HISTÒRIA

Comunitats Autònomes

Aragó

Gitanos d'Aragó

El primer document escrit que testimonia la presència dels gitanos a l’actual Estat espanyol data del 12 de gener de 1425. Alfons V regnava a l’Aragó i, mentre estava a Saragossa amb la reina Maria, va firmar un salconduit amb una validesa de tres mesos, amb què autoritzava a viatjar pels dominis de les quatre barres a Don Juan d’Egipte Menor, el primer gitano que trobem a Espanya. El salconduit permetia passar per algunes parts dels regnes i terres a un grup capitanejat per “l’estimat i devot nostre Juan d’Egipte Menor”.

Uns mesos més tard, el 8 de maig del mateix any, un altre gitano, Thomas, comte d’Egipte Menor, també obtenia l’autorització reial per “transitar, habitar i estar” als territoris de la Corona d’Aragó amb la seva família i tot el que portava: cavalls, equipatge, or, sense que se l’obligués a pagar peatge o qualsevol altre impost durant el seu recorregut. El salconduit estava escrit en llatí.

També queda constància als arxius de la Corona d’Aragó que, en passar la caravana de Don Thomas per la vila d’Alagón, els van robar dos gossos blancs, potser ensinistrats per a números de circ o llogar-los a les caceres. El rei Alfons el Magnànim va dirigir-se a la justícia d’Alagón per tal que fes tornar els dos gossos robats al comte Thomas d’Egipte. L’ordre de devolució dels gossos està datada a Saragossa el 24 de maig de 1425.

El grup de Don Thomás deixava les nostres terres 10 anys més tard. Els documents d’aquesta època relaten que el 23 de maig de 1435, en passar per Jaca, un comerciant anomenat Juan de la Sala va reclamar a Don Thomas que li pagués el seu impost al peatge de Jaca i el port de Canfranc; el viatger li va ensenya la llicència per viatjar sense impostos que li havia atorgat el rei Alfons V i que havia renovat a Montalbán davant notari el 1434. En virtut d’aquell document no es van cobrar els drets al comte tot i que sí que va haver de mostrar el seu equipatge. Portava “cinc cavalls valents”, “cinc peces de vestir” que eren de seda, “quatre tasses de plata pesant cadascuna d’elles en un marc”. D’aquest fet va aixecar-ne acta el notari Sancho de Arto. És el document més antic sobre gitanos trobat a l’Arxiu Municipal d’Osca.

Tretze anys més tard reapareix el grup amb canvis en els llocs de comandament i dividit en seccions que s’agruparien o desdoblarien per a facilitar-ne els seus moviments. [1]

arago_historia

Palau o Castell de l’Aljaferia a la ciutat de Saragossa, on el rei Alfons V va firmar el primer document que fa referència als gitanos a Espanya. ↵

El 4 de març de 1460, a Daroca, el rei d’Aragó Juan II, antic duc de Montblanc i germà d’Alfons V el Magnànim, estenia un nou salconduit a Jacques d’Egipte Menor, pelegrí de Santiago i devot d’altres llocs sants. Dies després, va quedar constància que al duc l’acompanyaven 100 persones. En aquests anys es concedeixen, també pel rei Juan II, una sèrie de passaports: al comte Don Martín i al comte Don Jacobo en 1460, signats a Daroca; a Don Pablo, comte d’Egipte Menor, el 1470 a Saragossa; a Don Miguel , comte d’Egipte Menor el 1472 a Saragossa; i a Don Joan, comte d’Egipte Menor, el 1474, també a Saragossa.

Els primers viatges tenien caràcter explorador i tots els grups van passar a altres territoris.

Després de la Pragmàtica dels Reis Catòlics es van anar introduint al sistema foral aragonès disposicions prohibitives, com la de les Corts de Monzón de 1510 i 1512, on s’ordenava: “que els boemians, i altres gents que van en aquell hàbit, no puguin anar pel Regne d’Aragó, n per cap part d’aquell: abans tals boemians i gents semblant, pel present fur els exiliem i desterrem perpètuament de l’esmentat regne (…) ja que aquell qui no estigui domiciliat en alguna ciutat, vila, o lloc del present regne, se li donarà una pena de cent assots. (…) I que després sigui desterrat perpètuament de tot el regne.”

A les Corts de Monzón, que s’acabaren i conclogueren a Binèfar l’any 1585, s’ordena que “els que fossin trobats en hàbit, parla o vida de gitanos o bohemis tindrien penes de galeres”.

En termes semblants es parla a les Corts de Saragossa, celebrades entre 1645 i 1646. S’ordena “que a cap lloc del regne, tot i que sigui de domini temporal, ni de senyor particular puguin receptar-se, permetre’s, ni acollir-se als anomenats gitanos i bohemis, que anessin amb hàbit, vestit, llengua o parla de gitanos, o tocant i venent cavalcadures i portant-les o trobant-se amb elles (…), tot i que siguin veïns en el present regne, i nascuts en ell, totes les penes contingudes en el Fur de 1585.”

No obstant això, seguien produint-se algunes relacions singulars entre els gitanos i la noblesa, com el grup de diverses famílies gitanes aragoneses que acompanyaven el seguici de Felip II a Saragossa, Madrid i Barcelona, l’any 1586. Això s’esdevé amb motiu de les noces d’una de les filles i es dedicaran a cantar, ballar i fer números de circ.

En tornar a Madrid, els nuvis demanen a Felip II que premiï als gitanos, i el rei “amb molt de gust” els signa una provisió reial perquè puguin viatjar i vendre bestiar.

El 25 de novembre de 1697, el virrei d’Aragó ordenava que s’agafés els gitanos i els seus béns per tal d’executar les sentències disposades pel fur. El Consell es donà per assabentat, però advertí que no era fàcil executar aquestes ordres ja que els gitanos s’estaven en llocs privats.

La Pragmàtica de 1717 ordena que les úniques ciutats on podien viure els gitanos eren Tarazona, Barbastro, Borja, Calatayud, Daroca i Terol, a les quals posteriorment s’afegí Egea de los Caballeros i Saragossa.

En la Gran Batuda de gitanos de 1749, es comptabilitzarien uns tres-cents gitanos i gitanes empresonats, dels quals 83 s’estaven al castell de l’Aljafería i 150 nois i 50 noies a la Reial Casa de Misericòrdia. Alguns altres van ser traslladats a diversos llocs com és el cas de Miguel Escudero de la ciutat de Sesa i Diego Gascón de la ciutat d’Híjar, que van ser indultats l’any 1773 a Cartagena (Múrcia).

La Pragmàtica del 19 de setembre de 1783, l’última en relació amb els gitanos, està signada per Carles III. El Consell demana opinió a tots els tribunals superiors, es pregunta si el que és vàlid per Castella també ho és per tot Espanya, ja que la política seguida amb els gitanos segueix sense estar unificada. Aproven unànimement l’esperit de la pragmàtica i, particularment, la seva manera de lluitar contra el racisme, principal obstacle per a la integració efectiva dels gitanos.

Els aragonesos proposen una divisió dels gitanos en tres categories: la primera classe està formada pels sedentaris que comparteixen la forma de viure de la resta d’habitants de la regió. És inútil prendre mesures particulars per a ells, excepte aquelles que tenen per objectiu la desaparició del seu nom i de l’odi que suscita aconseguir, d’aquesta manera, la seva total assimilació.

Els gitanos de la segona classe són seminòmades que tenen residència, però que se n’absenten freqüentment per anar a les fires i mercats. Aquests haurien de ser objecte de vigilància particular. Alhora que se’ls limitaran al màxim els desplaçaments, se’ls hauria de controlar els seus costums i l’educació que donen als seus fills.

Finalment, la tercera categoria està constituïda pels autèntics nòmades que mereixen un tracte especial, ja que es tracta d’aconseguir un canvi radical en la seva forma de vida sense estalviar sancions ni recompenses.

Pel que fa als oficis autoritzats als gitanos, molts corregidors consideren insuficients les restriccions de l’article 8 de la pragmàtica –que només afecta els xolladors, els traficants de bestiar i altres venedors establerts en paratges aïllats- i les estenen per pròpia iniciativa a altres activitats.

Els censos que es fan a partir de la Pragmàtica de 1783 diuen que a Aragó hi vivien 107 persones gitanes, 51 al corregiment d’Alcanyís, 14 en el de Cinco Villas, i 42 en el de Saragossa. Habitaven a Albacete del Arzobispo, Alcorisa, Estercuel, Foz-Calanda, Híjar, Undués de Lerda, Urrea de Gaén, Urriés i Saragossa.

Els seus cognoms eren: Hernández, Malla, Clavería, Jiménez, Bustamante, Gabarri, Garcés, Escudero, Cortés, García, Puyol, Ximénez, Gavarre, Echevarría, etc. I els seus oficis: pagès, jornaler, xollador, cistellaire, comerciant, pagès amb terres arrendades, espardenyer, filadores, moliner, servent, costurera, rentadora, etc.

Ja al segle XX ens ha arribat relats dels besavis que ens ha confirmat el que avui en dia llegim als llibres. També ens expliquen que hi havia molts gitanos que convivien pacíficament amb els seus veïns. Les famílies gitanes d’Aragó hem viscut, majoritàriament, en els pobles aragonesos, i ens hem instal·lat de manera massiva a les capitals a mitjans del segle XX, quan ja havia desaparegut el comerç d’animals.

El major nombre de persones gitanes el trobem a Saragossa capital, on ens concentrem la meitat dels gitanos de tot Aragó.

A Aragó hi ha 1.200.000 habitants, dels quals uns 12.000 són gitanos i gitanes. Els gitanos i gitanes aragonesos representem l’1% del total de la població. [2]

Sánchez Ortega, M.H. (1977). Documentación selecta sobre la situación de los Gitanos españoles en el siglo XVIII. Madrid. Editorial Nacional
Gómez Alfaro, A. (1993). La Gran Redada de Gitanos. Madrid: Presencia Gitana. Colección Interface, 2.
López de Meneses, A. (1968). “La inmigración gitana en España en el Siglo XV”. Barcelona: Asociación Nacional de Bibliotecaris, Arxivers i Arqueòlegs.
                  En Martínez Ferrando, arxiver: Miscelània d’estudi dedicada en memoria seva.
                  (1971) “Noves dades sobre la immigració gitana a Espanya en el segle XV”.
                  Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Arxiu de la Diputació de Saragossa
Arxiu Històric Nacional
1. Arxiu Municipal d’Osca, M-654, 3/11/1967. Dades recollides per Juan Jiménez Jiménez sota la dirección de don Federico Balaguer.
2. Dades obtingudes a partir de l’estudi realizat per la FSGG per al programa ACCEDER de Saragossa, Osca i Terol. Any 2000.
Article original del projecte “Maj Khetane” (més junts, en llengua romaní), un recurs didàctic interactiu presentat en un format multimèdia i concebut per Jesús Salinas. Maj Khetane és un material de consulta que es situa en una concepció de l’educació intercultural i els materials didàctics que presenta són una petita enciclopèdia sobre el món gitano, estructurada en els següents blocs: Història, Cultura, Manual de Conversa en Romanó, Activitats, Conte, Historietes, Recursos didàctics, Recursos gràfics.
Escrit per Jesús Salinas.
Amb la col·laboració d’Antonio Gómez Alfaro i el Moviment Associatiu Gitano d’Aragó.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies