Amaro Drom: les veus d’una exposició que continua el seu camí fora del Museu
Després de convertir-se en l’exposició temporal més visitada de la història del Museu d’Història de Catalunya, El poble gitano de Catalunya: història i cultura ha tancat les portes. La clausura de la mostra no posa fi, però, al projecte que l’ha fet possible. Amaro Drom. Veus i memòria del poble gitano recull una part dels testimonis enregistrats durant la seva preparació i dona continuïtat, fora del Museu, a un relat construït des de les pròpies veus gitanes.
Al llarg de 348 dies oberta al públic, El poble gitano de Catalunya: història i cultura ha rebut 74.232 visitants i s’ha convertit en l’exposició temporal més visitada de la història del Museu d’Història de Catalunya. Amb la clausura de la mostra, però, el projecte entra en una nova etapa. Una de les seves continuïtats més visibles és Amaro Drom. Veus i memòria del poble gitano, el documental dirigit per Guillermo Cruz i presentat el 6 d’octubre al Cinema Girona de Barcelona, que neix del mateix procés de recerca que va alimentar l’exposició i, especialment, d’un dels materials que n’han acabat definint el caràcter: els testimonis orals.

Entrada de l’exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura, al Museu d’Història de Catalunya. La mostra ha rebut 74.232 visitants i s’ha convertit en la temporal més visitada de la història del Museu. / Museu d’Història de Catalunya
La mostra recorria sis segles de presència gitana a Catalunya, combinant documentació històrica, fotografies, objectes i recursos audiovisuals amb les experiències de persones gitanes de diferents generacions i territoris. Durant el procés de preparació es van enregistrar 170 entrevistes, bona part de les quals han acabat formant part d’Amaro Drom.
Convertir aquell extens arxiu de memòria en una pel·lícula exigia, però, construir un nou relat. Guillermo Cruz va ordenar el material a partir de grans eixos temàtics i el va estructurar en cinc actes que avancen des de la llengua i la tradició oral fins a la història i l’antigitanisme, els barris, l’educació i els oficis, els vincles, la religió i els costums, abans d’obrir una mirada cap al futur.
El resultat és un documental àgil i de ritme sostingut, capaç d’enllaçar amb naturalitat temes i testimonis molt diferents. La riquesa de les experiències i la diversitat de les persones entrevistades mantenen l’atenció al llarg del metratge i eviten que el relat quedi reduït a una única manera d’entendre la identitat gitana. Les veus es complementen, es matisen i, en alguns moments, expressen perspectives diferents sobre una mateixa realitat.
Fer perdurar les veus
La idea de convertir aquell material en una pel·lícula va aparèixer abans fins i tot que Cruz conegués totes les persones que acabaria entrevistant. “Aquesta exposició no es podia quedar en una mostra que tenia data d’obertura i de clausura”, explica. Els testimonis recollits durant els mesos següents van acabar confirmant, segons el director, la necessitat de generar una peça que pogués perdurar en el temps.
Per a Cruz, una de les fortaleses d’Amaro Drom és precisament la coralitat: que sigui la mateixa comunitat gitana qui expliqui la seva història i el moment que viu actualment. Però el documental no està pensat només per a un públic gitano. El director voldria que circulés per diferents punts de Catalunya i per festivals, perquè considera que també pot ajudar la societat majoritària a comprendre realitats que sovint ha conegut a través de mirades parcials o estereotipades.
El procés, de fet, també l’ha interpel·lat personalment. Durant la presentació explicava que treballar amb totes aquelles veus li havia “canviat la mirada”. La principal lliçó, deia, havia estat aprendre a escoltar. I aquesta és també la invitació que trasllada al públic: acostar-se als testimonis i revisar, si cal, la pròpia mirada.
De treballar amb objectes a escoltar les persones
Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya i arqueòleg de formació, explicava durant la presentació d’Amaro Drom una de les reflexions que hi havia darrere del projecte. Bona part de la seva trajectòria havia consistit a reconstruir la història a partir dels objectes. Però, recordava, darrere de les peces hi ha persones que sovint ja no poden explicar què sentien, què pensaven o quin significat donaven a allò que avui interpreten els historiadors.
Quan va arribar a la direcció del Museu, aquesta inquietud es va convertir en una pregunta més àmplia: com incorporar al relat històric persones i col·lectius que gairebé no havien aparegut en els discursos oficials. En el cas de l’exposició sobre el poble gitano, la premissa va ser clara: “qui havia d’explicar la història del poble gitano era el mateix poble gitano”.

Els testimonis audiovisuals van ser una de les eines centrals de l’exposició per situar les persones gitanes com a protagonistes del relat i mostrar la diversitat interna de la comunitat. / Museu d’Història de Catalunya
Raquel Castellà, coordinadora i documentalista de la mostra, situa aquella decisió també en un terreny molt concret. El Museu, reconeix, partia d’un coneixement limitat sobre la comunitat gitana i, per tant, escoltar-la des de l’inici era imprescindible. Era, a més, una manera de treballar nova per a la mateixa institució. “Mai no ho havíem fet”, explica Castellà, que recorda com l’equip va decidir provar aquella metodologia sense saber exactament quin seria el resultat.
Per a Mercedes Porras, comissària de l’exposició, el balanç d’aquest procés de recollida de testimonis és clar. “Jo crec que el repte s’ha complert totalment”, afirma. I introdueix una distinció significativa a l’hora de parlar de les persones que hi van prendre part: prefereix dir que van participar en l’exposició, no simplement que hi van col·laborar. El que més valora, explica, és que les persones implicades se sentin satisfetes amb el resultat.
74.232 visitants: més enllà del rècord
L’èxit de públic ha afegit una altra dimensió al projecte. Els 74.232 visitants no només situen la mostra al capdavant de les exposicions temporals del Museu, sinó que gairebé dupliquen el registre de la que fins ara havia estat la més visitada. Més enllà del rècord de públic, Jordi Principal hi veu una dada especialment significativa. “Ens demostra que hi ha un interès social per conèixer històries que, durant massa temps, no han tingut la presència que mereixen en els espais de representació de la nostra memòria col·lectiva”, argumenta.
L’èxit, assegura, també interpel·la el mateix Museu. “No podem explicar la història de Catalunya sense tenir en compte totes les comunitats que n’han format part”, defensa.
La resposta dels visitants, però, no ha estat homogènia. Castellà destaca dues experiències diferents. Per a una part del públic, la mostra ha estat una primera aproximació a una història pràcticament desconeguda: la presència gitana a Catalunya, les persecucions patides, les aportacions socials, econòmiques i culturals o la mateixa diversitat interna de la comunitat. Per a moltes famílies gitanes, en canvi, el significat ha estat també veure reconeguda en un museu nacional una història pròpia que sovint havia quedat fora d’aquests espais institucionals.
Mercedes Porras ha pogut observar aquest interès d’una manera especialment directa. “Hi ha hagut persones que m’han dit que és la quarta vegada que venen”, recorda. Per a la comissària, tornar diverses vegades a una exposició extensa era una manera de dedicar temps a llegir-ne els continguts i escoltar les nombroses veus que hi convivien.
Deixar petjada després del desmuntatge
El tancament de la mostra obre ara la pregunta sobre el seu llegat. Mercedes Porras reconeix que li ha quedat una “espineta clavada”: no haver pogut conservar, si més no, una part de l’exposició en un espai permanent, de manera que algun dels seus continguts pogués “quedar per sempre”.

El desmuntatge va posar fi a l’exposició física, però bona part del coneixement, els testimonis i els materials generats durant el projecte tindran continuïtat en altres formats. / Fotograma del vídeo de desmuntatge de l’exposició.
La desaparició de la sala, però, no implica que tot el coneixement generat desaparegui amb ella. El Museu ja ha concretat algunes vies de continuïtat. La més significativa dins del mateix relat institucional serà la incorporació del projecte d’extermini de 1749 a l’exposició permanent, un episodi de persecució institucional contra el poble gitano que fins ara no hi tenia presència.
Principal insisteix que el canvi no consisteix només a afegir un nou apartat. “No es tracta simplement d’afegir nous continguts a l’exposició permanent, sinó de revisar com expliquem la història i quines veus hi han estat presents o absents”, afirma. L’objectiu, afegeix, és que la història del poble gitano no aparegui com un relat excepcional o separat, sinó integrada amb normalitat en la història col·lectiva que explica el Museu.
Aquesta idea resumeix, per al director, un dels principals llegats de la mostra: “incorporar la història del poble gitano no significa afegir un relat nou a la història de Catalunya, sinó explicar-la de manera més completa”.

La mostra recuperava i contextualitzava la història del poble gitano a Catalunya al llarg dels segles. El Museu vol que aquesta història s’integri amb normalitat en el relat col·lectiu de Catalunya. / Museu d’Història de Catalunya
Una exposició que continua en altres formats
La continuïtat del projecte també es concretarà fora de l’exposició permanent. Raquel Castellà explica que el Museu prepara una versió itinerant de la mostra, amb la voluntat que pugui arribar a altres municipis i territoris, així com una visita en línia que permeti recuperar-ne els continguts una vegada desaparegut l’espai físic. També està en preparació el catàleg de l’exposició, que recollirà una part significativa de la recerca històrica i documental desenvolupada durant el projecte i en deixarà un testimoni que perduri més enllà de la mostra.
El Museu treballa, a més, perquè la història dels gitanos i gitanes de Catalunya formi part de les visites guiades de l’exposició permanent i arribi també als grups escolars i a les noves generacions. “La voluntat és que aquesta presència no quedi limitada a una exposició temporal o a un episodi concret, sinó que es pugui explicar de manera transversal”, explica Raquel Castellà.
Al darrere de totes aquestes iniciatives hi ha un patrimoni que va molt més enllà dels elements que es podien veure a la sala. Castellà posa especial èmfasi en la memòria oral recollida durant el projecte. Alguns dels testimonis enregistrats conserven experiències i coneixements que difícilment apareixen als arxius i que, en alguns casos, no havien sortit mai de l’àmbit familiar.
Això és especialment rellevant perquè bona part de la documentació històrica conservada sobre el poble gitano, tal i com explica Castellà, va ser produïda per administracions, autoritats o institucions que el controlaven, el perseguien o el descrivien des de fora. Incorporar les veus dels mateixos gitanos i gitanes permet contrastar aquests documents, ampliar-los i construir una història més complexa.
Per a Castellà, aquest conjunt de testimonis, documents i materials pot acabar sent una de les aportacions més duradores de tot el projecte. La seva mirada arriba fins i tot més enllà del present i confia que, d’aquí a cinquanta o cent anys, investigadors puguin recórrer a aquest fons per entendre millor com vivien, treballaven, pensaven i explicaven el món els gitanos i gitanes del nostre temps.
Amaro Drom, un camí que continua
En aquest context, el documental no és tant l’epíleg de l’exposició com una de les primeres formes que pren la seva continuïtat.
El mateix títol resumeix aquesta idea. Amaro Drom significa “el nostre camí” en llengua romaní. Guillermo Cruz explica que volia que el nom de la pel·lícula fos en aquesta llengua i que la idea del camí connectava amb les històries de les persones entrevistades i amb una trajectòria col·lectiva marcada per segles de moviment, transformacions i arrelament.
Després de la presentació al Cinema Girona, Cruz voldria que la pel·lícula es projectés, com a mínim, a les quatre demarcacions catalanes i circulés també per festivals. La itinerància de l’exposició, la visita virtual, el catàleg, els nous continguts de la permanent i el mateix documental apunten ara en una mateixa direcció: fer que el coneixement i les relacions construïdes durant gairebé dos anys no quedin vinculades únicament a una sala que ja s’ha desmuntat.
La clausura de la mostra tanca una etapa, però no el projecte. Ara el repte és convertir l’èxit de públic i el treball de memòria acumulat en una presència més estable dins i fora del Museu: en el seu relat permanent, en els recursos educatius, en els nous formats de difusió i en el mateix Amaro Drom.
