HISTÒRIA

Comunitats Autònomes

Castella i Lleó

Els gitanos a Castella i Lleó

Una de les dates més antigues de què es té constància i que fa referència a la presència de gitanos a Espanya, és la signatura, el 4 de setembre de 1475 a Burgos, d’un salconduit a favor de Juan, comte d’Egipte, per tal que pogués viatjar cap a Compostel.la. Els llibres municipals de diverses ciutats registren la presència d’aquelles famílies que assegurant peregrinar a la tomba de l’apòstol, realitzaven, en realitat, viatges d’exploració a la recerca de llocs propicis per a una major permanència. Entre 1472 i 1484, la ciutat de Palència va acordar la concessió d’almoines per a personatges com Martín, comte d’Egipte Menor, i Juan i Jacinto, comtes d’Egipte. De vegades, les actes palentines fan referència, en general, “als d’Egipte” i, en un cas, citen com a beneficiari en Juan de Aralles, comte de Grècia, fet que documenta l’arribada dels “grecians”.

Aquests gitanos (que sabem que van estar a Palència perquè n’ha quedat constància a les actes municipals) s’allotjaven a l’hostal d’Alonso Bravo i les subvencions que rebien (entre 300 i 700 maravedís) acostumaven a estar condicionades per la promesa que abandonessin ben aviat la ciutat. La història dels gitanos de Castella i Lleó és la història de gairebé tots els gitanos espanyols que, des de la Pragmàtica dels Reis Catòlics de 1449, comencen a ser constantment perseguits:

“Que deixin de ser gitanos en tota la seva amplitud …”

“Que prenguin ofici conegut i senyor …”

Hi ha una ordre rebuda per les autoritats de Lleó que fa referència als “greacianos”, en què se’ls demanava que executessin les normes existents referents “als gitanos, d’altra manera anomenats grecianos”

L’any 1584, el jesuïta Martín del Río [1] explica que es va autoritzar a un nombrós grup de gitanos perquè poguessin entrar a la ciutat de Toledo durant la celebració del Corpus i que, a causa dels furts atribuïts a les dones, hi va haver una gran reacció popular que els va expulsar de la ciutat. També està demostrada pels investigadors la seva presència a les festes de Corpus d’altres ciutats, com va descobrir Jesús Flemàkowska als arxius municipals de la ciutat de Segovia.

A les sessions que les Corts castellanes van celebrar els anys 1592-1598 a Madrid, els representants de la ciutat de Burgos van presentar-hi una proposició per tal que s’ampliessin les dures mesures legals contra els gitanos. L’any 1594, dos membres de les Corts de Castella van arribar a proposar que es separessin els gitanos de les gitanes i que se’ls fes viure en regions diferents “per, d’aquesta manera, fer-los casar amb famílies camperoles honrades.”

Durant el segle XVI comença una certa sedentarització dels nostres avantpassats. En aquesta època, les feines del camp, juntament amb altres oficis tradicionals de gitanos, eren les més habituals. Però les exigències de la Corona sempre eren les mateixes: tenir un ofici conegut, lloc de residència i senyor, alhora que prohibien qualsevol signe d’identitat.

castella-lleo

Despatx en el que es nomena un Jutge-Comisari de la “Santa Hermandad Vieja”, per tal que netegi els camins reials (…) ciutats, vil·les i llocs dels regnes d’Espanya “donde tenga noticia aya (…) gente forajidos y otros que se dicen, y llaman Gitanos (…)” Agost de 1736. ↵

Uns altres documents que ens permeten tenir constància de la presència dels primers gitanos, són els que fan referència a les causes processades per la Inquisició al seu tribunal de Valladolid, des de l’any 1625 fins al 1638 [2]. María Bustamante, María Gómez, Isabel Pérez, Gabriel de Salazar i María de Mata van ser acusats de blasfèmies, bruixeria i proposicions herètiques. Dels centenars de casos dels tribunals només n’hi ha quatre que impliquen als gitanos, per la qual cosa es pot deduir que el Sant Ofici no tenia gaires problemes amb els gitanos.

La Pragmàtica de 1717 torna a posar en marxa un procés d’assentament que obliga els gitanos a establir-se en unes ciutats concretes. Aquest assentament, però, no va ser gens fàcil. L’any 1719, per exemple, el municipi d’Alba de Tormes va acceptar que tres famílies gitanes s’hi establissin. El corregidor d’aquest poble va indicar a les famílies que busquessin casa per quedar-s’hi. Un temps després, els gitanos van dir que, per més que s’havien ofert a pagar els lloguers per avançat, no havien aconseguit trobar cap casa, paller o estable per llogar. Inevitablement, doncs, van veure’s obligats a reprendre la seva vida viatgera.

No obstant això, hi ha constància que, cap a la meitat del segle XVIII, ja hi havia un nombre important de gitanos que havien aconseguit provisions que els qualificaven de castellans vells, fet que els eximia de les dures limitacions legals que els afectaven.

Alguns documents del Consell de Castella demostren que la sedentarització va sent cada cop més habitual. El 10 d’Agost de 1746, per exemple, el corregidor d’Àvila envia una relació dels gitanos que vivien a la ciutat: quatre famílies amb un total de nou membres. Els seus cognoms eren: Saavedra, Cano, Camacho i Alavardo.

A Castella, la batuda general de gitanos realitzada l’estiu de 1749 en tot el regne va suposar grans corrues de presos: conduïren les dones a Ciudad Rodrigo i els homes a Zamora. La injustícia d’aquest empresonament massiu va ser tan gran que fins i tot els veïns de les ciutats van donar suport a documents que demanaven l’indult dels gitanos. Un exemple d’això el trobem a Zamora, on els veïns demanaven l’indult de Santiago Roslugnes, empresonat 14 anys a l’arsenal de La Graña, i “les penalitats del qual fossin tolerables si recaiguessin damunt seu com a justa pena de delictes”.

L’informe de la Cancelleria de Valladolid amb data de 30 d’octubre de 1783, amb motiu de la Reial Pragmàtica del mateix any, defineix els gitanos de la manera següent:

“Els que anomenant-se gitanos o egipcians formen una mena de república dins del mateix Estat, es governen segons els seus usos i capricis particulars, utilitzen vestimenta i llengua que els distingeix de la resta de vassalls, i naturals (…). I havent obtingut pocs resultats d’aquestes mateixes lleis i pragmàtiques que, segons semblava, els havien d’aterrir i obligar a canviar de vida pel rigor i severitat que contenien, han resultat se infructuoses i ineficaces, sense que els diversos alcaldes hagin pogut descobrir cap altra causa ni origen que la inobservança i descuit amb què han estat desateses pels mateixos jutges i tribunals que havien de promoure-les [3].”

L’any 1785 es va elaborar un cens. Algunes de les dades que conté són:

  • A la província d’Àvila només hi ha gitanos a la capital. Hi ha vint veïns gitanos agrupats en tres famílies i els seus cognoms són: Cano, Martín, Hernández, Pedraza, Ximénez i Mateo. Es dediquen a fer de: canter, mestre barretaire; els joves, “han d’aprendre l’ofici de teixidor de teles a la Reial fàbrica de teixits d’Àvila” o “han de fer d’aprenent d’obra prima”. Gairebé quaranta anys després del cens de 1785, veiem que la família Cano segueix vivint a la ciutat d’Àvila. La sedentarització de les famílies gitanes es produeix des de fa segles.
  • A la província de Segovia hi ha vuit gitanos: quatre a la ciutat de Segovia (Joaquina de Torres, Tomasa i Eulàlia Hernández i Francisco Ramírez); dos a Chinchón (Sebastián Fernández i Juana Bermúdez); i una a Valdelaguna (Juan Fernández).
  • A la província de Sòria hi havia trenta tres gitanos. Alguns dels seus cognoms eren: Gavarre, Gabarri, Bustamente, Clavería, Romero, Carbonell, Estrada, Pedraza, Puche, etc. I els seus oficis: botiga de quincalleria, hostal i estanc del poble, arrier, venedor, pagès, cistellaire, “venedor de mules salvatges i cavalleries menors”, “vendre vaixella”, “comprar, i canviar cavalleries”, etc. [4]

La Pragmàtica de Carles III de 1783 els dóna la possibilitat d’exercir oficis i d’assentar-se on vulguin però segueix havent-hi el control de la mobilitat dels gitanos que, per viatjar, necessitaran passaports signats per les autoritats dels llocs per on passin.

Així, l’any 1827, el corregidor de Becerril de Campos es queixava al Consell de Castella que hi havia molts gitanos que viatjaven emparats amb passaports que no s’haurien d’haver lliurat a favor seu. Als que se’ls detenia sense passaport (tal com va passar amb Luis Borrull i Juan Gabarre) se’ls proposava l’aplicació del segell, tot i que el Consell de Castella seria benvolent, igual que ho va ser amb la família detinguda al partit de Sòria, donant-los l’oportunitat de fixar el seu domicili.

Durant els segles XIX i XX, les famílies gitanes es van assentar definitivament als pobles de Castella. Els gitanos tenien coneixements, adquirits en la seva vida viatgera, que en aquest món rural feia que fossin respectats i, de vegades, consultats pels seus veïns.

La venda en fires va ser important en zones com Salamanca, Lleó, Zamora i Valladolid, i va arribar a ser una important font de riquesa per a les famílies que la practicaven. Els gitanos eren autèntics experts en bestiar.

Les fires tenien una peculiar forma d’organització en colles formades per tres personatges fonamentals:

  • Els “ojeadores” o “propineros”, que eren els encarregats de buscar possibles compradors a canvi d’una propina.
  • Els “ramaleros”, que eren els qui ajustaven el preu i feien el tracte pròpiament dit.
  • Els “gemistos”, que eren els qui es feien passar per paios entesos en bestiar per oferir d’aquesta manera més credibilitat al futur comprador.

Les fires més importants de Castella i Lleó van ser: Valladolid (Medina del Campo, Medina de Rioseco, Villalón), Zamora, Salamanca, Segovia (Cuéllar) i Àvila. La Fira de Medina del Campo va ser de gran importància per als gitanos. Tot i que no se sap del cert quin és l’origen d’aquesta fira, se situa a la primera dècada del segle XV, pels volts de 1404, i es creu que, en un principi, tenia un caràcter senyorial, com les fires de Villalón o Rioseco. Les primeres ordenances que fan referència a l’estada dels firaires són de 1421 i van ser dictades per Doña Leonor de Alburquerque, senyora de Medina. L’actual carrer de Padilla es dedicava als canvis de draps majors; al carrer de Maldonado hi havia els llencers (venedors de llençols) i els seders (venedors de seda), i al carrer de Bernal Díaz, hi havia els argenters. A la plaça Major s’hi instal.laven: els cadiraires, els freners (fabricants de frens o guarnicions per a les cavalleries), els joiers, els venedors d’espècies, els calceters (els fabricants/venedors/adobadors de mitges), i els cotamallers. Al centre de la plaça hi havia els quincallaires i els barbers; a l’actual carrer Gamazo (un lateral de la plaça major) hi havia els peixaters i els venedors de cera rosa, espart, i sèu i oli (la majoria gitanos). A l’altra banda del riu i fora de la plaça s’hi situaven altres oficis: ferrers calderers, mercaders de cuir i cordovans, i al costat del castell de la Mota, els alabarders (soldats amb alabarda, una arma amb una llança i una destral). D’aquesta manera quedava ben definit l’espai que ocupaven cadascun dels gremis i mercaders que arribaven a la fira.

Entre els oficis més destacats de la vida nòmada hi havia el de cistellaire. El Duero va ser el principal eix de moviments dels gitanos castellans. Els vells i els nens eren els encarregats de recollir el vímet, que en caló es diu la sumí. Els cistells s’utilitzaven, bàsicament, a les zones de vinyes com ara la ribera del Duero, per a la verema de mitjan setembre.

Durant el segle XX, el treball com a temporers es compaginava amb la venda ambulant, autèntica vocació per als gitanos, tal com explicava l’escriptor val·lisoletà Gustavo Martín Garzo, en un dels seus articles de premsa:

“Els gitanos, que en aquell temps n’hi havia molts al poble i es dedicaven bàsicament a comerciar amb bestiar, eren hàbils venedors i la seva loquacitat no tenia fi. Tampoc el seu poder de seducció. El meu pare ho sabia, i tot i així, hi feia tractes. Eren capaços de vendre-li qualsevol cosa perquè no era capaç de resistir-se a aquell luxe d’invenció verbal, a aquella capacitat per sorprendre …”

Cap als anys trenta, les teles eren l’estrella de la venda ambulant. Eren anys de mancances i la riquesa de les teles de Béjar (Salamanca) no podia resistir-se a entrar al mercat ambulant.

Durant els anys quaranta, importada de la zona de llevant, comença la venda de lot (estovalles, coberteries, rellotges). Aquesta venda es realitzava en petits grups familiars. Els homes, sempre ben mudats, eren els encarregats de realitzar la venda, porta a porta, i es vantaven dels seus grans dots de comunicació.

La única festa popular que, en general, mantenim els gitanos de Castella i Lleó és la de “mojar la vara” de la nit de Sant Joan. El Duero, l’Arlazón, el Tormes i el Pisuerga encara són escenaris de reunió de grups de gitanos vells i de les seves famílies que, la nit de Sant Joan, va a mullar la vara a les aigües d’aquests rius per tenir bona sort.

Actualment, a Castella i Lleó, hi vivim uns 20.000 gitanos i gitanes.

1. “Disquistiones magicarum”. Quiromancia. Libro IV, cap. III, cuestión V.
2. Arxiu Històric Nacional, Inquisició, lligall 2.135
3. Informe de la Sala del Crim de la Reial Chancillería de Valladolid. 31.10.1783. AHN, Consell, legº 4206, 7ª
4. Cens de gitanos de 1783. AHN. Lligall 524 y 525
Aquest article és un fragment de l’original “Els Gitanos a Castella i Lleó” del projecte “Maj Khetane”. Maj Khetane vol dir “més junts”, en llengua romaní, i és un recurs didàctic interactiu presentat en un format multimèdia i concebut per Jesús Salinas. Maj Khetane és un material de consulta que es situa en una concepció de l’educació intercultural i els materials didàctics que presenta són una petita enciclopèdia sobre el món gitano, estructurada en els següents blocs: Història, Cultura, Manual de Conversa en Romanó, Activitats, Conte, Historietes, Recursos didàctics, Recursos gràfics.
Escrit per Jesús Salinas.
Amb la col·laboració d’Antonio Gómez Alfaro i el Moviment Associatiu Gitano de Castella i Lleo.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies