones gitanes i s’hi van incorporar també els homes. Amb els anys, també es vendrien altres productes (vaixelles de Duralex, mitges de niló, atuells de plàstics, etc.).

Les nissagues valencianes, les grans famílies gitanes valencianes, tenien i tenen els cognoms i sobrenoms següents: els Sardinas, els Sorderas, els Juaniches, els Bustamantes, els Escudero, els Ajos, els Bodegas, els Cortés, els Montes, els Cariños, els Tapas, els Percherones, etc.

A causa de la pèrdua de les seves ocupacions, durant els anys seixanta, moltes famílies de tot Espanya van emigrar i van arribar a la Comunitat Valenciana des d’Andalusia (principalment des de Jaén i Granada) i des de Castella la Manxa, tot i que també hi arribaren des d’altres comunitats autònomes. Buscaven feina com a temporers agrícoles en substitució de la mà d’obra dels gitanos que s’havien passat al sector industrial.

Els petits pobles de l’interior valencià van veure desaparèixer els seus veïns gitanos que buscaven feina en localitats més agrícoles.

Durant els anys setanta i vuitanta es construïren habitatges de protecció oficial a les grans ciutats; la facilitat d’accedir-hi va atraure a moltes famílies de pobles i ciutats més llunyanes. Aquestes concentracions artificials de famílies gitanes de diverses nissagues no resulten molt positives ni per a la seva integració social ni per facilitar-ne la inserció laboral.

Actualment, a la Comunitat Valenciana hi viuen uns 55.000 gitanos en 180 localitats de les 536 existents. Només en vuit grans ciutats ja hi viuen més de mil gitanos.

A començament del segle XXI podem afirmar que, a la Comunitat Valenciana, tots els gitanos valencians estan sedentaritzats. Molts d’ells es dediquen a la venda ambulant en mercats setmanals fixos i, d’altres, treballen en oficis comuns.

Aquest article és un fragment de l’original “Els gitanos valencians” del projecte “Maj Khetane”. Maj Khetane vol dir “més junts”, en llengua romaní, i és un recurs didàctic interactiu presentat en un format multimèdia i concebut per Jesús Salinas. Maj Khetane és un material de consulta que es situa en una concepció de l’educació intercultural i els materials didàctics que presenta són una petita enciclopèdia sobre el món gitano, estructurada en els següents blocs: Història, Cultura, Manual de Conversa en Romanó, Activitats, Conte, Historietes, Recursos didàctics, Recursos gràfics.
Escrit per Jesús Salinas.
Amb la col·laboració d’Antonio Gómez Alfaro i el Moviment Associatiu Gitano de la Comunitat Valenciana.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies