HISTÒRIA

Comunitats Autònomes

Andalusia

Els gitanos andalusos

Alguns autors, com Jean-Paul Clébert, opinen que els gitanos van entrar a la península Ibèrica per l’estret de Gibraltar, i José R. De Lucano afirma que l’any 1260, Alfons X va portar gitanos des d’Almeria fins a Jerez de la Frontera per fabricar-hi or. No obstant això, no hi ha cap tipus de documentació que desmenteixi o confirmi aquestes opinions.

El primer document conegut sobre els gitanos a Espanya és el salconduit que Alfons V el Magnànim va concedir al comte Juan d’Egipte Menor i al seu seguici per viatjar pel seu regne el gener de 1425. I el primer document dels gitanos a Andalusia és una crònica del segle XV anomenada: “HECHOS DEL CONDESTABLE DON MIGUEL LUCAS DE IRANZO”.

El 22 de novembre de 1462, dos comtes del Petit Egipte anomenats Tomás i Martín, van arribar a Andalusia al capdavant d’unes cent persones i van ser acollits a Jaén pel condestable Miguel Lucas de Iranzo, qui els va acomiadar al cap de pocs dies amb tot tipus de regals.

A vint-i-dos dies del mes de novembre d’aquest any de mil quatre-cents seixanta-dos arriben a Jaén dos comtes del Petit Egipte, que s’anomenaven l’un D. Tomás i l’altre D. Martín, amb fins a cent persones entre homes, dones i nens, els seus parents i vassalls. Aquests havien estat conquistats i destruïts pel Gran Turc i perquè després de ser conquistats sembla que van negar la nostra fe, feia molts dies que, per mandat del nostre sant pare, anaven per tots els regnes i províncies de la cristiandat fent penitència.

I com que van arribar a la ciutat de Jaén el senyor condestable els va rebre molt honorablement i els va fer allotjar i fer grans honres. I quinze o vint dies que van estar amb ell, contínuament els va fer enviar totes les coses que van necessitar, a ells i a tota la seva gent, pa vi, carn, aus, peixos, fruites, palla i ordi abundant. I molts dies els ja esmentats comtes menjaren amb ell i amb la senyora comtessa, la seva muller; i quan van voler partir, va manar que els donessin de la seva cambra moltes sedes i teles perquè es vestissin i bona provisió de riqueses per al seu camí. I va sortir amb ells fins a mitja llegua fora de la ciutat de Jaén, de manera que els ja esmentats comtes van partir molt contents i satisfets, lloant i meravellant-se de la seva gran liberalitat i franquesa.

El gener de 1470, a la ciutat d’Andújar, el condestable Miguel Lucas de Iranzo i la seva muller Doña Teresa Torres van asseure a la seva taula durant cinc dies “el comte Jacobo del Petit Egipte amb la seva muller la comtessa, que anomenaven Doña Loysa, i amb fins a cinquanta persones més, homes i dones i nens que anaven en romiatge”. I marxaren “molt contents i alegres”. Quinze dies després entraven a Andújar “el duc Pablo del Petit Egipte en companyia d’un cert nombre d’homes i dones” i se’ls va socórrer “segons la dignitat que el seu títol ducal requeria” [1].

Un altre document ens relata que a Granada, des de la seva conquesta, els moriscs ballaven en honor al Santíssim Sacrament i que l’any 1533 es van queixar que els gitanos competien amb ells en aquests balls.

Des de 1607, les saragates gitanes van substituir les dels moriscs i van acabar substituint-les definitivament després de la seva expulsió l’any 1610.

Balthasar Montes, un gitano vell que havia estat a la nació flamenca amb el Maestre de Campo Don Francisco de Velasco, del qual tenia llicència amb el seu segell i signatura, explica que l’any 1740 que “els de la seva classe venen d’Egipte o més lluny i que viuen a Andalusia anys abans de la Guerra de Granada, i Sevilla s’hi establiren en la mateixa data” [2].

El cert és que, des de la seva arribada a la península Ibèrica, molts gitanos es trobaren còmodes en terres andaluses, i des del segle XV van començar a assentar-s’hi i a prendre oficis. Andalusia comença a ser la “llar gitana”. Aquesta profunda aclimatació dels gitanos a Andalusia “podria ser deguda a un fet singular: al final de la seva secular travessa per Àsia i Europa, el gitano retroba en terres ibèriques reminiscències dels seus orígens i, a través de la civilització àrab, encara tan present, reconeix en Espanya abundants i encavalcats trets de les seves arrels orientals” [3].

“Andalusia va fer perdre al gitano el sentit de la fugida i el va aclimatar per sempre sota el cel de Sevilla, a les muntanyes de Granada o a la vora del mar de Cadis. I ja no és el gitano pur, ombrívol i fort que trobem per aquells camins i planures de la resta de regions: és un gitano a qui la llum i l’aire del sud li han impregnat un màxima: davant l’alegria de caminar, l’amarga nostàlgia de l’horitzó. Ells van poder forjar ferro, però van poder evadir-se de la presó de llum”.[4].

andalucia_gitanas_de_triana

Gitanes de Triana, barri de Savilla, 1854. Dibuix dA. Rouargue. ↵

La gran quantitat de documentació conservada per les institucions eclesiàstiques també ens serveix per confirmar la gran quantitat de gitanos que es van assentar a Andalusia des de ben aviat. Dins d’aquesta documentació trobem la relació de gitanos batejats i matrimonis gitanos casats a la parròquia de Santa Anna, a Sevilla.

Des de l’any 1515 hi ha constància de bateigs i matrimonis gitanos. Alguns dels cognoms que hi figuren són: Bustamante, Amador, Hernández, Heredia, Luna, Greciano, Maldonado, Vargas, Escudero, Torres, Ximénez, Cortés, Soto, Reyes, etc. Uns altres documents són els de la Inquisició. Des de l’any 1570 fins al 1794, 82 gitanes i gitanos van ser processats a Andalusia, fonamentalment per bruixeria i blasfèmia. Això suposa el 48% de totes les gitanes i gitanos processats durant aquells anys a Espanya, fet que també ens aproxima al nombre de gitanos que ja vivien al sud [5].

Hi havia doncs, una acomodació i participació social dels gitanos, principalment a la part d’Andalusia occidental, de manera que quan va arribar la Pragmàtica de la Gran Batuda de 1749, moltes de les famílies gitanes que es van arrestar eren d’Andalusia.

Serà el Marquès de l’Ensenada qui prepara la Gran Batuda, organitzant a l’exèrcit i als corregidors i algutzirs (policia local) cautelosament. El dimecres 30 de juliol de 1749 es va executar l’ordre de detenir a “tots els gitanos establerts i errants en aquests regnes, sense excepció de sexe, estat ni edat, sense reservar cap tipus de refugi al que s’hagin acollit”.

En aquells moments, la Santa Seu acabava de limitar el dret d’immunitat eclesiàstica local en referència als gitanos. Aquest dret consistia en que ningú podia ser agafat com a presoner en recintes sagrats: esglésies, convents, ermites, cementiris, etc.

Aquest relat mostra el que va succeir a Triana:

Any 1749. Per una Ordre de Rei, els soldats prenen els gitanos de Sevilla i molts de Triana. Els que vivien a les barraques de la Cartuja van poder escapar deixant tots els seus béns abandonats. Dos gitanos van ser morts per soldats quan se n’anaven cap a les seves barraques muntats en les cavalleries, un va resultar ferit a la cama i el van fer presoner. Sembla que no els van deixar refugiar en lloc sagrat, això va fer que la seva captura fos fàcil i ràpida. Les gitanes van patir igual mesura i també els nens i els vells, feia llàstima veure la riuada de gent presa deixant abandonats els seus béns i bestiar, sense saber a què era deguda una mesura tan extrema. Un gitano es va ofegar al riu davant la seva muller i els seus dos fills petits. Es va proclamar un ban on es deia que els veïns no ocultessin gitanos a casa seva (…).

Els soldats van prendre les provisions a qui les tenia per evitar dilacions de la Justícia, deixant els posseïdors sense poder acreditar que ja havien guanyat la ciutadania, per la qual cosa molts van ser presos de manera indeguda, tal com es comprovaria més tard. A la Presó Reial van estar-hi els homes i a la Cobertera del Pastor les dones i els nens (…) que s’emportaren en carros a La Carraca, i les dones amb els menors a Màlaga. Els homes van sortir de bon matí amb una concurrència de gent i les dones i els menors a la tarda, en carros, que van portar de la Tropa, on anaven cridant i dient on les portaven, sense menjar ni amb l’imprescindible per substituir, feia compassió veure-les [6].

Empresonats pel simple fet de ser gitanos i gitanes, van poder alliberar-se acollint-se a la clàusula moderadora d’aquesta pragmàtica de Ferran VI.

Aquesta interessant clàusula “humanitària” deia que si les autoritats del seu lloc d’origen reclamaven els gitanos empresonats, al·legant ser persones d’utilitat pública o amb sang andalusa, aquests serien alliberats i restituïts a les seves localitats. Doncs bé: el 80% dels qui van sortir dels penals per aquest procediment eren de les províncies de Sevilla i de Cadis. Més de les ¾ parts de gitanos sevillans van tornar d’aquesta manera, mitjançant un certificat de bons costums i utilitat pública. A Granada, la proporció va ser d’1/5 i a Còrdova una mica menys d’1/3.

L’any 1783, i malgrat la dificultat de realitzar el cens, es calcula que hi havia un total d’11.000 gitanos a Espanya, dels quals 9.000 vivien a Andalusia, repartits de la manera següent: al Regne de Sevilla, 4.083; al Regne de Granada, 2.899; al Regne de Còrdova, 470; al Regne de Jaén, 380 i, la resta, als altres territoris andalusos.

Treballaven fent de mercaders de bestiar, de xolladors i oficials d’escorxador, i exercien altres oficis considerats denigrants per la població andalusa.

A finals del segle XVIII, un 67% dels gitanos sedentaris empadronats a tot Espanya viuen a Andalusia i la concentració més important es troba a la Baixa Andalusia.

L’informe de la Cancillería de Granada, del 4 de novembre de 1783, amb motiu de la Reial Pragmàtica de Gitanos de 1783, contesta la pregunta de l’actual estat dels gitanos, amb el reconeixement “que la principal causa que troben els exponents de tal desordre, és el miserable estat d’oci, infàmia i menyspreu amb què aquests homes viuen a la república; en la infeliç situació a què els han col·locat les mateixes provisions que, justament, s’han posat en contra seva per la legislació i la separació de què han esta objecte per la resta de veïns dels pobles” [7].

Així mateix, la Reial Audiència de Sevilla contesta, l’octubre de 1783 que “el fet de no haver tingut el desitjat efecte les disposicions anteriors contingudes a les lleis, (…) La primera i principal (causa) al judici de la sala ha consistit en la constant separació en què s’han mantingut les famílies dels que es consideraven gitanos de les restants de la nació de qualsevol classe i condició que fossin”. Així mateix, proposen “que seria convenient la total extinció de la Santa Hermandad i la confraria de gitanos que hi ha en aquesta ciutat al convent de Nra. Sra. Del Populo de Religiosos Agustinos Descalzos amb el títol de Stº Christo de la Salud, i Nra. Sra. De las Angustias (…) la permanència d’aquesta i d’altres associacions iguals, amb què es donaria motiu per a perpetuar el nom i la classe de gitanos, amb el que es coneguda i sovint anomenada confraria, i que tenint la seva estació durant la Setmana Santa i anant-hi els que es regulen per gitanos, serviria de monument i padró constant a conservar la seva memòria” [8].

Tot i les lleis que fomenten la seva separació de la resta d’habitants de la nació, els gitanos s’arrelen i participen de la cultura andalusa, tal com demostren les antigues germandats i Confraries de gitanos que se singularitzen per la seva gitaneïtat.

Avís de Bayles de Gitanos. Venta del Caparrós - Lebrija, 1781. Cartell de ball flamenc conegut.

Avís de Bayles de Gitanos. Venta del Caparrós – Lebrija, 1781. Cartell de ball flamenc conegut. ↵

També ens queden notícies dels gitanos a través dels viatgers que van passar per Espanya duran el segle XVIII. [9] Richard Twis va observar que a Andalusia no havia pogut constatar la vida nòmada i vagabunda que era habitual entre els gitanos d’altres zones d’Europa. Descobreix alguns dels gitanos andalusos regentant hostals en pobles i ciutats petites, circumstància que li va facilitar establir-hi contacte.

Per part seva, Henry Swinburne (1776) va observar que es dedicaven a la fabricació d’articles de coure per tal d’evitar que se’ls considerés vagabunds. Assegura, potser amb una certa lleugeresa, que tots eren catòlics (ho confirmaria el fet que molts portaven penjant del coll una medalla amb la imatge de la Verge del Carme).

Sir John Carr va observar els gitanos als carrers de Cadis venent mocadors de muselina i va deixar escrit que eren més respectables i menys vagabunds que els gitanos d’altres països europeus.

L’irlandès Martín Haverty va fixar-se en el fet que es podien reconèixer fàcilment gràcies a la seva forma de vestir, de la qual va opinar que venia ser “una exageració del vestit nacional”.

I és que molts gitanos feia temps que tenien oficis estables, com el comerç de cavalls, secular entre els gitanos, l’artesania i fins i tot feines del camp. A Sevilla i a Cadis, molts van ser ferrers, i fins i tot hi va haver alguns mestres ferrers.

També hi havia gitanos que feien de serrallers, peons, fusters, moliners, cistellaires, teixidors d’espart, traginers, carnissers (Cadis), forners i venedors de diverses coses. La majoria vestien com els andalusos, molts anaven a missa, pagaven impostos i fins i tot alguns tenien privilegis.

La població andalusa havia simpatitzat amb ells, cosa de què no cal estranyar-se, per certes afinitats: el sentit de l’hospitalitat, el saber tractar la gent, el tipus de música, el sentit de la festa. Els gitanos trenquen també l’estereotip de casar-se únicament entre ells, dades que proporciona el cens de 1783/85. A Andalusia contaven 101 matrimonis mixtes, 48 de marit gitano i dona paia i 62 de dona gitana i marit paio; es a dir: una de cada vint matrimonis gitanos era mixte, prova contundent de la bona convivència i intercanvi cultural entre els gitanos i els paios des de fa segles [10].

I per aquest motiu actualment es creu que parlar “del gitano andalús suposa perfilar una imatge del que ha estat per Andalusia l’aportació d’un poble que amb totes les seves llums i ombres forma part no només de la nostra pròpia història sinó també de la nostra pròpia essència de poble multicultural i mestís” [11].

Parlar de gitanos andalusos i de la seva aportació a la cultura comuna d’Andalusia és parlar de la llengua i del flamenc, entre d’altres coses.

Bernard Leblon diu que “la riquesa de l’herència cultural andalusa i l’aculturació dels gitanos van contribuir a l’aparició del flamenc, aquest art singular que ni és purament gitano ni és música tradicional autòctona, i que la reivindicació del flamenc en el seu conjunt per una sola comunitat (la gitana o l’andalusa) no tindria sentit.

Si l’aparició del fenomen seria inexplicable sense la participació fonamental dels gitanos, seria igualment inconcebible sense l’entorn andalús. Igual que mossàrab volia dir arabitzat, flamenc significa agitanat. Flamenc no és només un nom per designar un cant, és una visió del món, una filosofia, un art de viure. Avui en dia, ser flamenc ja no és el mateix que agitanar-se, és fer seva una cultura, una visió del món i un estil de vida que no tindria sentit si no s’hagués produït la trobada històrica entre els andalusos i gitanos.”

De la mateixa manera que passa amb la música, els gitanos han fet aportacions i han enriquit la parla andalusa i la llengua espanyola amb abundants préstecs lèxics. Un bon grapat de paraules en caló ha estat utilitzades en la parla popular andalusa i en el llenguatge col·loquial espanyol. Els filòlegs reconeixen que “és un fet real la importància de l’element gitano en la llengua espanyola” [12].

A través de les lletres de les cançons i de la parla popular utilitzem quotidianament: duquelas, camelar, parné, chungo, pinrel, pirarse, sandunga, najarse, bureo, juncal, menda, mangante, trincar, currar, etc.

Actualment, uns tres mil gitanos viuen a Andalusia. Tenen una sèrie d’elements comuns però els canvis en els costums, formes de vida, estructures familiars, demogràfiques i social s’estan produint d’una manera molt diversa. Els gitanos cada cop són més heterogenis [13]. En aquest moment, els seus cognoms més comuns són: Fernández, Carmona, Cortés, Reyes, Carrillo, Losada, Vacas, Castro, Heredia, Flores, Jiménez, Campos, Núñez, Santiago, Muñoz, Fajardo, Redondo, Montaño, Vázquez, Salazar, etc.

El nivell educatiu actual de la població gitana andalusa és realment heterogeni i va des d’una normalització en l’educació infantil i primària fins a una educació secundària en la qual encara no ha consolidat l’assistència regular ni el rendiment acadèmic. Les concentracions a les barriades més suburbials tenen els nivells acadèmics més baixos, tot i que a Andalusia també s’hi produeix el percentatge més elevat d’universitàries i universitaris gitanos.

Els gitanos andalusos són, des de fa diverses generacions, una població assentada, sedentària i amb residència fixa. Estan presents en tot tipus de poblacions, des de grans ciutats a petits poblets, tot i que principalment viuen en les barriades urbanes perifèriques.

I, “si bé un contingent considerable dels seus membres manté una situació de normalització social compartida amb la resta d’andalusos, altres sectors de la població gitana presenten evidents signes de marginació, que es concreten en uns condicionants negatius econòmics i socials, als quals s’afegeixen factors de caire històric i de mentalització social que els col·loquen en una situació manifestament discriminatòria” [14].

Un dels canvis que més es noten en la vida quotidiana dels gitanos ha estat la seva conversió, principalment, a l’Església evangèlica de Filadèlfia, que els està transformant els seus valors i la seva vida social. “Laboralment, amb els pas del temps, els gitanos andalusos han accedit majoritàriament tant a les feines del camp i pròpies de les fargues i ferreries, com a diversos oficis artesans i del comerç en general, principalment la venda ambulant, i a professions liberals, que exercien els qui han estudiat.

Actualment, es pot dir que els gitanos estan inserits en la societat andalusa, excepte en comptades excepcions, i molts d’ells s’han barrejat a través de noces amb no gitanos, per la qual cosa existeixen molts garabitos, cuarterones i cuchichís, noms que prenen segons el grau de barreja, fet que no es produeix de manera tan extensa en cap altra zona espanyola” [15].

Alhora, i des de l’arribada de la democràcia, les institucions del govern andalús estan plantejant-se una sèrie de polítiques i estratègies d’intervencions positives relacionades amb els seus ciutadans gitanos.

La creació d’una Secretaria per a la Comunitat Gitana, on participen gitanos; el plantejament d’un Pla Integral per a la Comunitat Gitana; la Creació del Premi Andalús Gitano on es manifesta que “és necessària la nostra contribució al reconeixement, la valoració i la difusió de la cultura d’aquest poble mil·lenari, la influència del qual en la cultura andalusa és palesa en molts aspectes de la vida quotidiana, fet que facilitarà la supressió de prejudicis i estereotips que, de vegades, han perjudicat la convivència. Un coneixement adequat de la cultura gitana propiciarà la creació d’una consciència crítica davant situacions de discriminació i d’injustícia.”[16] O la proclamació pel Parlament Andalús del Dia del Gitanos Andalusos on es reconeix:

“la particularíssima aportació dels gitanos andalusos al patrimoni comú que constitueixen la cultura que ens defineix avui en dia. Però és sens dubte en l’art flamenc on millor s’ha manifestat la singularitat de l’aliatge de tots els elements gitanos i no gitanos que defineixen el patrimoni cultural d’Andalusia.

La Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia han donat carta de naturalesa com a ciutadans espanyols i andalusos de ple dret als integrants d’una comunitat que, de manera notable, han contribuït i contribueix a la formació de la personalitat andalusa. (…)

Per tots aquest motius proposem que el 22 de novembre sigui declarat Dia del Gitanos Andalusos. Des d’aquesta cambra desitgem que aquesta celebració serveixi per trencar estereotips, millorar el coneixement de totes les cultures que conviuen a Andalusia i suprimir definitivament les barreres del rebuig, la intolerància i la marginació cap a qualsevol col·lectiu social.” [17].

[1] López de Meneses, Amada (1968). Los gitanos llegan a Andalucía en el segundo tercio del siglo XV. Revista Pomezia nº31. (Hechos del condestable Miguel Lucas de Iranzo, pág. 416 y 417).
[2] Libro de la Gitanería de Triana de los años 1740 a 1750 que escribió el Bachiller Revoltoso para que no se imprimiera. Ed. Antonio Castro. Sevilla, 1995. Facsímil + traducción. Pág. 17 y 18.
[3] Fernando Quiñónez (citado en el Diccionario Enciclopédico Ilustrado de la Provincia de Cádiz).
[4] Joaquín Romero y Murube
[5] M.H. Sánchez Ortega. La Inquisición y los Gitanos. Taurus. Madrid. 1988.
[6] Libro de la Gitanería de Triana de los años 1740 a 1750 que escribió el Bachiller Revoltoso para que no se imprimiera. Ed. Antonio Castro. Sevilla, 1995. Facsímil + traducción. Pág. 9 a 11.
[7] Informe de la Sala del Crimen de la Real Audiencia de Sevilla. 20.10.1783. AHN. Consejo legº 4206, 7º, Fs. 6/15
[8] Siguiendo a Blanca Krauel.
[10] A. Gómez Alfaro. Tipologías, matrimonios mixtos y mestizajes gitanos en los censos históricos andaluces. Demófilo. Revista de cultura tradicional de Andalucía, nº30.
[11] Manuel Herrera Rodas.
[12] Carlos Clavería. Estudios sobre los gitanismos del español. Boletín de la Real Academia Española. V. 33. Madrid, 1953.
[13] Siguiendo La población gitana en Andalucía. Junta de Andalucía.
[14] Junta de Andalucía. Premio Andaluz Gitano
[15] Siguiendo el Diccionario Enciclopédico Ilustrado de la Provincia de Cádiz.
[16] Junta de Andalucía. Premio Andaluz Gitano.
[17] Declaración institucional del Parlamento de Andalucía relativa a la celebración del 22 de noviembre como “Día de los Gitanos Andaluces”.
Article original del projecte “Maj Khetane” (més junts, en llengua romaní), un recurs didàctic interactiu presentat en un format multimèdia i concebut per Jesús Salinas. Maj Khetane és un material de consulta que es situa en una concepció de l’educació intercultural i els materials didàctics que presenta són una petita enciclopèdia sobre el món gitano, estructurada en els següents blocs: Història, Cultura, Manual de Conversa en Romanó, Activitats, Conte, Historietes, Recursos didàctics, Recursos gràfics.
Escrit per Jesús Salinas.
Amb la col·laboració d’Antonio Gómez Alfaro i el Moviment Associatiu Gitano d’Andalusia.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies