L’aura. Homenot a Charles Chaplin

L’aura. Homenot a Charles Chaplin

 

Una tarda temperada, a casa de Chaplin, vaig poder conversar amb ell una estona.

M’explicava.

_ De jove vaig tenir una trobada misteriosa: dues velles rondinaires i simpàtiques es burxaven l’una a l’altra tot intentant reconstruir un record de quan eren noies. De quan van vestir un home que havien trobat nu a la vora d’un riu cabalós que només feia ressonar el seu cabal si obries la boca de bat a bat. Una d’elles, la rossa, sostenia que el so del riu era poderós i fort; l’altra, la morena, s’entossudia a dir que, un cop obries la boca, el cabal sonava suau i trist. Totes dues germanes tenien els ulls negres i opacs, es miraven com si es traspassessin. Eren cegues, però es reconeixien perfectament i es situaven només pel so de la roba. Hi havia un arbre de fruits vermells que semblava esclatar en la nit i que escampava en la boira espessa una claror resplendent. Em vaig quedar en silenci, observant, fins que una d’elles, la morena, es va adonar de la meva presència afinant l’oïda en la foscor. Va callar. L’altra va intuir que passava alguna cosa i també va quedar muda, ensumant-me.

Va dir la rossa:

_ Quan ens tornarem a trobar?

   Hi haurà també tempesta i aiguat?

I la morena va contestar:

_ Quan s’hagi acabat l’aldarull,

   i la lluita s’hagi perdut i guanyat.

_ Això haurà de ser

   abans que arribi el capvespre.

_ On serà l’indret?

_ A la plana.

   Amb el noi hi tenim cita assegurada.

Parlaven de mi. Jo era el noi de qui parlaven.

_ Ja vinc, gat negre de la meva vida.

_ El gripau crida. Anem-hi de seguida!

   Bell és el lleig, i lleig el bell:

   a volar! Per l’aire brut i repugnant.

Aleshores, les dues velles van desaparèixer en aquella boira que semblava sortir de mi.

Va passar un temps indefinit que no sabria calcular. Va tronar. Van tornar a aparèixer. Va dir la rossa:

_ On has estat, germana meva?

_ Fent morir porcs.

_ I tu, germana, on?

_ La dona d’un mariner tenia castanyes a la falda, i rosegava, rosegava, rosegava.

_ Et donaré un vent.

_ Em faràs ben contenta.

_ A veure, a veure què és això.

_ El polze d’un pilot que es va enfonsar quan tornava.

Aleshores vaig poder sentir uns tambors a la llunyania. Aquell so sord i ofegat era el d’una pell destensada i vella. Vaig poder sentir uns tambors que s’acostaven.

_ Un tambor, un tambor,

   ve el noi pel carreró.

 Va dir, alegre, la rossa.

_ Gira i torna a girar,

   i tres voltes més, fins a nou arribar.

   Calleu! L’encanteri ja és a punt.

Aleshores, a una ordre seva, els tambors van emmudir en sec. En aquell paratge tan estrany, enmig d’una boira que em sortia del pit, el món va quedar immers en un silenci flonjo.

Van mirar cap a mi, totes dues amb les conques dels ulls buides.

Vaig dir amb un fil de veu:

_ Parleu, si podeu, qui sou?

_ Et saludem, noi. Et saludem, comte gitano.

_ Et saludem, jove, duc dels gitanos. Un dia seràs rei!

_ Espereu, oracles incomplets. Vull saber-ne més. Seré rei de què, de qui?

   Digueu d’on heu tret aquesta estranya informació,

   i per què, en aquesta plana desolada, em detureu amb aquestes profecies.

_ Mostrant la ferida i la sang, faràs veure als altres la vida oberta.

_ Ells et veuran a la gran pantalla i els faràs conèixer el món tal com és.

_ Observa, mira i torna a mirar.

   Que amb tu tothom aprendrà.

_ Rei de què? Vaig dir, impressionat per les seves paraules.

_ Del cinema, del teatre.

_ I de la rebel·lió.

   Contador de contes i emperador.

_ Sostens la memòria i el futur.

_ Les fletxes, les imatges de les teves pel·lícules, obriran la carn de les consciències.

_ Seré famós?

_ Universal i etern. Totes dues a l’uníson.

Una d’elles va desaparèixer. La rossa.

_ No marxeu. Per què jo?

_ No seràs tu, Charles, gitano.

   Serà un rodamon, un pallasso, un germà.

   Farà del món una cosa millor.

_ Qui són ells?

_ Els personatges que crearàs,

   a la pantalla deixaran anar

   a la salut la malaltia,

   del món.

_ Seré ric?

_ Al llit, al llit. Truquen a la porta.

   Va, va, dona’m la mà.

   El que diem serà i no es pot desfer.

   Al llit, al llit.

Se’n va anar entre la boira.

_ Em vaig quedar sol en aquell paratge amb una sensació estranya, però amb l’absolut convenciment que aquelles dues velles germanes rondinaires m’havien dit el que el futur em duia. No vaig tenir, i avui tampoc no tinc, cap dubte sobre la clara veritat de les seves paraules.

Des d’aleshores, i un cop l’any, vaig al teatre a veure la tragèdia de Macbeth de Shakespeare. El meu cinema va néixer allà, aquella matinada, en un somni fos amb la realitat més tangible, on vaig trobar la meva vocació i la meva finalitat.

O van ser elles, les bruixes, les que em van donar el do?

Quan va néixer, els pares de Chaplin eren tots dos artistes de Music Hall. Hannah, filla d’un sabater, va tenir una carrera breu i sense èxit amb el nom artístic de Lily Harley, mentre que el pare, Charles, fill d’un carnisser, va ser un cantant molt popular.

Els fills de la gent de teatre tenen la immensa sort de créixer a l’escalf de l’escenari. Nits senceres d’assajos i preestrenes en teatres on la son et venç mentre escoltes les veus dels personatges a escena i sents l’escalfor dels focus que fan de l’escenari un bressol per al son. Aquesta és la sort, però, per desgràcia, el món ja deixa de ser el que és per als altres: fills de passants o de mestres, d’arquitectes o de funcionaris de l’Estat, de pollaires o de lampistes. El món que t’ha tocat en sort és la repetició constant de la mateixa escena per aconseguir l’excel·lència, un qüestionament constant del fet que la realitat es construeix per explicar alguna cosa que, irremeiablement, canviarà en un sospir. Una sort ben fotuda, la dels fills de directors de teatre. És per això que les bruixes formen part de la nostra vida, són éssers propers i familiars que no et deixen mai, ni una sola nit, anar-te’n a reposar al llit sense dir-te, oracles, què et passarà demà.

Aquesta circumstància es porta bé fins a una certa edat. A partir de la qual es necessita l’ajuda d’algun metge especialitzat en la inseguretat i la mudança contínua de tot el que passa. “Res més fix que la contínua mudança del món”.

Charles Chaplin. Londres, 1907.

L’aura

De pare i mare mig gitanos, pertanyents a famílies romanís angleses, els Hill i els Smith. Chaplin va escriure a la seva autobiografia que la seva mare era gitana, però no sabia que el seu pare també ho era.

Després de la seva mort, els seus fills van trobar una carta tancada amb clau a la tauleta de nit. La signava un home anomenat Jack Hill, que li revelava que no havia nascut a Londres, sinó en una caravana que pertanyia a la “Reina Gitana”, en un gran assentament romaní anomenat Black Patch, a Smethwick, prop de Birmingham. Com que mai no es va trobar el certificat oficial de naixement de Chaplin a Londres, ni l’FBI el va aconseguir quan el van investigar durant aquella “cacera de bruixes”, abans que Charles decidís anar-se’n a viure a Suïssa i deixar definitivament els Estats Units, la hipòtesi del campament gitano va prendre molta força.

Charles Chaplin va néixer l’any mil vuit-cents vuitanta-nou a les vuit del vespre d’un dia setze d’abril. I va morir l’octubre de 1977 a Corsier-sur-Vevey, Suïssa.

_ Vaig néixer en la misèria més absoluta. Quan et toca viure aquesta misèria extrema des de petit, et marca per sempre. Quan protegeixes i defenses els oprimits, t’exposes. Quan defenses els oprimits, t’assenyalen.

Recordo un matí amb una nitidesa particular. La mare i jo estàvem asseguts a la finestra de casa. La mama imitava amb molta gràcia les persones que passaven pel carrer. En un moment determinat se’m va quedar mirant fixament: “Aprendràs a conèixer el món on vius. Hauràs d’ajudar qui ho necessiti. No podràs fer res contra la guerra, la mort o la injustícia, però la teva determinació farà dels desprotegits els autèntics protagonistes de la Història. Seràs un gran historiador!” Jo reia perquè em pensava que la mama continuava fent broma. “No deixis mai de mirar què passa al carrer, què li passa a la gent, i, sobretot, tingues sempre present que qui mana en els diners i en el teu temps de lleure és qui pot fer feliços o infeliços els altres, qui remena les cireres remena la felicitat de la gent perquè és l’amo del seu temps.”

Aquell matí va ser revelador de la meva condició de pobre.

Que de les restes d’un fruit en creixi el següent i maduri. Que del cor sec de les cireres, abans saboroses, en brotin nous fruits granats i deliciosos.

Després de la contesa fratricida, les restes de centenars de milers de cadàvers es despertaran als lloms de l’alta muntanya. Cap capellà, ni sant, ni beat, pecador o ateu, ni tan sols cap comunista no dirà una sola paraula de reconciliació i germanor. Callaran com porcs empatxats de tanta calúmnia, enveja i mala llet. Rebentaran un sol cop per donar pas a una altra generació de gent fútil i cruel que continuarà amb la seva noble croada: la desaparició del repartiment equitatiu i just de la riquesa d’un país fèrtil. I així amenaçaran el Contracte social arrelat, abocant mentides, deliris i metzina a les orelles de la gent a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials i tots els instruments que tinguin a l’abast per escampar la brama i l’engany, engendrant i legitimant la deshumanització en l’opinió pública.

Les ànimes són com els atuells delicats del llenguatge, perquè tot es pot dir i es pot fer realitat amb l’acció després de la paraula. La paraula és l’acció del llenguatge que representa el pensament. L’ànima és la custòdia del pensament. I el pensament real, aquell que no va caure en el dualisme, és l’acció. I quan parlo de pensament, parlo de reflexió, de meditar bé les coses abans de passar a l’acció necessària. Si s’inoculen l’odi i el terror a les ànimes, queden trencades i perdudes les generacions, el seu pensament i la seva acció, mentre durin el triomf i el domini d’aquells infectes portadors del virus de l’odi. Però, a més, és curiós, aquestes mateixes ànimes no s’adonaran del parany i l’engany, perquè la ceguesa i la febre són el símptoma de la malaltia que els han encomanat, per interès, els qui tenen aquestes idees tan contràries a la llibertat, al progrés i a la tolerància.

Tots tenim dret a la llibertat i a la justícia. Si deshumanitzem l’home, despullant-lo d’allò que té de més sagrat, ens perdem.

«Del que passa al món, per déu que no n’entenc re. El card sempre cridant i la flor sempre callada. Que cridi la flor i que calli el card.» Versos de Juan Manuel Flores, un poeta sevillà enorme.

Desgastar les coses amb la mirada: els objectes de casa, les parets dels carrers, els cubells d’escombraries, que, com que són de plàstic, cedeixen més de pressa al desgast d’una mirada intensa. Mirar les coses i desfer-les, consumir-les. I si les flors es marceixen de tant mirar-les amb aquell gust que fa mirar-les? Que el vidrier vingui tres cops al mes a casa a canviar-nos les finestres, perquè, de tant mirar al carrer, els vidres es desfan.

Mirar ben atentament el que està passant per poder entendre què passa.

El gran dictador, 1940. Chaplin va preparar la història al llarg de 1938 i 1939, i va començar a rodar el setembre d’aquest darrer any, una setmana després d’esclatar la Segona Guerra Mundial.

_Em sap greu. Però jo no vull ser emperador. Aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquerir ningú, sinó ajudar tothom si fos possible, jueus i gentils, blancs o negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així, volem fer feliços els altres, no pas fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per a tothom, la bona terra és rica i pot alimentar tots els éssers. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi, ens ha empès fins a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat nosaltres mateixos, el maquinisme que crea abundància ens deixa en la necessitat, el nostre coneixement ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i eixuts. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, tenir bondat i dolcesa. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, tot es perdrà. Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneixi a tots.

Ara mateix, la meva veu arriba a milions d’éssers arreu del món, a milions d’homes desesperats, dones i infants, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin sentir els dic: no desespereu, la dissort que patim no és més que la cobdícia passatgera i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble, i així, mentre l’home existeixi, la llibertat no morirà.

Dones i homes! No us rendiu a aquests que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen què heu de fer, què heu de pensar i què heu de sentir. Us escombren el cervell, us engreixen, us tracten com bestiar i com carn de canó. No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquina, amb cervells i cors de màquina. Vosaltres no sou màquines! No sou bestiar! Sou persones!! Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només odien aquells que no estimen, els que no estimen i els inhumans.

Dones i homes!! No lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat. Al capítol disset de sant Lluc es llegeix: “El regne de déu és dins de l’home”. No d’un home, ni d’un grup d’homes, sinó de tots els homes i dones, dins vostre. Vosaltres, el poble, teniu el poder! El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat, vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bella, de convertir-la en una aventura meravellosa.

En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuant tots units! Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi feina als homes, i doni a la joventut un futur i a la vellesa seguretat!

Amb la promesa d’aquestes coses les feres van arribar al poder, però van mentir, no han complert les seves promeses, ni les compliran mai. Els dictadors només són lliures ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer realitat nosaltres el que van prometre!! Tothom a lluitar per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància!! Lluitem pel món de la raó, un món on la ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat!!

Dones i homes! En nom de la democràcia ens hem d’unir tots!!

*He substituït la paraula “soldats” del text original de Chaplin per les de “dones i homes” per adaptar el discurs als temps actuals.

Si voleu gaudir d’aquest discurs final de la pel·lícula “El gran dictador” de Chaplin subtitulat al castellà, podeu fer-ho aquí.

 

A la memòria de Charles Chaplin, cineasta gitano que ens va ensenyar que, en el regust amarg de la pobresa i la dignitat, la humanitat és perfecta.

Sobre el autor

Juan José Suárez Laso
Juan José va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense i és cantaor gitano flamenc, amb una trajectòria vinculada al teatre, la música i la dansa. Actualment treballa com a promotor escolar amb a la Fundació Privada Pere Clos

Respondre